Al-Farabi
Filòsof, lògic i teòric de la música persa/turc (c. 872–950), nascut probablement a Farab, a l'actual Kazakhstan, i format a Bagdad, on va estudiar amb mestres cristians nestorians la lògica aristotèlica, coneixement que li va valer el sobrenom llatinitzat medieval de «Alpharabius» i el títol honorífic àrab de «Segon Mestre» (al-Muallim al-Thani), just després d'Aristòtil mateix, per la profunditat i sistematicitat amb què va comentar i sintetitzar el corpus lògic i metafísic grec per al món islàmic. La seva obra més influent, La ciutat virtuosa (Al-Madina al-Fadila), adapta el model platònic de la república ideal a un context islàmic, proposant que la comunitat política perfecta ha d'estar governada per un filòsof-profeta capaç de rebre la veritat tant per via racional (filosofia) com per via revelada (profecia), figura en la qual convergeixen el saber intel·lectual més elevat i la guia espiritual de la comunitat. Al-Farabi va desenvolupar també una influent teoria emanacionista de l'univers, inspirada en el neoplatonisme, segons la qual tota la realitat flueix jeràrquicament d'un Primer Ésser necessari a través d'una sèrie d'intel·ligències còsmiques fins arribar al món material, esquema que Avicenna adoptaria i desenvoluparia posteriorment. Com a teòric musical, el seu Gran llibre de la música (Kitab al-Musiqa al-Kabir) constitueix un dels tractats més sistemàtics de teoria musical de tota l'edat mitjana, combinant anàlisi matemàtica dels intervals amb reflexió filosòfica sobre els efectes psicològics i ètics de la música. La seva síntesi entre la lògica aristotèlica, la metafísica neoplatònica i la teologia islàmica va exercir una influència decisiva tant sobre filòsofs musulmans posteriors —Avicenna, Averrois— com, a través de traduccions llatines medievals, sobre l'escolàstica cristiana occidental.