Athanasius
Bisbe d'Alexandria, teòleg i pare de l'Església grega (c. 296/298–373), figura central i tenaç de les controvèrsies trinitàries del segle IV, conegut sobretot per la seva defensa aferrissada de la doctrina de la consubstancialitat del Fill amb el Pare (homooúsios) contra l'arrianisme, la doctrina —predominant en amplis sectors de l'imperi i sovint recolzada per emperadors romans successius— que sostenia que Crist era una criatura creada per Déu i, per tant, no coeterna ni de la mateixa substància divina que el Pare. Present com a jove diaca al Primer Concili de Nicea (325), on es va formular el credo nicè que va condemnar l'arrianisme, Athanasius va succeir com a bisbe d'Alexandria el 328 i va dedicar la resta de la seva vida —marcada per cinc exilis successius imposats per emperadors filoarrians o per intrigues eclesiàstiques, que sumen més de disset anys fora de la seva seu— a defensar incansablement l'ortodòxia nicena en un context polític i eclesiàstic extremament hostil, donant lloc a l'expressió llatina «Athanasius contra mundum» («Athanasius contra el món») per descriure la seva solitud doctrinal. La seva obra teològica més influent, Sobre l'encarnació del Verb (De Incarnatione), articula amb claredat notable la lògica soteriològica central del cristianisme ortodox: només si el Verb encarnat és plenament diví pot la seva mort i resurrecció redimir realment la humanitat de la corrupció i la mort, argument que faria famós amb la fórmula «Déu es va fer home perquè l'home es pogués fer déu» (per gràcia, no per naturalesa). Autor també d'una Vida d'Antoni extraordinàriament influent que va popularitzar l'ideal del monaquisme eremític egipci a tot el món cristià, i responsable de la primera llista coneguda que enumera exactament els vint-i-set llibres que constituirien el cànon del Nou Testament (Carta festal 39, any 367), Athanasius és considerat un dels arquitectes decisius de l'ortodòxia trinitària cristiana i venerat com a Pare i Doctor de l'Església tant a Orient com a Occident.