F.H. Bradley
Filòsof anglès idealista (Francis Herbert Bradley, 1846–1924), nascut a Clapham, Londres, format al Colegi de Merton, Oxford, on va passar la resta de la seva vida com a fellow permanent gaudint d'una situació acadèmica singular —dispensat de gairebé totes les obligacions docents a causa d'una malaltia renal crònica que va patir des de jove— que li va permetre dedicar-se gairebé exclusivament a la producció d'una de les obres filosòfiques més ambicioses i sistemàtiques de l'idealisme britànic de finals del segle XIX i principis del XX. Figura central de l'anomenat «idealisme absolut», profundament influït per Hegel encara que crític amb aspectes concrets de la seva dialèctica, Bradley va desenvolupar a la seva obra magna, Aparença i realitat (1893), una metafísica radical que argumentava, mitjançant un mètode dialèctic d'anàlisi implacable de les nostres categories conceptuals ordinàries —relació, qualitat, espai, temps, causalitat, jo—, que totes elles resulten internament contradictòries i, per tant, meres «aparences» que no poden constituir la realitat última, la qual només pot ser concebuda com una única «Experiència Absoluta» indivisible, coherent i suprarelacional en què totes les contradiccions aparents es dissolen i s'harmonitzen. Aquesta crítica destructiva de la noció de relació externa —l'argument que qualsevol relació entre dues coses sembla requerir, per ser explicada, relacions addicionals en una regressió infinita insostenible— va influir decisivament, encara que en sentit invers i com a blanc de refutació, sobre els fundadors de la filosofia analítica anglosaxona, especialment Bertrand Russell i G.E. Moore, que a principis del segle XX van rebutjar explícitament l'idealisme bradleyà i el seu monisme relacional en favor d'un realisme pluralista basat en relacions externes genuïnes, esdevenint aquesta ruptura un dels episodis fundacionals de la filosofia analítica del segle XX. Autor també d'Assaigs sobre ètica (1876), on va defensar una teoria de l'autorealització ètica sota la fórmula «el meu lloc i els seus deures», Bradley va exercir una influència notable —a través de T.S. Eliot, que va escriure la seva tesi doctoral sobre ell— també en la literatura modernista anglesa.