Giordano Bruno
Frare dominic, filòsof i mag hermètic italià (1548–1600), nascut a Nola, prop de Nàpols, ordenat dominic de jove però fugitiu de l'orde des de 1576 per acusacions d'heretgia, va dur una vida errant per Itàlia, Suïssa, França, Anglaterra i Alemanya, ensenyant, disputant i publicant una obra vastíssima i heterodoxa que combinava cosmologia, mnemotècnia i teologia especulativa. A Anglaterra, sota la protecció de l'ambaixador francès i freqüentant la cort d'Elisabet I, va escriure els seus diàlegs italians més cèlebres, entre ells Sopar de cendra i De l'infinit, l'univers i els mons (1584), on va portar el copernicanisme a conseqüències que el propi Copèrnic mai havia gosat treure: l'univers no té centre ni límits, és infinit, i està poblat per innombrables sols i mons habitats, cadascun potencialment amb la seva pròpia vida —una cosmologia que dissolia la distinció aristotèlica entre cel i terra i que anticipava, amb intuïció més que amb prova científica, la imatge moderna d'un cosmos sense jerarquia geomètrica. La seva filosofia, amarada d'hermetisme renaixentista, art de la memòria lul·liana i panteisme místic, concebia Déu com una ànima infinita immanent a la infinitud de l'univers, i la matèria i la forma com dues cares indissociables d'una única substància divina, idea desenvolupada en el seu tractat llatí De la causa, principi i u (1584). Tornat a Itàlia el 1591 sota la promesa d'una càtedra a Pàdua que mai va materialitzar-se, va ser denunciat per un antic protector, arrestat per la Inquisició veneciana i lliurat a Roma, on, després de vuit anys de procés i negant-se sistemàticament a retractar-se de les seves posicions cosmològiques i teològiques, va ser cremat viu al Campo de' Fiori el 1600 —martiri que el va convertir, ja al segle XIX i sobretot entre els cercles anticlericals i científics, en símbol emblemàtic de la llibertat de pensament davant el dogmatisme religiós.