Ignasi d'Antioquia
Bisbe d'Antioquia i màrtir (c. 35 – c. 108 dC), un dels «Pares Apostòlics», la generació que segons la tradició va conèixer o va estar en contacte directe amb els apòstols —alguns relats el fan deixeble de l'apòstol Joan mateix, i la tradició posterior l'identifica amb el nen que Jesús va posar entre els deixebles com a exemple d'humilitat. Condemnat pel seu cristianisme durant el regnat de Trajà, va ser traslladat encadenat des d'Antioquia fins a Roma per ser executat públicament, un viatge llarg i penós escortat per deu soldats que ell mateix descriu amb amarga ironia com «lleopards» pel seu tracte brutal, i que li va donar l'oportunitat, en les parades del trajecte, de rebre delegacions de comunitats cristianes properes i d'escriure les seves set cartes autèntiques —a les esglésies d'Efes, Magnèsia, Tral·les, Roma, Filadèlfia i Esmirna, i una al bisbe Policarp— que constitueixen un dels testimonis més primerencs i valuosos sobre la vida, l'organització i les creences de l'Església cristiana just després de l'època apostòlica. En aquestes cartes defensa amb fervor l'estructura eclesiàstica monàrquica —un sol bisbe local, envoltat d'un col·legi de preveres i diaques, com a garantia de la unitat contra les heretgies docetes que negaven la realitat física del sofriment i la mort de Crist—, empra per primera vegada documentada la fórmula «Església catòlica» (universal) per referir-se al conjunt dels cristians, i expressa amb una intensitat commovedora i gairebé desconcertant el seu desig ardent de martiri: prega insistentment als cristians de Roma que no intercedeixin ni intentin alliberar-lo, perquè considera que ser «mòlt per les dents de les feres» és el camí necessari per esdevenir «pa pur de Crist». A la carta destinada a Roma va ser llegit finalment el seu propi acostament a la mort al Colosseu, on el van llançar a les feres, tal com ell mateix havia anticipat, convertint-lo en un dels primers i més venerats models de martiri voluntari en la tradició cristiana.