Irenaeus
Bisbe de Lió, teòleg i pare de l'Església (c. 130–c. 202), nascut probablement a Esmirna, a l'Àsia Menor, on de nen va conèixer i escoltar personalment sant Policarp, deixeble directe de l'apòstol Joan, connexió que Irineu invocaria posteriorment com a garantia de la transmissió fidel de la tradició apostòlica. Traslladat a la Gàl·lia, va ser ordenat bisbe de Lió després del martiri del seu predecessor durant una persecució local, i des d'aquesta seu va escriure la seva obra magna, Contra les heretgies (Adversus Haereses), el tractat antiheretical més extens i sistemàtic de l'Església primitiva, dirigit fonamentalment contra les diverses escoles gnòstiques —especialment valentinianes— que amenaçaven amb fragmentar la incipient unitat doctrinal cristiana amb les seves cosmologies complexes i el seu rebuig del Déu creador de l'Antic Testament. Irineu va desenvolupar en resposta una teologia sistemàtica fonamentada en la «regla de fe» transmesa públicament pels apòstols a través d'una successió episcopal verificable, en oposició al coneixement secret i esotèric que reclamaven els gnòstics, i va articular una influent doctrina de la «recapitulació» (recapitulatio), segons la qual Crist, com a nou Adam, recapitula i redimeix en la seva pròpia vida tota la història de la humanitat des de la caiguda original, restaurant en un únic procés còsmic el que Adam havia perdut. La seva defensa aferrissada de la unitat de l'únic Déu creador i redemptor —contra la separació gnòstica entre un Déu inferior creador del món material i un Déu superior desconegut— i la seva insistència en la unitat doctrinal de l'Església universal fonamentada en la tradició apostòlica converteixen Irineu en una figura decisiva en la consolidació del que esdevindria l'ortodòxia cristiana enfront de la diversitat doctrinal del cristianisme primitiu.