Jean-Martin Charcot

Neuròleg francès (1825–1893), el metge que va convertir la Salpêtrière de París —un asil immens que acollia milers de dones pobres i malaltes cròniques— en el centre de neurologia més important d'Europa, i que el 1882 va ocupar la primera càtedra de malalties del sistema nerviós. El seu mètode era anatomoclínic: observava un malalt durant anys, comparava els signes que havia registrat amb el que mostrava l'autòpsia, i així va descriure o delimitar l'esclerosi múltiple, l'esclerosi lateral amiotròfica —que encara es diu malaltia de Charcot—, la neuropatia que porta el seu nom amb els de Marie i Tooth, i la destrucció articular de la tabes dorsal.

Des dels anys setanta es va girar cap a la histèria, aleshores un calaix de sastre diagnòstic, i hi va sostenir dues coses impopulars en direccions contràries: que tenia una base real al sistema nerviós i no a l'úter ni al caràcter, i que afectava els homes tant com les dones. Les seves lliçons dels dimarts a la Salpêtrière van esdevenir un espectacle públic, seguit per escriptors, actors i metges de tot Europa, on les malaltes eren hipnotitzades i els seus atacs es representaven davant del públic — una pràctica que el va fer cèlebre i que la crítica posterior, sobretot la de Bernheim i l'escola de Nancy, va demostrar travessada de suggestió: les malaltes havien après què s'esperava d'elles.

Amb tot, va ser el mestre d'una generació extraordinària: Pierre Janet, Joseph Babinski, Gilles de la Tourette, Alfred Binet i el jove Sigmund Freud, que va passar l'hivern del 1885-86 a París, el va traduir a l'alemany i va posar el seu nom al fill gran. Les Leçons sur les maladies du système nerveux i la Iconographie photographique de la Salpêtrière són els documents d'un moment en què la neurologia i l'estudi de la ment encara no s'havien separat.