Joan Calví
Teòleg, jurista i reformador francès (1509–1564), nascut a Noyon, Picardia, format en dret i humanitats a París, Orleans i Bourges abans de la seva conversió al protestantisme cap al 1533, que el va obligar a fugir de França i el va portar finalment a Ginebra, ciutat que va governar de facto en el pla espiritual i moral fins a la seva mort i que va convertir en el centre internacional del protestantisme reformat. La seva obra mestra, la Institució de la religió cristiana, publicada per primera vegada el 1536 als vint-i-sis anys i ampliada i revisada al llarg de tota la seva vida fins a l'edició definitiva de 1559, és la summa sistemàtica més influent de la teologia protestant: hi exposa amb una lògica rigorosa i un llatí (i després un francès) d'una claredat notable la doctrina de la predestinació —Déu ha decidit des de l'eternitat, de manera immutable, qui serà salvat i qui condemnat, independentment dels mèrits humans—, la sobirania absoluta de Déu sobre tota la creació i la història, la corrupció total de la naturalesa humana pel pecat original, i l'autoritat suprema de l'Escriptura per sobre de la tradició eclesiàstica i del magisteri papal. A Ginebra va establir un règim teocràtic d'una disciplina moral estricta, amb un consistori que vigilava la conducta pública i privada dels ciutadans i podia imposar l'excomunió, i va participar directament en la condemna a mort per heretgia de Miquel Servet el 1553, episodi que ha marcat durament la seva memòria històrica malgrat els seus defensors moderns. El calvinisme resultant —amb la seva ètica del treball, l'estalvi i la vocació terrenal com a forma de servei diví, que Max Weber relacionaria després amb l'origen del capitalisme modern— es va estendre a Escòcia (via John Knox), els Països Baixos, part de França (els hugonots, brutalment perseguits) i, més tard, a Nova Anglaterra a través dels puritans, configurant una de les branques més influents i durables del protestantisme mundial.