Joan Lluís Vives
Humanista, filòsof i pedagog valencià (1493–1540), nascut a València en una família de conversos jueus que la Inquisició perseguiria durament —el seu pare va ser cremat el 1524 i la seva mare exhumada i cremada pòstumament—, circumstància que el va portar a exiliar-se ja de jove i a fer tota la seva carrera intel·lectual a Flandes, Anglaterra i França, sense tornar mai a Espanya. Format a la Sorbona, on va rebutjar aviat l'escolasticisme decadent que hi va trobar, i establert després a Bruges i Lovaina, va formar part del cercle d'humanistes més brillant d'Europa, amic personal d'Erasme —a qui va ajudar en l'edició de La ciutat de Déu d'Agustí— i de Thomas More, i preceptor de la princesa Maria Tudor a la cort d'Enric VIII d'Anglaterra, càrrec que va perdre quan es va oposar públicament al divorci del rei de Caterina d'Aragó. La seva obra és extraordinàriament diversa i pionera en diversos camps: De anima et vita (1538) és un tractat capdavanter de psicologia empírica que estudia les emocions humanes des de l'observació directa més que des de l'especulació escolàstica abstracta, anticipant mètodes de la psicologia moderna; De disciplinis proposa una reforma completa del currículum educatiu basada en els mètodes actius, l'estudi directe de la natura i l'atenció a les diferències individuals dels alumnes; i, sobretot, De subventione pauperum (1526), redactat per al consell municipal de Bruges, és el primer tractat sistemàtic sobre política social i assistència pública als pobres a Europa, on defensa que l'atenció als necessitats és responsabilitat de l'autoritat civil organitzada, no només de la caritat eclesiàstica individual —un text que anticipa en segles els fonaments de l'estat del benestar modern i que li ha valgut el reconeixement com a precursor del treball social contemporani.