Lleó I el Gran
Papa des del 440 fins a la seva mort (c. 400–461), conegut com Lleó el Gran, i el primer bisbe de Roma la personalitat teològica i política del qual és coneguda amb prou detall a través dels seus propis escrits: uns cent sermons i més de cent cartes es conserven, un corpus excepcional per a l'època que permet reconstruir amb precisió el seu pensament i la seva acció de govern. Va exercir el papat en un moment crític, quan l'Imperi Romà d'Occident s'esfondrava irreversiblement sota les envestides successives dels pobles bàrbars, i se li atribueix, amb bona documentació històrica, haver persuadit personalment Àtila l'Hun de retirar-se d'Itàlia sense atacar Roma el 452, en una trobada llegendària a les portes de la ciutat prop del riu Mincio, episodi que la tradició i l'art posteriors —incloent-hi Rafael— van magnificar amb elements miraculosos; tres anys després, el 455, no va poder evitar el saqueig de Roma pels vàndals de Genseric, però va aconseguir negociar personalment que s'evités la matança generalitzada, l'incendi de la ciutat i la destrucció de les seves esglésies principals. La seva contribució teològica cabdal és el Tomus Leonis (Tom de Lleó), la carta doctrinal que va enviar al Concili de Calcedònia el 451, on formula amb precisió clàssica i duradora la doctrina de les dues naturaleses de Crist —plenament divina i plenament humana, unides «sense confusió, sense canvi, sense divisió, sense separació» en una sola persona—, fórmula que el concili va acceptar aclamant «Pere ha parlat per boca de Lleó» i que va esdevenir la definició ortodoxa cristològica que encara avui sostenen la majoria de les principals confessions cristianes, incloent-hi el catolicisme, l'ortodòxia i moltes esglésies protestants. Va reforçar també, amb arguments jurídics romans i bíblics combinats amb notable habilitat retòrica, la doctrina de la primacia del bisbe de Roma sobre tota l'Església com a successor directe de l'apòstol Pere, sentant així les bases teòriques i institucionals del papat medieval posterior.