Max Stirner
Filòsof posthegelià alemany (1806–1856), pseudònim de Johann Kaspar Schmidt, nascut a Bayreuth, mestre d'escola per a nenes a Berlín i membre perifèric del cercle de joves hegelians radicals conegut com «Els Lliures» (Die Freien), on va coincidir amb Bruno Bauer i un jove Friedrich Engels, encara que mai va arribar a formar-hi part central. La seva única obra important, L'únic i la seva propietat (1844), és un dels textos més radicals i corrosius de tota la filosofia del segle XIX: hi porta la crítica hegeliana de l'esquerra fins a les últimes conseqüències, denunciant que darrere de tots els «fantasmes» abstractes que exigeixen sacrifici i submissió a l'individu concret —Déu, la Humanitat, la Nació, l'Estat, fins i tot conceptes suposadament emancipadors com «l'Home» de Feuerbach o «la societat» del socialisme naixent— s'hi amaga sempre una nova forma de dominació ideològica, un nou absolut que reclama l'obediència de l'ésser humà real i singular. Contra tot això, Stirner proposa l'«egoisme conseqüent»: només l'individu únic, concret i insubstituïble —«el Jo»— és real; totes les idees generals, per nobles que semblin, són construccions abstractes que cal desemmascarar i «devorar» per recuperar la pròpia sobirania. No proposa una nova moral sinó la dissolució de tota moral universal en favor de l'afirmació radical de la voluntat individual, i concep la propietat no com un dret legal sinó com allò que cadascú té el poder efectiu d'usar i disposar. L'obra va rebre poca atenció en vida de l'autor, que va morir en la pobresa més absoluta, però va exercir una influència pòstuma decisiva —encara que sovint negada o minimitzada— sobre Nietzsche, i és considerada avui un dels precedents més directes de l'anarquisme individualista i de certes corrents existencialistes.