Menci
Filòsof confucià xinès (c. 372 – c. 289 aC), nascut a l'estat de Zou, deixeble en tercera generació del propi Confuci a través del net d'aquest, Zisi, i considerat tradicionalment el segon sant del confucianisme, després del mateix Confuci. Va viure en el període dels Regnes Combatents, època de guerra endèmica i fragmentació política, i, com Confuci abans que ell, va recórrer les corts dels diversos estats oferint als seus governants consells de govern virtuós que gairebé mai van ser seguits amb convicció. El seu pensament, recollit pels seus deixebles al Mengzi, es distingeix del confucianisme primitiu per una tesi audaç i optimista: la naturalesa humana és fonamentalment bona, i tots els éssers humans neixen amb quatre «brots» morals innats —compassió, vergonya, deferència i el sentit del bé i del mal— que, cultivats correctament mitjançant l'educació i l'exercici moral, floreixen en les quatre virtuts cardinals confucianes (benevolència, rectitud, propietat i saviesa); el mal no és, per tant, part de la naturalesa humana sinó el resultat de circumstàncies adverses que corrompen aquests brots originaris. Va defensar amb fermesa el dret del poble a rebel·lar-se contra un governant que hagués perdut el «mandat del cel» per la seva tirania i negligència, sostenint que «el poble és el més important; els esperits de la terra i el gra vénen després; el governant és el de menys importància» —una de les formulacions més radicalment protodemocràtiques de tota la filosofia política xinesa clàssica. La seva controvèrsia amb Xunzi, que defensava que la naturalesa humana és fonamentalment dolenta i necessita ser corregida per la disciplina ritual, va estructurar durant segles el debat confucià sobre l'ètica humana.