Ioga-sutres
Autor i compilador indi (època incerta, probablement entre el segle II aC i el segle IV dC) a qui la tradició atribueix els Ioga-sutres, el text fundacional del ioga clàssic com a sistema filosòfic rigorós, tot i que la investigació moderna dubta que es tracti d'una sola persona històrica i suggereix més aviat una compilació de diverses fonts al llarg del temps sota un nom venerat. El text, compost per uns cent noranta-sis aforismes brevíssims organitzats en quatre llibres, sistematitza per primera vegada les pràctiques i la filosofia del ioga dins el marc de la filosofia samkhya, amb la qual comparteix el dualisme fonamental entre purusha (la consciència pura, l'espectador immutable) i prakriti (la matèria, incloent-hi la ment i les seves activitats). La definició cèlebre que obre l'obra, «yogash chitta-vritti-nirodhah» —«el ioga és el cessament de les fluctuacions de la ment»—, estableix l'objectiu de tota la pràctica: aturar l'activitat incessant del pensament perquè la consciència pugui reposar en la seva pròpia naturalesa, lliure de tota identificació errònia amb els continguts mentals. Per assolir-ho, Patanjali exposa el sistema dels vuit membres (ashtanga ioga): els principis ètics de restricció (yama) i observança (niyama), la postura corporal (asana), el control de la respiració (pranayama), la retirada dels sentits (pratyahara), la concentració (dharana), la meditació sostinguda (dhyana) i, finalment, l'absorció total (samadhi), en què desapareix tota distinció entre subjecte i objecte. Aquest marc, originàriament orientat cap a l'alliberament espiritual (kaivalya) més que cap al benestar físic, és avui la base filosòfica de la immensa majoria de tradicions de ioga practicades a tot el món, encara que sovint reduïdes exclusivament als seus aspectes posturals.