Vedes
El més antic dels quatre Vedes i el text sànscrit conservat més antic de tota la tradició índia, una col·lecció d'himnes religiosos d'autoria composta i anònima —tot i que la tradició atribueix cada himne a un vident o família de vidents (rishi) específics—, transmesos oralment amb una precisió fonètica extraordinària durant més de tres mil anys abans de ser transcrits, i probablement compostos entre el 1500 i el 1200 aC pels antics pobles indoaris que s'establien al nord-oest del subcontinent indi. Format per deu llibres (mandales) que contenen més de mil himnes i uns deu mil versos, la seva llengua, el sànscrit vèdic, és un dels testimonis més antics conservats de cap llengua indoeuropea, cosa que el converteix en una font lingüística de primer ordre juntament amb el seu valor religiós. Els himnes són fonamentalment invocacions i lloances adreçades a un ampli panteó de déus (devas) associats a forces naturals i còsmiques —Indra, déu de la tempesta i la guerra, el més invocat; Agni, el foc sagrat i mitjancer entre déus i homes; Soma, tant una divinitat com una beguda ritual entèogena central en el culte; Varuna, guardià de l'ordre còsmic (rita)—, i s'utilitzaven en el context dels sacrificis vèdics, complexos rituals de foc destinats a mantenir l'equilibri entre el món diví i l'humà. Més enllà de la seva funció ritual, alguns himnes assoleixen una profunditat filosòfica notable, com el celebèrrim Himne de la Creació (Nasadiya Sukta, llibre X), que planteja amb un escepticisme sofisticat i sorprenent per a l'època la pregunta sobre l'origen últim de l'univers, conclouent que fins i tot els déus potser desconeixen la resposta. El Rig Veda constitueix el fonament textual sobre el qual es va construir tota la civilització vèdica posterior i, en última instància, l'hinduisme mateix, i és considerat pels hindús revelació directa (shruti) transmesa als vidents primordials.