Sándor Ferenczi

Psicoanalista hongarès (1873–1933), durant dues dècades el col·laborador més pròxim de Freud i, al final, el crític més penetrant de l'anàlisi des de dins. Metge a Budapest, interessat des de jove per la hipnosi i per la neurologia dels pobres, va conèixer Freud el 1908, va viatjar amb ell i amb Jung a la Clark University el 1909, va fundar la Societat Psicoanalítica Hongaresa el 1913 i va ser elegit president de l'Associació Psicoanalítica Internacional el 1918.

La seva obra teòrica va de la introjecció —un terme que va encunyar— fins a la biologia especulativa de Thalassa. Assaig sobre la teoria de la genitalitat (1924), que llegia l'acte sexual com un retorn al mar. El que el distingeix, però, és la seva inquietud clínica: insatisfet amb els pacients que milloraven poc o gens, va provar successivament una tècnica activa que imposava tasques i prohibicions, després el contrari, un principi de relaxació i d'indulgència, i finalment l'anàlisi mútua que consta al Diari clínic que va escriure el 1932, on analista i pacient s'alternaven al divan.

La ponència que va llegir aquell any al congrés de Wiesbaden, Confusió de llengües entre els adults i l'infant, tornava sobre el que Freud havia deixat de banda: que els relats de violència sexual a la infantesa que feien els pacients sovint eren certs, que la llengua de la tendresa de l'infant i la de la passió de l'adult no són la mateixa, i que la fredor o la hipocresia de l'analista es noten i repeteixen la ferida original.

La ponència li va costar la confiança de Freud i, durant mig segle, la seva posició; el Diari no es va publicar fins al 1985. Melanie Klein, Michael Balint i Clara Thompson van ser analitzats o formats per ell, i la psicoanàlisi relacional i intersubjectiva el compta avui entre els seus fundadors.