Théodule-Armand Ribot

Psicòleg francès (1839–1916), l'home que va separar la psicologia de la filosofia a França i li va donar un programa, una revista i una càtedra. Va començar com a filòsof a l'École normale supérieure, però les seves dues obres primerenques —La psychologie anglaise contemporaine (1870) i La psychologie allemande contemporaine (1879)— van presentar al lector francès Spencer, Bain i els associacionistes d'una banda i Fechner, Wundt i els laboratoris de l'altra, i defensaven que la psicologia havia d'avançar com una ciència natural, sense metafísica i sense ànima.

Va fundar la Revue philosophique el 1876, va ocupar la primera càtedra francesa de psicologia experimental a la Sorbona el 1885 i va passar al Collège de France el 1888. El seu mètode propi era patològic més que experimental: la malaltia, sostenia, és l'experiment que la natura fa sobre la ment, i en dissol les funcions en un ordre que revela com estaven construïdes. D'aquella idea va sortir la trilogia que el va fer conegut —Les maladies de la mémoire (1881), Les maladies de la volonté (1883), Les maladies de la personnalité (1885)— i la llei de Ribot, que encara se cita i que diu que la dissolució va del recent a l'antic, del complex al simple, del voluntari a l'automàtic, de manera que una memòria que falla perd la setmana passada abans que la infantesa.

Les obres posteriors, sobretot La psychologie des sentiments (1896) i l'Essai sur l'imagination créatrice (1900), es van girar cap a l'afecte i cap a la invenció, terrenys que els laboratoris del seu temps havien deixat de banda, i és a la primera que va batejar l'anhedònia, la incapacitat de sentir plaer. Janet, Binet i Dumas van ser deixebles seus o hereus seus, i la psicologia francesa va viure dues generacions dins del marc que ell va fixar.