Upanixads
Corpus de textos sànscrits vèdics tardans, d'autoria composta i majoritàriament anònima, redactats al llarg de diversos segles —el nucli més antic probablement entre els segles VIII i VI aC, amb capes posteriors que s'estenen fins ben entrada l'era comuna—, considerats la culminació filosòfica i mística de la revelació vèdica (per això també anomenats Vedanta, «final dels Vedes»), i que constitueixen el fonament textual de pràcticament totes les escoles posteriors de filosofia índia, tant ortodoxes com heterodoxes. El terme sànscrit «upanixad», que significa literalment «seure a prop de» (en referència a l'estudiant assegut als peus del mestre per rebre ensenyaments secrets), reflecteix la naturalesa esotèrica i iniciàtica original d'aquests textos, redactats en forma de diàlegs filosòfics entre mestres i deixebles, o entre savis rivals en debats a les corts reials, que abandonen progressivament l'interès dels Vedes anteriors pel ritual sacrificial extern per centrar-se en preguntes metafísiques i existencials radicals: quina és la naturalesa última de la realitat, què és el jo (Atman) i com es relaciona amb el fonament últim de l'univers (Brahman). La seva contribució filosòfica central, desenvolupada amb formulacions poètiques memorables com «tat tvam asi» («tu ets això») de la Chandogya Upanixad, és la identificació essencial entre l'Atman individual i el Brahman universal, doctrina que constitueix el nucli del que posteriorment Adi Xankara sistematitzaria com Advaita Vedanta (no-dualisme). Els Upanixads introdueixen també o desenvolupen de manera decisiva conceptes fonamentals per a tota la posterior tradició religiosa índia, com el karma (la llei de causa i efecte moral que determina el renaixement), el samsara (el cicle de mort i renaixement) i el moksha (l'alliberament final d'aquest cicle mitjançant el coneixement de la identitat entre Atman i Brahman). Tot i que en existeixen més de dues-centes versions, un grup d'entre deu i tretze «Upanixads principals» —entre elles la Brihadaranyaka, la Chandogya, la Katha i la Isha— és considerat el nucli canònic més antic i filosòficament més rellevant, i la seva influència s'estén molt més enllà de l'hinduisme, havent inspirat pensadors occidentals com Schopenhauer, que la considerava «el consol de la meva vida i ho serà de la meva mort».