Wilhelm Wundt

Psicòleg i fisiòleg alemany (1832–1920), fundador del primer laboratori de psicologia experimental del món, obert a Leipzig el 1879, i el mestre de qui van sortir bona part dels psicòlegs de la generació següent. S'havia format en medicina i havia treballat d'ajudant de Hermann von Helmholtz a Heidelberg, i d'aquella escola en va treure la convicció que els processos mentals es podien mesurar amb els mateixos instruments amb què es mesurava la percepció: temps de reacció, llindars, taquistoscopis. Els *Grundzüge der physiologischen Psychologie* (1874) són el llibre que declara que la psicologia és una ciència experimental amb objecte propi.

El que se sol oblidar és la segona meitat de la seva obra, i era la que ell considerava més important. Wundt distingia dos territoris: l'experiment servia per a l'experiència immediata —sensació, percepció, sentiment, atenció—, però els processos mentals superiors no s'hi deixaven tancar. Aquests demanaven la *Völkerpsychologie*, deu volums dedicats a estudiar el pensament a través dels seus productes col·lectius: la llengua, el mite i el costum. No era un apèndix sinó la meitat del programa.

La seva introspecció tampoc no era el que després se'n va dir. Wundt exigia condicions controlades i observadors entrenats que informessin de fets simples i repetibles, i desconfiava justament de l'autoobservació lliure sobre continguts complexos que el estructuralisme de Titchener va acabar practicant a Amèrica. Per les seves aules van passar Titchener, Stanley Hall, Külpe i Münsterberg, i és en part per això que la crítica al «wundtianisme» sovint apunta a coses que ell no havia dit.