El naixement de la tragèdia
- Idioma:
- anglès
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~52.800 paraules · 251 passatges
Cita aquesta obra
- APANietzsche. (n.d.). The Birth of Tragedy; or, Hellenism and Pessimism [El naixement de la tragèdia]. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/nietzsche/the-birth-of-tragedy-or-hellenism-and-pessimism
- MLANietzsche. The Birth of Tragedy; or, Hellenism and Pessimism [El naixement de la tragèdia]. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/nietzsche/the-birth-of-tragedy-or-hellenism-and-pessimism.
- ChicagoNietzsche. The Birth of Tragedy; or, Hellenism and Pessimism [El naixement de la tragèdia]. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/nietzsche/the-birth-of-tragedy-or-hellenism-and-pessimism.
Referència de l'edició que reprodueix SigPhi: SigPhi n'és la reproducció digital, no l'editor. L'any de l'edició no consta a les metadades (per això «n.d.») i el traductor només hi surt quan consta.
De què tracta
«El naixement de la tragèdia» (1872): el seu primer llibre, i el que li va costar la carrera acadèmica.
Context i història
La tesi —que la tragèdia grega neix de la tensió entre l'apol·lini i el dionisíac, i que Sòcrates la va matar amb l'optimisme de la raó— era filologia inacceptable per als filòlegs i filosofia massa nova per als filòsofs. El van destrossar; als vint-i-set anys ja era catedràtic i als trenta ningú no volia les seves classes. La distinció apol·lini/dionisíac ha sobreviscut a tot. Traducció anglesa de l'edició completa dirigida per Oscar Levy (1909-1913), que és la que hi ha en domini públic. Té més de cent anys i es nota. L'original és ALEMANY, i per citar mana l'original, que també és al catàleg: «Die Geburt der Tragödie».
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
with joy, that those Dionysian emotions awake, in the augmentation of which the subjective vanishes to complete self-forgetfulness. So also in the German Middle Ages singing and dancing crowds, ever increasing in number, were borne from place to place under this same Dionysian power. In these St. John's and St. Vitus's dancers we again perceive the Bacchic choruses of the Greeks, with their previous history in Asia Minor, as far back as Babylon and the orgiastic Sacæa. There are some, who, from lack of experience or obtuseness, will turn away from such phenomena as "folk-diseases" with a smile of contempt or pity prompted by the consciousness of their own health: of course, the poor wretches do not divine what a cadaverous-looking and ghastly aspect this very "health" of theirs presents when the glowing life of the Dionysian revellers rushes past them. Under the charm of the Dionysian not only is the covenant between man and man again established, but also estranged, hostile or subjugated nature again celebrates her reconciliation with her lost son, man. Of her own accord earth proffers her gifts, and peacefully the beasts of prey approach from the desert and the rocks. The chariot of Dionysus is bedecked with flowers and garlands: panthers and tigers pass beneath his yoke. Change Beethoven's "jubilee-song" into a painting, and, if your imagination be equal to the occasion when the awestruck millions sink into the dust, you will then be able to approach the Dionysian. Now is the slave a free man, now all the stubborn, hostile barriers, which necessity, caprice, or "shameless fashion" has set up between man and man, are broken down. Now, at the evangel of cosmic harmony, each one feels himself not only united, reconciled, blended with his neighbour, but as one with him, as if the veil of Mâyâ has been torn and were now merely fluttering in tatters before the mysterious Primordial Unity.…