LLIBRE DE DISPUTACIÓ DE L'ASE LLIBRE DE DISPUTACIÓ DE L'ASE CONTRA FRARE ENCELM TURMEDA _________ ESSAIG DE RESTAURACIÓ DEL TEXT CATALÀ per LLUIS DEZTANY BIBLIÒFIL BARCELONA 1922 JUSTIFICACIÓ DEL TIRATGE Han estat estampats d'aquest llibre quatre-cents un exemplars: 1 sobre paper del Japó 300»»«ploma» TAULA DE MATÈRIES ______ A RESPECTUOSA MEMORIA DE L' ENYORAT PATRICI EN JOAQUIM MIRET I SANS HISTORIOGRAF I VIATGER: ELEGANT NARRADOR DE LA VIDA I PRIMER VISITADOR CONSCIENT DE LA TOMBA DE FRA ANSELM TURMEDA NOTA PROLOGAL La celebritat multisecular de Fra Anselm Turmeda lluny de minvar creix i s'escampa encara als temps que correm. Sa singular personalitat ha près un relleu més accentuat a la nova llum de les raonades crítiques que els pensadors d'avui han pogut formular fondats en les copioses troballes degudes a la lloable curiositat dels escorcolladors d'arxius, les quals seguidament assenyalades a l'atenció dels estudiosos mitjançant els poderosos instruments de vulgarització constituïts per revistes i publicacions d'historia i d'erudició literària són assequibles enguany a tothom.
En presentar doncs aquest llibret, modest intent de reintegració a la llengua original d'una obra, sens dubte la més típicament reveladora de la complexitat de pensament de son autor, ens creiem dispensats de dir un sol mot pertocant les generalitats de sa biografia del domini ja fa temps dels manuals i diccionaris enciclopèdics i menys encara d'afegir judicis entorn ses idees filosòfiques, producció literaria, bibliografia, etc,, extrems magistralment exposats dins les publicacions abans mentades en repetides i definitives ocasions per la flor de la gent lletrada de les terres hispaniques. Mercès a llurs sòlids treballs han restat de tot en tot esvanides les boires amb què la fantasia i l'ignorància havien entenebrit la figura quasi llegendaria de l'heterodoxe mallorquí de qui sabem prou per menut no sols sa vida, sinó fins el lloc mateix on reposen a Tuniç les cendres de sa mortal despulla.
Circumscrivim-nos per tant a la Disputa de l'Ase que, si així com deixem apuntat, es entre les produccions degudes al geni de Turmeda la més representativa de sa mentalitat, es també l'única potser de la literatura catalana medieval que'ns lliga amb l'esperit de la pre-renaixença europea que ja's manifestava al xiv segle. Per l'ideologia francament racionalista de què fa mostra el nostre desinvolt escriptor s'anticipa de més d'una centúria a Rabelais, son més propinc parent per llinatge intel·lectual, a qui se sembla igualment per l'odi a l'Esglesia, o millor dit a les jerarquies dels seus ministres i sobre tot a les ordres monàstiques. Apòstata com l'autor del Pantagruel, s'atragué ben aviat així mateix l'implacable persecució de l'Inquisició, si bé més que per l'escepticisme i la irreligicsitat sustentats a la Disputa, fou l'objecte de les ires inquisitorials pel desvergonyiment amb què escomet sos antics germans d'hàbit, omplint-los de vilipendi valent-se de facecioses historietes contades per l'ase protagonista i aon els eclesiàstics seculars i regulars són agrament satiritzats al costat dels personatges socials representatius uns i altres dels vicis i mals costums regnants en aquella època. Tan extremadament s'exercí la dita persecució que l'obra catalana desapareix sense restar-ne el menor vestigi fora dels versos de la profecia posada en boca de l'ase i que, conservats al Cançoner de Carpentras, podem intercalar integrament originals en la nostra adaptació.
La desaparició del text català es més de notar en esguart de la circumstancia d'haver conseguit, a partir de 1417, travessar triomfalment tot el segle xv fins a ésser posat sota'ls tòrculs de la naixent art de l'estampa que, donat l'èxit ininterromput assolit per l'obreta satírica, degué multiplicar-ne les edicions sens que fossin els seus necessariament nombrosos exemplars més afortunats que'ls manuscrits amb anterioritat destruits. Solament ha romàs l'indici d'una impressió de 1509 compresa dins el Registrum de Ferran Colom i que deuria posseir la Biblioteca Colombina. En l'inventari fet en 1534 dels bens d'En Miquel Cabrit, llibreter barceloní, hi figuren varies notacions d'exemplars d'un llibre del ase, però creiem que deuen fer referencia a la faula d'Apuleu en vista de la constància en el mateix document d'existencies considerables d'impressions de multitut de clàssics grecs i llatins aleshores en plena voga renaixentista.
Malgrat tot això la Disputa havia salvat les nostres fronteres nacionals com un segle enrera havia, transfretant la mar, saltat d'Africa a Catalunya, i mereixia a França tal acceptació que era traduida i amb diferents variants publicada quatre vegades, de les quals tres a Llyó: l'any 1544 per Jaume Iaqui, reimpresa sens data més tard pel meteix abans de 1548 que ho és novament per Llorenç Buyson. De Bure pretén l'existència d'una altra edició llyonesa anterior a les tres indicades ostentant la data de 1540 a son frontispici que apareix refet a la premsa per molt que ho sia a la ploma segons Brunet. Al segle següent és altre cop impresa en 1606 a Paris (ficticiament Pampelune) d'on girada l'any mateix a l'alemany i encara en els nostres dies (1911) devem a l'hispanista R. Foulché Delbosc la transcripció de la primera edició francesa al tom XXIV de la Revue Hispanique, vulgaritzant així la coneixença d'una peça bibliogràfica d'excessiva raritat, car de les edicions apuntades se'n saben no més comptats o únics exemplars de cascuna en poder d'algunes grans biblioteques i en mans de bibliòfils eminents d'entre'ls quals cal citar M. Viollet-Le-Duc qui comentà el primer, bé que brevíssimament, l'edició de 1606.
Seria també possible, atenent figurar el títol de la Disputa a l’índex de Madrid de i als posteriors, l'existencia d'una traducció castellana coetànea. En aquesta llengua i a Madrid se'n publicaren alguns fragments del començament de l'edició de 1548 per don Adolfo de Castro dins el tom LXV, Preliminares, de la Biblioteca de Autores Españoles (1873).
Gracies doncs a haver-se conservat per les versions franceses el text de la Disputa podem ara intentar com a simple entreteniment de dilettante la repatriació lingüística de la tan famosa obreta de Fra Anselm, tasca per altra banda facilitada per les versions franceses mateixes venturosament molt poc literaries, degudes, primordialment, a un traductor que confessant ignorar el català va seguir servilment l'original girant-lo mot a mot en francès sense haver «opportunité d'aorner et corriger le style et langage». Així sota les planes franceses s'hi transparenta materialment la dicció catalana tant que la temptació de traduir esdevé irresistible per al llegidor del nostre pais llavors que, per poc versat en lletres pugui estar, passa la vista demunt les picants histories interpolades al llibre, les quals, ultra llur localització precisa a Catalunya i Mallorques, se desenrotllen entre personatges portadors de noms i cognoms familiars de l'onomàstica indígena, presentant un conjunt tan nostrat que el llur context acaba per sugestionar fins al punt de fer gaudir l'il-lusió de sentir a l'orella interiorment i com venint de la llunyania dels records històrics, la vibració dels accents de la veu ancestral del propri Turmeda.
El pla o argument de l'obreta no és gens complicat. L'autor «de bon matí en l'azalt temps d'estiu» i «no volent estar ociós» monta a cavall i surt a passejar cercant la fresca fins que, cansat, descobreix un bell jardí aon descavalca i s'asseu a l'ombra sobre l'herba florida. Recordem que així mateix dóna principi a l'acció de les Cobles a la divisió del Regne de Mallorques: Si'm leví un bon mat Temps era de primavera E vay pendre mon camí...Fins que en fuy arribat En un gran e gentil prat.
Devaylí de mon cavayl Lexí'l dins lo prat en destre...Contemplant «aquell lloc tant magnifich» comparable al Paradís terrenal o al jardí de les Hespèrides, força semblant d'aquell que descriu a les Cobles a propòsit del qual termina dient: De ma vida may no viu D'arbres tant gentil clausura tot seguit s'abalteix i s'endorm somniant tan vivament que li apar veure aplegades totes les besties de la Creació «llevats los peixos qui en la mar nadaven». Una gran cridoria i tabustoll desperten a Turmeda, qui's troba en presencia de l'assemblea dels animals presidits pel lleó a qui venen d'elegir per llur rei i a qui aclamen amb crits de goig. Els animals s'adonen d'aquell home per denuncia del conill, qui'l coneix a causa d'haver estat son captiu, i un dels animals concurrents l'acusa de professar l'opinió de la superioritat de l'home sobre tots els animals, els quals no volen passar per tal heretgia de la que a son torn se'n ratifica Fra Anselm amb gran altivesa proposant defendre-la en solemnial controversia. El polemista designat per a contradir-lo és l'ase, però, a major humiliació i vergonya de l'atribulat ex-frare, un specimen d'ase tan mesquí que «no hauria valgut deu diners a la fira de Tarragona», i qui entaula encontinent la discussió durant el curs de la qual hi prenen alguna participació bestioletes tan vils com la mosca, la pussa, el poll, la xinxa, etc. L'ase desfà tots els raonaments de son sabi interlocutor, demostrant-li la superioritat dels animals sobre l'home, adés en la perfecció i major agudesa dels senys corporals, adés en les meravelles de l'instint dels irracionals i fent ensems una pintura de les debilitats, miseries i vicis de l'Humanitat i de la corrupció de l'Esglesia, preferint a tal propòsit, en lloc de raonaments, recontar-li les historietes exemplars dels set pecats capitals de què havem fet mèrit abans, les quals afecten les ordres rel·ligioses en mal'hora enumerades per l'ex-frare com creades en evitació d'aquells pecats.
Si Turmeda no hagués demostrat prou en altres produccions son talent i ses qualitats d'artista, serien suficients per acreditar-l'en aquestes historietes anecdòtiques de forta sabor medieval, pàgines impressionants on s'hi mouen com en lluminós escenari, palpitants de vida i parlant un llenguatge sempre apropriat graciós, saturat de sal i de sutils aromes de passat, aquelles belles figures de la nostra raça avui admirades, ertes i mudes, en les pedres dels monuments o en descolorits retaules tapiços contemporanis de l'escriptor. La Disputa fineix bruscament per la consideració, aquesta volta irrebatible per part de l'ase, de què Déu volgué pendre carn mortal fent-se fill d'Adam i no vestint sa divinitat de carn d'animals, argument suprem en vista del qual l'ase se confessa vençut i el lleó, rei dels animals, declara guanyador de la qüestió a Fra Anselm qui, «cavalcant ab gran plaer e consolació» se'n torna a casa seva.
La ficció dels animals parlants que informa la Disputa, és d'evident influencia oriental i constituí a l'Edat Mitjana un recurs, aprofitat dins les literatures populars sense excepció de la nostra, que donà lloc a composicions, especialment satíriques, molt notables i conegudes de tothom. Que'l nostre autor en proposar-se la confecció d'una obra d'aquest derrer genre va seguir el corrent literari de moda no ha estat mai un misteri per ningú i així no calien ni la perspicacitat ni la formidable preparació científica d'un arabista eminent com el Sr. Asin Palacios per a confirmar-ho i menys encara per a traure de son important descobriment de l'apòleg àrabe sobre'l qual és calcat massa abusivament el tema zoològic de la Disputa, les apreciacions severes amb excés pertocant la forma i del tot injustes pertocant l'esperit del plagio estupendo com qualifica l'obra de Turmeda.
Evident i tot el plagi d'En Turmeda forçós serà a son exigent detractor de concedir que ja era prou mèrit al xiv segle la possessió de llengües orientals i de les altres varies coneixences que brillen en el nostre autor i que l'erudició avui a l'abast de tots, segons diem al començament, no deixaria d'observar en les produccions dels més celebrats fabulistes de tots temps (si hi enqueria amb l'assiduitat hostil aplicada a l'obra present les relacions de semblança que lliguen cada una amb altres de pretèrites fins arribar a les remotíssimes compilacions indostàniques) la constant consumació, en major o menor escala, d'atemptats a la proprietat literaria de la que tan zelós guardador se mostra el sabi arabista aragonès quan és qüestió de l'Enciclopedia dels Germans de la Puresa de Bassora on és contingut l'apòleg explotat per Anselm Turmeda.
Què restaria de veritablement original extremant un procediment similar d'investigació en les fonts on begueren Isop i Fedre? — Què de Casti i Lafontaine? — Perdrien per això llurs respectives categories d'autors genials? Apliquem doncs aquest criteri i servem anàloga indulgencia envers el nostre escriptor en gracia del propòsit honrat que'l mogué a copiar l'apòleg moral parodiat en la seva faula, adreçada, per un camí ben diferent, a un objecte que no podria repugnar cap conciencia escrupulosa. En efecte: aquell varó independent i ple de fortitut tirava valerosament a moralitzar les corruptes gents de son segle esperant així laborar per la salut de sa patria i relligió, les quals, desesperançat de l'èxit somniat, havia abandonat conjuntament abans empès per l'escepticisme fill del convenciment de sa propria debilitat. Vet-ací dos sentiments antagonistes, fortitut i debilitat morals paradoxalment coexistents en l'ànima atormentada de l'apòstata mallorquí i que, actuant alternativament, explicarien, al nostre humil parer, les antinomies observades en la desconcertant i poderosa espiritualitat creatriu d'una producció literaria heteròclita i bilingüe a imatge del dualisme anímic imperant en el gran emancipat ovirador de les lluors premonitories de la Renaixença venidora i de la qual, per semblant d'ell, la Pàtria malastruga no havía tampoc de veure'n les plenituts esplendoroses.
Finalment: havem d'expressar ací el més fervent desitg de saber realitzada algun dia la descoberta d'un original MS. o imprès de la Disputa, escaiença que per improbable que pugui estimar-se no és, però, inversemblant i constituiria la major glorificació de l'obra genuina amb la consegüent relegació a l'oblit de la seva anodina reconstrucció ja sense objecte dés d'aquell venturós jorn. Recobrat pel tresor de les Lletres catalanes el cobejat joiell autèntic no seria soportable la presencia de sa reproducció de similor malgrat i confeccionada amb la més pura intenció per a la que gosem demanar una petita extensió de l'indulgencia més amunt reclamada per altre concepte en favor del nostre autor.
LL. D.
DISPUTACIÓ DE L'ASE CONTRA FRARE ENCELM TURMEDA SOBRE LA NATURA E NOBLESA DELS ANIMALS ORDENADAPER LO DIT FRARE ENCELM EN LA CIUTAT DE TUNIÇ L'ANY 1417 EN NOM DE DÉU, COMENÇA LO LLIBRE DE DISPUTACIÓ DE l'ASE CONTRA FRARE ENCELM TURMEDA EN LO QUAL LO DIT FRARE ENCELM PROVA COM LOS FILLS DEL NOSTRE PARE ADAM SON DE PUS GRAN NOBLESA E DIGNITAT QUE NO SON TOTS LOS ALTRES ANIMALS DEL MON, E PER DIVERSES PROVES E RAHONS, Parla Frare Encelm Vehent lo món a tots mals incitat E que cascun viu en lascivitat, Me sembla bé narrar-vos l'aventura Que m'esdevench un jorn jaent sus la verdura; E coneixerets per la meu disputa Que l'home và es menys de bestia bruta, Fins a tant que la Divinitat Ha près vestiment de nostra infirmitat.
Invocant donchs l'alt Senyor de gloria, Aquests jorns passats no volent star ociós, Jatsia que adonch lo temps fós enujós, Llavors que Febo dès lo ventre del Lleó Fahia cremar d'homens gran monior, De bon matí, a l'azalt temps d'estiu, De ma casa a sortir incitat jo'n fuy Que encara Diana, deessa poncella, Mostrava al món sa faç clara e bella.
Cavalcant, donchs, los llochs pus freschs cerquí Tant que assats prop d'un hort me trobí, Dedins lo qual havia infinit nombre De flors c tots fruyters a servir d'ombra; Lla una font d'ayga clara rajava Que en la plana, corrent, remorejava, Dessus la qual lo rossinyol gentil Refilava un cant fort plasent e sotil.
Breu, jo'm pensí, contemplant tals delits, Que per cert ço fós terrenal paradís, O, al tot menys, lo jardí sumptuós De les Hespèrides, tant bell e fruytós.
Mirant lo lloch així noble e excellent.
De bé veure'l n'haguí meravellós talent; Llavors demnnt les flors m'asseguí sots l'ombratge Per mills jutjar aquell divin estatge, Mas, sguardant aquell lloch tant joliu, De forta sòn près encontinent jo'm viu E, tot dormint, semblava'm vivament Que en visions vehés perfetament Faher sojorn en aquells llochs verdals De tot lo món los animals brutals.
Lla triomfaven los orifanys fortissims, Tigres, lleons e lleoparts potentissims, Cavalls, asens, muls e dromadaris, De camells e de panteres congregaris; Orsos, dragons e cervos, porchs senglars, Daynes e cabirols a milenars, Vaques, bous, anyells, ovelles e moltons.
Llops e guineus qui temen los bastons; Cans, gats, rata, esquirols e d'animals Deu milia altres qui nomenar no'm cal.
Car de tots llochs era venguda lleu Cascuna bestia anant ab quatre peus.
Aprés jo viu d'aus així gran nombre Que la una a l'altra fahia nosa e ombra: Grifants, milans, àguiles, falcons, voltors Esmerellons, ospervera e abutors, Ostardes, grues, agrona, cignes, pagons Perdius, becades, oques, ànechs e capons, Faysans, todona, gallines e pollastres, Cuguls, cucales e corbs de malastre, Grives, coloms, merles e aloses, Passarells, carderoles gojoses, Verdums, tórtores, estornells.
Galls, papagalls, oronells, E era així nombrosa la volalla Que de llur familia un sol no hi fahia falla; Vespes, abelles, cigales e llagostes, Moscallons, formigues, coichs o mosques.
Verms, aranyes, llimachs e scarabats, Xinxes, puces, polls, llèmenes e briants: Tots animals en efecte hi estaven Llevats los peixos qui en la mar nadaven.
FENEIX LO PARLAMENT DE FRA ENCELM Lo prolech, declarant la causa de l'aplech de tant d'animals LA causa e ocasió de l'aplech de tant d'animals era per ço com llur Rey no havia gayre era mort: lo qual havia stat un noble lleó, fort savi, de gran justicia, e molt valent e ardit de sa persona. E per les dessus dites bontats e virtuts qui eren en ell, los dits animals, tots en general, e cascun d'ells en especial, havien estat tant contents de son regne, e li volien tant de bé, e ensems li servaven aytal amor, que cascun d'ells hach volgut que un de sos fills fos mort en son lloch. E encare havien pus gran desplaer e malinconia de ço que aquell Rey era mort sens hereus de son cors e que no havia leixat ne fill ne filla. E, per la gran e sobirana amistat que ells havien tengut al dit Rey, s'eren tots aplegats per a eslleir com a Rey algun de sos parents, e açò per lo consentiment de tots los dits animals.
FI DEL PROLECH Aci comença a parlar un dels Consellers del dit Rey, lo qual era un bell e gran cavall Lladonchs llevà's un gentil cavall, lo qual havia nom lo cavall Bayart, qui era un dels consellers, lo qual era fort savi, experimentat e ben ensenyat. E parlant fort altament ab bella eloqüència dix les paraules següents, complanyentse de son Senyor.
Lo plany que fa lo cavall per son Senyor Oh, crudel mort! Oh, fortuna amargosa! Nostre goig es perdut, puys que nos ha rapit aquell qui era guiador de nosaltres, pobres desconhortats, e qui'ns era com a pare. Jamés mort de frare o sor no'ns serà tant greu com d'aquest nostre bon Rey qui aixi bé governava. Placia a Déu que jo degués morir huy per mon Senyor e que ell fos viu; mon cor, per causa de la amor que jo li tenia, sembla voler sortir de mon cors. Jo crech que morré de gran malinconia: d'huy més la mort m'aportaria plaer e seria la fi de tots mals, açò es cosa clara. Jo prech Déu (qui tots los bens prepara) que'l vulla rehebre en la alta jerarquia, perdonant-li si ha comès follia. Qui bé li'n voldrà que cante Amen ab veu clara.» Après aquestes paraules los dits animals cridant tots a una veu digueren: «.Amen, Déu lo perdó per sa gràcia, misericòrdia e pietat.»
Lo dit cavall parla als altres animals Llavors lo dit cavall, apellat lo cavall Bayart de les curtes orelles, parlant dix les paraules següents: «Molt excellents e nobles Senyors, aixi com sabets mills que no jo, Déus Tot-poderós ha ordonat que tot cors havent ànima, aprés lo terme per Ell ordonat, haja a morir una vegada, e la mort no es altra cosa sinó lo departiment que fa l'ànima del cors anant-se'n al lloch d'on ella es venguda. E lo cors aprés tal departiment se resol e retorna a les coses de les quals ha estat compost. A ço es conforme lo dir del gran filosoph Aristotil qui aferma que totes coses retornen e resolen-se en ço de què elles han estat compostes. E aquesta divina ordinació ha estat acomplida en lo Rey nostre Senyor, al qual Déu perdó, e dó a nosaltres, per sa misericordia, tant de seny e discreció, que, mijançant sa gracia, puscam eslleir un altre Rey nou, lo qual sia nostre protector e defenedor. E per tant, molt venerables Senyors, que cascun de vosaltres declare e digue de present sa intenció, donant son vot a un dels excellents poderosos Senyors parents e aliats del dit Rey nostre Senyor, e a aquell qui semblarà mills mereixer-ho.» E açò dit se'n retornà asseure.
Aci parlen tots los animals d'un acort Les paraules del dit Conseller ohides, aprés molts rahonaments e devisaments particulars, tots los animals en un acort donaren llur vot per fer la dita elecció a un dels principals consellers del dit Rey difunt, apellat lo cavall blanch de la sella daurada, lo qual era fort savi e discret, e ben estimat de tots los animals, volents tots d'un acort que aquell que lo dit cavall blanch eslleiria a Rey, aquell fos llur Rey e natural Senyor, e que quisvulla a ço contrastaria hagués encontinent e sens misericordia a ésser escapçat. Aprés donchs que tots, d'un comú acort, hagueren donat llur consentiment, lo dit cavall blanch de la sella daurada, llevant-se en peus, dix les paraules següents.
Aci es tractat de l'elecció del Rey dels animals «Molt honorables e discrets Senyors: quant que quant mon petit e frèvol enteniment no sia suficient a metre a execució un aixi alt e gran fet com d'eslleir un Rey per nostre protector e defenedor, tota via, puys plau a vostres grans nobleses e savieses que un tal e aixi gran fet sia per mi determenat e finalment acomplit, jo de present, en nom de Déu Tot-poderós, eslleesch, ordone e confirme per nostre Rey e sobiran Senyor lo lleó roig de la llonga coha, fill del cosi germà del difunt Rey nostre Senyor. E aquest jo tinch per nostre Rey e sobiran Senyor e defensor durant sa vida.» Aquestes paraules dites, vet-aci los animals los quals tots a una veu, cridant fort altament, digueren e acordaren que aquesta elecció los plavia, e que ells eren molt contents, car dignament e per rahó ho mereixia.
De la festa que faheren los animals per llur Rey novell «E açò fet, vets-aci los animals, los quals, ab gran plaer e solaç, començaren los uns a dançar e cantar, los altres a saltar, los altres a lluytar, los altres a gitar la pedra o la barra, cascuns segons llur manera e condició. E feyen-se totes aquestes coses denant lo dit Rey novell. A les hores per los alts cants, brogit, tumulte e tabustoll que feyen, jo qui dormia me despertí, e estant despert, estava aixi astorat com si hagués estat fora mi meteix, e ohí les paraules següents.
Lo conill parla Lo conill parla «Molt alt e poderós Senyor, aquell fill d'Adam qui es assegut sots aquell arbre es de nació Cathalana, e nat en la ciutat de Mallorques e ha nom fra Encelm Turmeda, lo qual es home fort saberut en tota sciencia e assats pus en astrologia, e es oficial de la duana de Tuniç per lo gran e noble Mouley Buferiç, Rey e Senyor entre los fills d'Adam, e gran escuder del dit Rey.»
Lo Rey diu al conill «Conill,— dix lo Rey — e com sabs tu aixi bé son nom e tot son estament?» «Senyor, — dix lo conill— per ço com jo e molts altres de mos parents havem estat llonch temps sos catius.» Lo Rey dix: «Plau-nos fort de saber com tu e tos parents forets catius e forets mesos en son poder.»
Lo conill diu al Rey «Senyor, jo so nat en l'illa de Sardenya, e estant a l'entorn del castell de Caller dedins una illa qui es al mig de l'estany del dit castell, appellada l'illa de Bocell, esdevench-se en aquell temps que lo governador del dit castell, nomenat Mossen Acart de Mur, volent anar a la coronació del Rey d'Aragó Don Ferran qui llavors havia haut la senyoria del dit Realme, pujant en una nau per anar a Cathalunya, per força e contrast de temps arribà al port de Tuniç, e, no volent eixir en terra, tramès un seu servidor per a comprar refrescaments e vitualles. E encontinent que lo dit servidor fon arribat a la duana de Tuniç, fon feta relació al dit fra Encelm com lo dit governador era lla arribat per fortuna e contrast del temps, e, freturejant de vitualla, havia tramès per a comprar ço qui era necessari a ses gents per a refrescar-se. E aixi aprés que fra Encelm hach ohit la relació del servidor del governador, havent près diverses vitualles, dix al servidor: — Pren aquestes vitualles e porta-les al Senyor, saludant-lo de part meva, e digues-li que'l suplich que vullga acceptar aquest petit servey de mi, son humil servidor fra Encelm, e ret-li sos diners, e si haurà mester d'altra cosa que m'ho mane, e que de tot ço que ell voldrà serà servit. — Lladonchs lo dit servidor, pujant en la nau, féu relació a son Senyor de tot ço que per fra Encelm li havia estat dit e reté-li sos diners. De la qual cosa lo governador hach sobiran plaer e goig, e encontinent li escrigué una lletra regraciant-li les mercès e honestats del servey que li havia tramès. E tramès açò sens que hi hagués entre ells neguna coneixença.»
Del present que tramès lo dit governador a fra Encelm «Aprés que lo dit governador fon retornat del coronament, tramès a fra Encelm en un navili qui venia a Tuniç un present de diverses gentils coses, entre les quals jo fuy tramès ab vint e quatre parents meus, dedins una bella gavia de fust. E après haver rehebut lo present per al frare, ell nos féu metre en un hort séu, dedins lo qual romanguerem presoners cert temps fins a ço que jo ab mos dits parents cavarem tant sota terra que foradarem lo fonament del terrat, e n'isquerem part de lla e en aquesta sort escaparem. Vets-lla, molt alt e poderós Princep e Senyor, com jo scé qui es ell, e com ha nom e son estament.»
Lo Rey demana al conill si fra Encelm es aquell que hom li dix que prehicava contre los animals «Lo Rey, aprés haver ohit lo conill, li dix: «Diguets-me, en conill, e es per ventura aquest fra Encelm qui's fa tant savi e es tant oltracuydant qui diu e prehica e té per opinió que los fills d'Adam són pus nobles e excel•lents, e de pus gran dignitat que nosaltres, animals, no som? E encare més, tot així com he ohit dir, ell diu e aferma que nosaltres no havem estat creats sinó per a llurs serveys, e que ells són nostres Senyors, e nosaltres llurs vassalls; e diu moltes altres vanitats e badomeries, e prehica contre nosaltres sens donar negunes proves o rahons justes. E los altres fills d'Adam li donen fe e creuen fermament ço que ell diu contre nosaltres ésser veritat.»
Lo conill respon al Rey e diu «Senyor, es ell qui diu tot ço que hom vos ha donat entenent, e passades cent vegades lo hi he ohit dir ab mes orelles, jo estant en son poder.»
Lo Rey parla a sos Barons e sos servidors «Açò dit per lo conill, vets-aci lo Rey, lo qual girà's devers sos grans Barons e servidors qui estaven entorn d'ell, e dix: «Què vos sembla d'aquesta bestia de fra Encelm, e de sa trufería e oradura?» Lladonchs tots los dits Barons e servidors del dit Rey d'un acort li respongueren dihent: «Senyor, ço que ell diu e prehica contra nosaltres o es per gran follia e rustiquesa d'enteniment o es per gran oltracuydament e lleugeria que deu haver; totavia. Senyor, aixi com mills sabets, hom de vegades diu mal e si dóna fals testimoni contre qualcun qui no res menys es innocent e no culpable. E per tant nos sembla (si vós, Senyor, en sóts content) que presentment ell sia cridat denant vostra reyal presencia e alta Senyoria, e sia demanat dels dits articles, e si diu e acorda ésser veritat tot ço que d'ell ha estat dit, llavors li'n sia demanada la prova; car, com diuen los llogichs, quan l'home vol provar una cosa no li es suficient de dir: Çò es aixi, mas nosaltres crehem que deu donar qualque volta la prova, per a provar ésser ver ço que ell diu de nosaltres. Ha-hi en vostra reyal e noble cort molts sotils e enginyosos animals, los quals disputaran tant contra ell que li faràn veure les esteles de die, e li faràn creure que bufetes són llanternes. E açò per lo gran e sotil saber qui es en ells.»
Lo Rey tramet un séu porter per querre fra Encelm Après que lo Rey hach ohida llur resposta romanch molt content, e encontinent tramès per a querre mi meteix un dels principals porters de sa Cort, apellat per son nom: fals Renart de les cames tortes, lo qual, essent arribat vers mi, après les salutacions mutuals, dix-me les paraules següents: «Fra Encelm: per la vostra eloqüença Huy rehebrets plaer o vilania; Parlar-vos vull ab tota cortesía, Perquè donats a mon parlar creherça.
Quan vos veurets en la Reyal presença De mon Senyor, qui'm tramet a vós enguany, Siats prest a parlar sens fer engany, E diguets ver denant son assistença.
Lo senyor Rey vol huy per audiença Saber de vós, si aquesta gran follia Es veritat, o pura trufería Que vós prehicats amb tant bella eloqüença, Dihent que Déus, per suprema potença, Als fills d'Adam senyoria complida Donà sobre nosaltres en la present vida.
Si així n'es, vós nos fahets ofensa.
De nostre Rey e de sa Senyoría: Si no, mal vostre grat e rebetllía, Menar-vos-hi he ah sa reyal llicença.»
Fra Encelm diu al renart Encontinent havent ohit les paraules del renart, e vehent que si jo no era obedient a son manament lo joch podia anar malament per a mi; och encare que estava tot sol entre tant d'animals, los quals estaven tots corroçats contra mi; jo pensí en mi meteix que mellor consell e pus savi era per a mi d'anar que no de contendre, perquè, responent-li, diguí les paraules següents: «Valent porter de la cort lleonina Molt volenters faré lo viatge, Car per cert serà mon aventatge De publicar aytal vera doctrina: Ço es dir, que la virtut divina Dóna poder a l'humanal llinatge De fer als animals bé, o vil ultratge, Per ço com són sots sa potencia digna.
Lo méu anar a tots serà rohina, Lo méu parlar trobaràn fort selvatge, Abans departir per al méu aventatge De vostre Rey vull saulconduyt e firma.»
«Ma resposta ohida, e vehent que jo volia haver saulconduyt e guiatge, departi's de mi sobtadament, e no trigà pas mija hora que encontinent no fos retornat a mi ab lo saulconduyt, lo qual fon molt suficientment expedit aixi com jo volia e demanava.
Com fra Encelm va denant lo Rey