OBRAS DE AUSIAS MARCH OBRAS DEL POETA VALENCIÁ AUSIAS MARCH publicadas tenint al devant las edicions de per Francesch Fayos y Antony Sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d' amadors de les glories de Valencia y son antich realme.
ACOMPANYADAS D' UN PRÓLECH Barcelona JOAN ROCA Y BROS carrer del Hospital. 87 1884 A LO RAT-PENAT Societat d' amadors de les glories de Valencia y son antich realme.
___________ Excm. Senyor: La organisació de la societat Lo Rat-Penat, la restauració dels Jochs Florals y la justa y noble afició despertada entre mos compatricis los distingits poetas valencians moderns, à trobar en nostra llengua patria, n' es lo que m' han mogut á donar publicitat á las obras de nostre compatrici lo famós y elegantíssim poeta Mossen Ausias March.
Estas obras cada vegada que han sigut impresas ho han estat baix la protecció de personas distingidas. Avuy al reimprimirlas, desitjo posarlas al amparo de la societat que V. E. tan dignament presideix, si es que la societat Lo Rat-Penat se digna honrar al mestre de nostres poetas Ausias March y á mí, admetent la dedicatoria de las citadas obras.
Ningú mellor que la societat, que es lo fidel guardia de las glorias valencianas, pot apreciar en son just valor la intenció que 'm guía al portar á terme la publicacio d' eixas obras. Mon anhel no es altre que lo de donar mes gloria al pais ahont vaig neixer y que, sens deixar de ser espanyol, no s' avergonyeix de esser valenciá.
Lluny de desdenyarse, donchs, la societat que V. E. presideix ab tant gran zel, de admetre esta dedicatoria, crech de tot cor que es dignará aceptarla, honrant al poeta que meresqué lo sobre nopi de Petrarca Valenciá.
Excm. Senyor.
Francesch Fayos Antony.
Barcelona 18 Novembre de 1883.
Excm. Senyor President de la Societat valenciana «Lo Rat-Penat».
En vista de la nostra dedicatoria, la Societat valenciana Lo Rat-Penat va dignarse contestar lo següent: Honorable Senyor: Lo Rat-Penat societat d' amadors de les glories valencianes, com sempre que d' enaltir á sos ilustres fills se tracta, ha rebut ab molt plaher vostra comunicació, en la qual habeu demostrat lo carinyo que verament sentiu per nostra renaixensa, honrantla ab la dedicatoria de la nova edició que de les «Obres del insigne poeta Mossen Ausias March», acabeu de dur á efecte.
Al realiçarla atesa vostra competencia y moltísima afició que sentiu per les coses d' esta terra, ahon vereu la primera llum del dia, no ductém haureu tingut presents les mes acertades y aplaudides reproduccions de les célebres obres de nostre gran poeta especialment en la reimpresió d' elles feta en eixa ciutat de Barcelona l' any 1560 per Claudi Bornat qu' es, segons opina l' eminent historiador de la literatura espanyola M. G. Tielenor, la mes completa y acás també la mes correcta de quantes en distintes ocasions, han segut estampades.
Baix tal supost, segurament habeu prestat un senyalat servici á la nostra literatura y aquesta Societat que inmereixcudament represente y que tant per son esplendor s' interesa, no pot menys de felicitarvos y donarvos les gracies per vostre bon recort y estimable fineça, al dedicarli la edició qu' habeu fet del llibre de nostre inmortal poeta.
Lo qual se vos comunica pera vostra satisfacció y consiguients efectes.
Deu vos guart molts anys. Valencia 10 de Desembre de 1883.
Lo President,Lo Secretari general, Ferran Reig y García.Esteve Angresola.
Sr. En Francesch Fayos Antony.
PRÓLECH I.
POCHS autors hi haurá, que com Ausias March, sigan tan celebrats y coneguts, y cuals obras ho sigan menys dels literats, semblants à las despullas mortals del home que ‘s confonen ab la terra, mentre l‘ ànima viu en la mansió dels justs. Per molt llarch temps se consideraren los cants del trobador valenciá mes bé com, objecte d‘ erudició que de poesía, com un de tants imperfectes y rústechs monuments, mes curiosos per l‘ historia del art en s‘ infantesa, que admirables per sas veritables bellesas. Model segons alguns de la natura, y segons altres imitadador del gran Petrarca, pero molt inferior á ell á judici de tots, son nom anaba enllassat al del llorejat poeta com los d‘ Enni ó de Sili Itàlich al del autor de la Eneida; y encar posteriorment al regoneixement del Gay Saber com poesía, s‘ ha deixat comfós á Ausias ab sos demés companys, sens reparar en sos fets individuals, y de asenyarli lo lloch que li pertocava, creyent sens dupte que no era prou per qué sa gloria passes á esser una gloria nacional y per qué mereixqués mes que fixar los ulls en sas obras ó mantenir la vanitat d‘ alguna provincia. Y ab tot això es potser l‘ únich poeta de que nos reste un llibre complert de poesias; y sos versos objecte molt temps d‘ admiració, que tantas voltas van mereixer esser impremptats y traduhits en moltas llenguas, sos versos que un cardenal estranger portava sempre á sobre com Aleixandre los d‘ Homer, y qual lectura lo bisbe d‘ Osma, mestre d‘ desgraciat prímcep D. Carles empleyava per calmar la alborotadisa infantesa del hereu de Felip II, de qui van mereixer una mirada, encar que no fos mes que per aprovar ó corretgir lo fallo d‘ altres segles, dels quals lo present tatxantlos no una sola volta ta de parcials, s' ha constituit á la vegada en jutje y arbitre sobirà.
Per un cambi de sopte y per un esperit de contrast molt notable, encar que molt natural, lo gust d'aquest segle va tornant á la sencillesa de que tant nos habiam allunyat, y's desperta sa admiraciò envers la poesia nacional dels primitius temps. Plens de poetas que tan sols escriuhen sens estudiar la natura, busquém algú que tenint en compte las emocions de la vida creara pera cantar y no per imprimir: invoquem als toschs Homers y Anacreonts dels segles mitjos, y son llenguatge, llansa sobre l'ánima un bálsem semblant als recorts de la infantesa, y porta en sí mateix un encantament de que careixen obras mes acabadas y sublims. Las reaccions dels sistemas, lo furor de las imitacions, los refinaments de la crítica que'n tres segles se sucediren, han deixat resaga en son camí, y s'han sobreposat uns y altres com espesas capas sobre la terra verge, que l'art busca ab dalé traurer la brosa, encar que no sia sinó per trobar un terreno ferm y segur ahont edificar de nou, y per rebre de la natura nova forsa y energía. Y aixís que ab lo restabliment d'aquest códichs inspirats per la candidesa y l'entusiasme d'aquesta comarca poética qu'habia invadit lo gust clásich del segle XVI, y que'l filosofisme del XVIII acaba d'enterrar succeheix algo semblant al descubriment de la soterránea Herculano: hem sorprés una societat menys llunyana de la nostra per lo temps que per las costums, hem descubert bellessas que no coneixiam, y que la moda s'ha encarregat de reproduhir després; hem recullit ab afany los mes petits fragments de sas runas, pero sense ordre ni intenció, apilotant á voltas á modo de fanátichs erudits lo que no tenia altre mérit que l'any en que's feu, y deixant altres monuments artístichs per no cansarnos en dexifrar son primitiu oríge.
Per apreuhar críticament lo mérit d'aquells romancers trobadors, per fixar sas veritables proporcions en mitg de la atmósfera que'ls volta, fora precís respirar la pols en que jauhen sas obras, llegir vers per vers un llenguatge y uns caracters igualment intelligibles, per trovarmos moltas voltas ab ideas que també ho son, qual estranyesa ó monotonía ni la prevenció venció mes favorable ni la mes sagrada autoritat podrian fernos soportar. Aixis es que, hem preferit admirarlos de bona fé per dispensarnos de jutjarlos, creyent menys costós formarlos à nostre modo que estudiarlos tal com van esser, y gloriantnos d'haber fet prou per ells, ab haberlos enganxat en una novela ó presentat de quansevol modo en un drama.
Molt exigir seria de nostra patria pretendre que reproduís com la Fransa en luxosas y complertas edicions lo que 'n corcats pergamins tant costosament s' escrigué un dia, ó que presentés com l' Inglaterra mil volums sobre 'ls origens de son teatre, y que formés una societat literaria de Lope com tè aquella la de Shaspeare; no seria molt just y natural buscar homes travalladors y erudits, qu' estudiant lo comens de la nostra historia literaria, continuessin l' obra grandiosa de Sanchez, de Sarmiento, de Bastero, de Nicolau Antoni; demanar à un segle que regoneixi tota la literatura com l' expresió d' una societat, y que envers la d' aqueixa edat eminentment poética se sent atragut, igual zel per lo menys que 'l que mostrava en la il-lustració d' aquella un segle que la considerá com infantils ensaigs d' una musa acabada de neixer, y com esmortuida l' haja col-locada entre mitj los dos grans dias de la literatura antiga y de la moderna. Y si l' asumpto nos fes recordar un poch los ensaigs de nostres antepasats, no es estrany rebre sas novas y las nostras de l' altra part dels pirineus, y copiar sos fragments com se nos van remetre, sens permétremos una observació ni una correcció d' ortografia, ab la mateixa materialitat y reserva que si publiquesim un original xino ó sancrist.
Inútilment se buscarian en altra nació que no fos la nostra, riquesas literarias, ni en mes varietat ni en mes abundo. Espanya, en qual terra ha ostentat la natura totas sas prespectivas y produccions de tota mena; Espanya, en qual societat han deixat rastre tantas rassas y civilisacions diferentas; Espanya, que surtí poch á poch durant set segles del jou dels alarbs com del fons de las ayguas, enllasa en sa península una munió de pobles, qual varietat de fesonomías y de monuments provincials demostra la de son clima y la de sa historia; varietat que 's presta á investigacions d' aqueixa mena, senyalant à cada provincia la part de sos travalls, ab qual ben entesa divisió res, ni en l' ordre fisich ni en lo intelectual, l' home no hi trova obstacles. Si per aquet gran monument de las glorias nacionals cada hú de nosaltres portés una pedra, ó intentés remourer una de las que hi ha enterradas; si en nostres descubriments y creacions preferissim sobre tot cabar la terra que trepitjém é inspirarmos de l' atmosfera en que vivím; si avuy s' han fet los literats article de necesitat en totas las poblacions ho fos també per ells lo de representar en lo camp de la intel-ligencia lo carácter y tradicions de sa patria; si en compte de fermos esclaus de la moda y echos d' un mateix sò que comforme s' allunya va perdentse, demanesim una veu à la natura y à los recorts que nos voltan, pera que de sos variats tons resultés una armonia complerta que fos un himne permanent à nostra Espanya, y pera que d' aqueixas qualitats y diferencias parcials se formés la idea colectiva de la gran nació: nostres desvetllaments y estudis mes útils y exactes quant mes concretats à un punt fixo y conegut, y nostras produccions mes interessants per s' espontaneitat, serian à un mateix temps un esvargiment de nostres sentiments envers la terra que 'ns va veure neixer y un homenatje à nostres avis quals glorias y caràcter perpetuariam, y un tribut no menys degut à nostra patria comuna per los fruits y riquesas que segons sa producció li dona cada provincia. Y mentres nostras provincias del Nort conservesin en la puresa de sa atmósfera y en la escabrositat de sas montanyas lo depòsit del llenguatge y costums antigas, com conservaren un dia la corona; mentres Castella recordés las hasanyas de sos senyors feudals, y las grandessas de las ciutats privilegiadas que van esser cort quasi totas d' algun rey; mentres tant busqués Andalusia en sos càrmenes delitosos la petjada encar fresca de sos incostants civilisadors; à nosaltres, habitants de las costas orientals de la península, pobladas un temps per moltas naus, y d' un regne qual primerenca civilisació importaren d' Itàlia y Grecia los aragonesos, qual caballeresca y suntuosa cort fou lo centre desde ahont escampà sas brancas la literatura provensal, no 'ns faltarian llorers que ayrejar, crónicas ó cansons que desenterrar y recullir. Y aixis ho haviam de fer, donchs que prevaleixent la parla y lo domini castellá, la munió de reys de quins foren adquirits aqueixos llorers, y la varietat de llenguatge que parlaren aqueixas musas, han fet que adquirirem uns y altres lo nom d' espanyols, y que passesim al cúmul general de la nació, abandonantlos à nostras mans com escuts de provincià; mentres tant que tota l' atenció histórica y literaria s' ha tornat al ditxós regne que absorvint als altres los imposa sas lleys y sas costums, creyent de mes interés buscar la vida d' un primcep, qu' investigar las tombas dels nostres antepassats per gloriosas que sian. Provincia y res mes fou la gran herencia d' Aragó des lo dia en que Ferrant lo Católich abandoná sa cort per la de sa esposa; en compte d' unirse los dos rius, desaygua un al altre, perdent son nom y lo color de sas ayguas; los lleons trencaren las barras; y aixis com lo nom de la dona, per mes que sía molt noble desapareix en lo del marit, aquesta volta fou lo del home el que dessaparegué, y no per falta de noblesa.
Ab tot aixó, si d' aquest lloch fos posar en competencia los graus de civilisació y luxo que á un y altre los van voltar, crech que no resultaría per lo nostre antich aragonés desventajosa la competència: no hauria mes que coteijar la posiciò en la costa del un á lo llarch del Mediterrani dominat per sa bandera, sos pactes y guerras ab Fransa, sas espedicions á Itàlia y Grecia, son comers, s' influencia en la política d' Europa, son poder reyal sempre robust y fort, son pulit idioma, model de dolcesa y elegancia, ab lo llenguatge imperfecte é incult de Castella, ab la escasés de relacions comercials, ab sa separació de lo restant d' Europa, com si 's cregués aislada y sola sobre la terra, com los alarbs sos crudels enemichs. Seria suficient posar al costat de las rimas del Arxiprest d' Hita y de Berceo los versos de Mossen Jordi, mes de mitj segle avans d' ells; las serrahinas del Marqués de Santillana, home extraordinari pera lo segle en que va neixer, al costat dels cants de Mossen Ausias March; las formas bárbras y monótonas de la versificació castellana, la incertenitat de sa xarramenta y lo dur de sa locució encar en temps de Joan de Mena, comparativament ab la riquesa y armonia del llenguatge, ab la precisió de lleys fixas y puliment del art de versificar car, ab la varietat de metros y combinacions, tot aixó pertanyia ja des lo segle XIIIá á nostres trovadors. ¿Que hi fá, no obstant, si un astre espargeix ab dificultat los primers raigs de sa llum, mentres tant camina l' altre al apogeo de sa glòria; si eren aquells los primers plors de la musa castellana tancada en lo estret circul d' alguns clergues, sent aixis que 'n Aragó deixava veure los encants de sa edat florida la provensal, inspirant des lo rey fins al últim juglar; si en las antiguetats literarias d' aquella sols se veuhen los anys estérils y confusos recorts del bressol, sent aixis que 'n las de nostre idioma se troba una literatura cumplerta, fecunda igualment en poetas, en glorias y en resultats, de ben marcada fesomia, literatura que naixcuda en lo segle XII, allargá fins al XVI sa robusta vida, y quals fets venen encar alguna volta á trobar nostras orellars? ¡Notable diferencia que no s' notat fins aquí, y que jamay deuria oblidarse al examinar uns y altres monuments.
Vulgarment se creu qu' aqueixa hermosa poesia y aqueixa espresiva llengua, que fatalment y per causas que no son d' aquest lloch esplicar s' anoména l' una provensal y l' altre llemosina, son d' orige y propietat francesa; pero mes segur fos provar, y no ho contradirian los mateixos sabis de dita naciò, que ab major dret podria dar los noms á totas duas Catalunya, á quals fills degueren sa creació y adelants, anant units al poder y triumpf dels comptes de Barcelona. Plantada entre-mitj de Fransa y Aragó aquesta literatura estenia á un mateix temps sas brancas sobre abdos regnes, ó per mellor dir sobre una mateixa terra, perquè llavonces no hi havia Pirineus; y la dinastia dels Berenguers, primer per la dilatació de sos dominis qual cort fixaren en Aix, després per sos pactes ab los comptes de Tolosa, exerciren sobre aquestas provincias una gran influencia, ab qual desaparició desaparesqué també aquella florida planta que semblava destinada á créixer sota sa ombra, sense que pogués resucitarla ab sos poétichs esforsos Renat d' Anjou, y sense que llavor quedès ja quant Lluis XI reuní aquells feudataris de sa corona. D' aquest modo pot comparársela á un caudalós riu que, recorrent los dos paisos, vinguè á morir allí mateix hont havia naixcut, no sense deixar en son trascurs à cada un d' ells molta cullita de glorias, cas de que vullgan un y altre poble reclamar la part que 'ls pertoca, com dos hereus; donchs mare fou la poesia provensal de la francesa y espanyola, y no morì fins deixarlas prou fortas per viure per sí solas.
Y jamay ab certesa, ni la espanyola en lo segle XVI, ni la francesa en lo XVIII, pogueren vanagloriarse de tant gran poder com aquella gosava, quan se parlá fins en las corts de Ricart cor de Lleó y Frederich Barbarroja, era mirada com mostra d' elegancia y cultura, essent aixis que podia comptar ab deixebles é imitadors de sa pulidesa, no sols idiomas barbres encara, sinó lo dulcisim toscá, servint son estudi de ajuda á las obras inmortals del Dant, Bocaccio y Petrarca, com ho prova l' abat Andreu, no gayre sospitós per cert de parcialitat envers los provensals contra sos estimats toscans. S' han fet célebres los versos de Petrarca en son sonet CIV, traduhits literalment per Mosen Jordi.
Pace non trovo é non ho dar far guerra, als quals podriam afegir altras reminisencias dels pochs fracments que habem vist del provensal, y la cansó XIX presa en sa forma y objecte de altra catalana de Llorens Mayol; pero,¿que hi fan aquestos rasgos parcials, quant n' hi ha prou, llegint una sola vegada nostre cansoner catalá pera coneixer en sa fesomia la filiaciò del autor de Laura?
Molt s' ha parlat poética y eruditament d' eix regnat de las musas, lo mes gloriòs potser en poder é influencia de quants l' aconseguiren, dels certámens enginyosos que resolian los reys per descansar de sos rigurosos tribunals, dels molts privilegis concedits al Gay Saber com font d' il-lustració y escola de costums, d' aqueixa muniò de poetas llorejats, que 'n res se hi semblan sino en dignitat y en s' afíció á las lletras, que comensant en lo coratjós Ramon Berenguer enclou à Pere II, á Jaume lo Conqueridor, á Pere IV, lo del punyalet, á Joan lo Cassador, fins á termenar ab lo desgraciat Carles de Viana, últim primcep d' Aragò: molt s' ha parlat d' aquets apassionats trobadors qual vida fou tant poética com sas composicions; del vescompte Berguedau, de Guillem Cabestamy qual cor fou presentat per menjar á s' aymada mada, de Pau Belliure que 's torna boig per sa dama, d' Arnal Daniel proposat per Ausías March com à model d' amor y per lo Dant en son Purgatori com mestre de poetas, de Vidal de Besalú que va tenir la gloria de formar lo primer art poètich y que disputá á Clemencia Ysaura la fundació dels Jochs Florals en Tolosa, de Mossen Jordi del Rey, figura que sobresurt entre mitj de totas las del segle XIII y á molts altres il-lustres noms podriam afegir lo de los tres Masdovelles, los de Requesens, de Sors y Rocafort, de Rocaberti autor del poema Gloria d' Amor, del notari Vallmanya cantor de las donas il-lustres y de Francisco Ferrer, de Guillem Xibert que plorá en tendra elegia la mort del primcep de Viana y d' altres cent contemporans tots de Mossen Ausias March.
D' ahont s' aixecaren, entre mitj d' una generació criada pera la guerra, tan gran muniò de poetas com jamay la va tenir la cort de Pericles ó la d' August? ¿Fou en los códichs grechs y llatins ó en las escolas dels alarbs espanyols ahont s' inspiraren, diu l' abat Andreu, admirat de no trovar en sas obras reminisencias de una y d' altra literatura? Pero, ¿que deuhen à cap de las duas deixant apart la rima y algunas formas métricas que potser prengueren del alarbs, y que per aquells ardents aymadors y guerrers havian de buscar inspiració lluny dels objectes que 'ls voltavan, fentse deixebles d' altres pobles que no haurian comprés sas ideas y passion? A en aquesta naturalisaciò ab la terra, á son estret enllás ab las costums y carácter de sos habitants, degué son llarch predomini la poesia provensal, que unint sempre las ingenitosas gracias de la infantesa als adornos y coquetisme de lo joventut, no va tenir mes que una edat en sa vida de sinch segles; y encar resusitaren á temps los deus mitológichs, trasmesos á ella, no tant, per l' estudi dels antichs, com per lo de Petrarca y Bocaccio, pera ésser cantats per la musa agonitsant dels trobadors y caballers.
II.
II.
En mitj d' aqueix nombrós corteig de trobadors, que ab sa veu prengueren possesió de tants pobles y per tants segles se renovaren y succediren, 's distingí gí una familia en qual castell sembla haber sigut la poesía un esperit doméstich que pasaba ab l‘ herencia de pares á fills, y en quins escuts de caballers mereixería haber una lira; fou la familia dels Marchs abundosa en escriptors, per mes que la semblansa de sos noms y las disputas de cronología no permétin fixar ni son nombre ni s‘ época ab exactitut. Hem vist versos d‘ Arnal March, de Jaume March, célebre trobador de la cort de Pere IV; de Pere March, lo vell, esmentat per Santillana, com contemporá de Berguedan y Belliure; sabem que á un Jaume s‘ atribueix un diccionari de rimas, y á un Pere March, pare de Ausias, una colecció d‘ adagis morals. La cuestió poética plena de gracia y enginy, que tingué Jaume March ab lo ves compte de Rocabesti, respecte á las ventajas del estíu contra l' hivern, fallada en vers á fabor del primer per lo rey Pere IV, nos demostra qu‘ era aquell un dels mellors poetas de s‘ época, y nos fá recordar á voltas las elegías de Lamartine en aquestas estrofas del Plor de la dansa per la mort de son aymant, que no podém menys de copiar: «E si del mon pogués pendre comiat Ab grat de Deu, aixis com fan d‘ amor Tots mos parents, encare ni heretat Prehava pauch ¡ay tant visch ab dolor!
E per ayçó prech la mort qui demora Vengue de fait per mon las cors altir; Pus ha mort cell de qui mon cor tant plora E fa mant dol, unit é jorns jeu suspir.
De tots quants veyheu parats é vestits Dançant, xantant, alegres é pagats, Reb gran enuig, é mon plats mos delits; E no ‘n devets ésser maravelats.
Car pus me sta renovellant la plaia, Amantme ‘l cor en lo gint aresat E al gay vestir de cell á qui Deus haia, Lo qual no crey en lo mon hagués par.»
No tant bonas son las de Pere March, una d‘ ellas, respecte á la natura del home, escomensa aixís: «Al punt com naix comença de morir, E morint creix, é creixent mor tot dia, Qu‘ un pauch moment no cessa de far via, Ne per menjar, ne jaser, ne dormir, Tro per edat mor é descreix amassa, Tant qu‘ aixis vay al terme ordenat, Ab dol, ab goig, ab mal, ab sanitat; Mes pus avant del terme null hom passa.»
Y si Pere March va esser lo pare d‘ Ausias, y Jaume, son oncle ó avi, dignes preludis eran aquestos dels cants d'aquell gran poeta, de quins echos mes d'un segle després, à últims del XVI, hi tenia un de sos desendents, En Pere Ausias March, sent de notar que 'l mateix nom y cognom del celebrat trovador, passes á formar part del nom de casa de la familia que tant habia honrat.
Mossen Ausias March, es á no duptarho lo poeta mes famós, no tant sols de la familia dels Marchs si no de éls poetas Valencians, Catalans y Mallorquins y encara mereix figurar en lo primer terme en la historia de la poesia dels pobles neo-llatins.
Ab tot aixó no s' ha completat la biografia d‘ aquest poeta fins allà ahont requereix no solsament sa fama y son mérit, sino lo desentrotllament y generalisació d' aquesta mena de investigacions.
No direm fins à quin punt ne sia aixó de sentir.
Tal volta en temps passats s' ha cregut que als grans poetas com genis d' un mon ideal, no ‘ls deuria coneixer la prosperitat mes que per los datos que ells mateixos li han deixat en sas obras, deixant coberts per lo vel del misteri los detalls de la vida reyal que no jutjaren convenient revelar, tement potser que la íntima coneixensa del home mustigaria la gloria del poeta. Avuy dins la crítica moderna no hi cap semblant preocupació, puix que rendint exclusivament son cult à la veritat, s' afanya en la mes complerta investigació, sian las que 's vulgan las consecuencias que pugan deduhirse de la mateixa.
Fins ara, donchs, encare que coneixement exacte dels sentiments de m' ánima, pochs datos de la vida familiar nos donan las obras de Mossen Ausias March, de qui s' ha dit com Lamartine, per la indicada rahó, que va passar per lo mon com las aus, qual veu es lo únich que coneixem d' ellas.
Entre totas sas nombrosas obras, tant sols en un vers nos manifesta, com de passada y fora de proposit son propi nom, dihent: Jo so aquell que ‘m dich AUSIAS MARCH.
Sols una vegada també escriu lo nom de la dama de sos pensaments, de la dona à qui dedica la major part de sos cants: Mas campliment Dona Teresa ‘l tasta.
Los coneguts versos: La velletat en Valencians mal proba E no se com fassa obra nova.
Serveixen al ensemps pera confirmar la noticia de sa pàtria y fins la de la edat avansada à que arrivà.
Per lo que fa á la época y fetchas de sa vida, lo testimoni mes concret que trovém entre sas obras es la dedicatòria d‘ una d‘ ellas á Na Tecla Borja, nevoda del Sant Pare, tenint en conte que la predita senyora fou nevoda de Calixto III, lo qui exercí lo pontificat desde 1455 à 1458. En efecte se sab que baix lo regnat de N· Anfons V d‘ Aragó (III de Valencia,) va viure aquet célebre poeta, quina amistansa íntima ab lo malhaurat Príncep En Carles d‘ Viana es ben renomenada, essent en consequencia de tot aixó la mes general y fundada opinió la que fixa lo naixement de Mossen Ausias March en los primers anys del segle XV.
Mossèn Pere March, Tresorer ó Governador general de las terras del Duch de Gandia y Na Lionor Ripoll, ab dós de nobles familias establerts en lo regne de Valencia desde la reconquesta, donaren la vida al valenciá Ausias, que desde tendra edat no fou indiferent al exemple y llissons de son il·lustrat pare ni á la lectura de altres poetas, tenint motíus pera creure qu‘ aytal educació completava als viatjes que fen sovint á terras estrangeras, y ab lo tracte de la cort de N‘ Anfons, de qui va rebre lo senyoriu de Veniarjó y de Pardirnes. Va contribuhir poderosament pera dessarrollar y dirijir lo geni poétich ab que lo cel havia dotat al noble descendent d‘ una familia en quina sembla vinculada la poesía al ensemps que la noblessa.
Que fou valeroso y estremo caballero á la vegada que vigilante y elegantísimo poeta se llegeix en la portada de la edició antíga de sas obras: Lo Marqués de Santillana, contemporani seu lo califica de gran trovador y hombre de asaz elevado espiritu y lo historiador Éurita lo esmenta com caballero desingular ingenio y doctrina y de gran espiritu y artificio reconeixentli altres crítichs historiadors agudeza grande, lustro en las sentenciasy aventajada invencion.
Estaba, en efecte, versat en lletras y filosofías, no essentli pas indiferent los poetas clásichs, especialment entre Ovidi y Virgili, llatins que recorda sovint, ni dels principals poetas francesos, provensals, castellans é italians, particularment entre aquestos darrers, Dante y Petrarca, ab quí te notables punts de contacte y semblansa.
No deixa d‘ esser de las mes dignas de mentar, lo d‘ haverse enamorat de Na Teresa Bou, coni lo Petrarca, de Laura, precisament lo dia del Divendres Sant.
Lo jorn que ‘l ignocent Per be de tots fou posat en lo pal,,.
No obstant al amor platónich á que sos apassionats cants inspirats per Teresa, responen seguidament, va contraurer dugas vegadas matrimoni, mes en cap d‘ ellas ab la que era 1‘ objete de sos amors ideals. La primera muller fou Na Isabel Martorell, de la que va enviudar avans de 1437, contrayent segonas nupcias ab Na Joana Escorna, que tampoch lo sobrevisqué.
Lo testament y codicilli d‘ Ausias March, preciosos documents dels que fins ara no s‘ han publicat noticia exacta, y que no han pogut esser presos en compte per los bíografos del célebre poeta, confirma en efecte los menta^ casaments dels quins no apar pas quedessin fills Uegitims^ encara que los tingué naturals, puig cita à Joan March, à qui anomena^// meu bastar; à Pere Joan March, que deixa únicament llegatari encare que anomenantlo fill seu, á Felip March fill natural, tingut ab Maria, esclava seva un altre temps: (mare del dit Felip olim sclava mia) y, per fí, Johana, á quí també anomena filla natural, deixantli un llegat.
Com à senyor de Beniarjo, en lo regne de Valencia, Ausias March va tenir en aquell punt sa casa de camp, y també habitá per llarch temps á Gandia, ahont poseía un altre casa en lo carrer Major y de quina vila ‘s diu hahitant Miles habitador Gandiæ, mes, ahont va neixer, va residir mes comunment y morí lo célebre poeta, fou en la ciutat de Valencia, en quinas corts va figurar en 1446 y en quina parroquia de Sant Tomás hi tenia duas casas, morint lo disapte tres de Mars de 1459.
En la casa ahont entregá lo nostre poeta com á bon cristiá sa ánima á Dèu, die salvati testia Marey, fou publicat lo testament, in domo dicti de ffunety die quo obuit, quina fetxa del any 1459 es la mateixa del otorgament y publicació el codicilli y formació del inventari en lo quin s‘ afeigeix: en la dita ciutat de Valencia en lo dit Mossèn Ausias es mort.
Aixís ‘s fixa lo temps de la mort de nostre compatrici lo poeta Ausias March, qu‘ ha sigut per molt temps objecte de conjeturas, assegurantse tan solt que esdevingué desprès de 1458, en que se sabia que va testar.
Per lo mentat inventari se sab la curiosa noticia de tot lo moviliari, robes, trajes armes, cuyraces, arreus de faleons, espases y broquers pera jugar d‘ esgrima, selles ginetes, caball de fust y fins del rónech rocí que ‘s troba en 1‘ estable; dels escabells, banchs, cadiras, recolzadors, taulas, llits, catifas, artibanchs y moviliari complert de las cambras, palaus, repalaus, menjador, cuyna y demés dependencias del alberch, y lo que es mes, dels títols y comensament d‘ alguns libres y papers del cavaller trobador. En la desordenada relació pròpia d‘ un document d‘ aquesta clase ‘s lleigeix, no sens pena, qu‘ entre los utensills doméstichs y robas d‘ us ‘s menciona: Ytem dos llibres de paper de forma de full desquadernats, ab cobles, sense donar mes indicacions d‘ aquestas coblas, entre los detalls que de tant objecte sens interés se citan, com si fossen cosas de mérit mes reduhit. ¡Qui sab lo que tindrian los escrits á que ‘s refereix la partida una caxa ab ‘s cripturas de poqua valor!
Altras partidas barreijadas ab las de diferets objectes al ensemps que ‘ns donan idea de las aficions y potser acostumada lectura del poeta, forman 1‘ index de sa llibrer‘a. Tractan de la Sciencia den Ramon Lull, de costums d‘ Espanya, de la gaya Scencia, Esposicions dels Salms, llibres ascectichs, de filosofía, etc., etc.
Per fi, aquest cèlebre poeta fou enterrat en lo cimentir de la Seu de Valencia, en lo vas ó capella dels Marchs en lo claustre de la Seu, prop lo capitol, segons en son testament va ordenar. Pera honra de la ciutat de Valencia, ahont vaig veure per primera volta la llum del sol, sería de desitjar que tots los bons valencians, los que de tot cor estimen les coses de la terra, fessem tots los possibles per cercar los restos del gran poeta y los del seu pare, que deuhen trovarse en una mateixa tomba, y que 'ls exequesim un monument en nostra hermosa Valencia hont aquell llansá son últim sospir.
III.