E per tal diu sant Agostí (en lo llibre 84 Francesc Eiximenis de La Ciutat de Déu) que la cosa roma- na aitant estec ferma e hac lo regiment del món general, com amà e servà justícia, e quant ella perí entre ells, la comunitat venc a terra. E aquesta mateixa cosa pública propo- sa aquest doctor ésser necessària a tota co- munitat, ço és de tots punts servar justícia si no volem tots venir finalment a no-res. Per raó de la qual cosa diu que es deu guardar la comunitat de comanar justícia a persones qui no la sàpien tenir e no la volen fer, així com són jóvens, e hòmens corromputs per amor de pecúnia, o persones negligents o pereoses en llurs fets, o aquells qui són massa amants de si mateixs, o persones molles qui no han nenguna virtut, ni eforç ni neguna força. E més avant diu lo dessús dit sant doctor que aquell qui per favor, o per odi o per complà- cència, elegeix hòmens neíaris, inhàbils o ineptes a aital ofici tant alt, aquell destroeix la cosa pública e comet davant nostre Senyor Déu un gran pecat. Per la qual cosa Déu los porta finalment a gran minva e gran desho- nor en aquesta vida e en l'altra, e sovint lo hi porta Déu per mà de aquell mateix que l'elegeix contra sa consciència a tenir aital ofici. Car diu la llei divinal (Deuferonomi, XXV cap.): Per quae peccasti, per eaque tor- queris, ço és que per allò seràs punit per què has a Déu ofès e pecat. È per lo contrari, sà- pies que aquells qui zelen per la justícia de la 20 25 20 25 30 I5 20 25 Regiment de la cosa pública 85 Cosa pública e sofiren tribulació, que Déu en aquesta vida e en l'altra los fa especials honors, gràcies e privilegis. E per tal, dix lo Salvador (Matthaei, V cap.): Beali qui persecutionem pa- tiuntur propter iustitiam, quoniam ipsorum est regnum coelorum, e vol dir que benauirats són aquells qui sofriren persecucions e tribula- cions per mantenir justícia, car, per dret, de aquells és lo regne de Déu.
Recompta Valèrius Màximus (libro IV, ca- pitulo primo), que tanta era l'amor que els antics havien a justícia per sostenir la cosa pública, que llurs propris adversaris personals amaven quant los veien justs e quant veien que ab justícia sostenien la comunitat, així com en especial recompta aquí de un hom notable. Que en açò especialment se deuen gloriejar los regidors de la cosa pública quan veen que en temps de llur regiment la justí- Cia a ells acomanada està en sa força e virtut, e lo contrari és a ells gran confusió en la cara e gran dejecció de llurs coses, e gran dolor a llurs cars amics, e gran infàmia de llur nom, e gran dampnació de llur ànima, així com ha- vem a declarar dejús quan tractarem, com lo príncep deu ésser just, en lo procés d'aquest llibre.
86 Francesc Eiximenis CAPITOL XIII QUI POSA LO QUART FONAMENT DE LA COSA PÚ- BLICA, E ÉS FEALTAT Lo quart fonament principal de la cosa pública sí és fealtat servada entre los hòmens. Raó és, car així com perseverar ab persones deslleals tol lo cor e l'audàcia de fer justícia e coses àrdues e de valor a aquell a qui per- tany fer-la, així quant lo regent sent feal- tat e llealtat entre aquells entre qui habita, llavors lo cor li fortifica de fer virtuosament e sens paor tot ço qui es pertany a son ofici.
Semblantment, si aquell qui parla en lo consell per què es regeix la cosa pública veu que aquí n'ha de grans falsaris e baraters qui ab manyes e maneres llurs li empatxaran son bon consell o (li) revel'laran, null temps aital hom poria consellar entegrament ni perfeta, car pensara així: cAquest és aital, e així, iper què em cal a mi donar aquest bon consell pus que no se'n seguirà res de fet per aital e aitals, qui falsament ho empatxaran, ans se'n seguirà mal, car revel'laran aquells mateixs mon con- sell a aitals qui tostemps ne seran mos ene- micsèx. Vet com per temor de infealtat és bon consell perdut, lo qual en presència de hò- 15 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública 87 mens lleals iria avant e aprofitaria molt a la comunitat. E és així que quant hom ha pres en costuma d'ésser deslleal, null temps o a tard se'n volrà castigar. l Recompta lo fabulari que lo lleó tenc con- sell ab totes les bèsties que batallassen contra los ocells, qui els faien molt de mal e els des- cobrien quant anaven a caçar. ÈE dixeren al- gunes de les majors bèsties al lleó: eSenyor, isca la guineu del consell, car si no ho Ía, re- velar-nos ha lo consell. Dix lo lleó que no faia a fer, que així mateix era interès de la gui- neu ecço que ens fan los ocells, no res menys, que tots aquells qui són en lo consell han ju- rat tenir lo secret, així mateix que en revelar lo consell ha pena de traició. Per què no a- par que la guineu gosàs ne volgués revelar lo consell, puix tants perills li van. eSenyoro, digueren les dites bèsties, ctan lleig vici ha d'ésser falsa e deslleal, que si tots los perills del món li eren davant no'n tem nengú. E posem que els temés, puix que nosaltres te- nim al cor que la guineu és entre nós, null temps no bastarà lo cor de donar-vos bon consell tement-nos de sa desllealtat e vici, creent de continent revelarà lo consells. Lla- vors totes les bèsties cridaren alta veu que la guineu anàs de fora, e així fon fet. Semblantment és de l'hom deslleal, car per molt que diga ne que faça, no l'acostes a tu mateix per res, car, si ho fas, llejament t'hi 88 Francesc Eiximenis trobaràs enganat. Per tal, diu aquest aquí ma- teix: eHom fals és mur fals, així que cau tan- tost com és un poc combatut. Mas lleal hom és mur fort, qui té a tot colp qui vinga contra la comunitat:. E per tal havem (Ecclesiastices, VD: Amicus fidelis protectio fortis, e vol dir que amic fel és gran escut e defensió de la cosa que ama, e per consegient de la cosa pública si aquella ama. Raó és, que així com hòmens amants a llurs proismes falsament són destruc- ció de la cosa pública, en quant falsia no és res de bé ans és cuberta de tots mals e és com a vent que no ha negun fondament ferm ne es- table, així per lo contrari fealtat és fonament e vigor e fermetat de la cosa pública e és escut contra les sagetes d'engan que l'hom infel tra- met falsament contra son proisme.
E posa Galensis en lo regiment que feu de les comunitats, que aquesta fealtat de què parle ara deu haver sa rael principalment en lo cor, així que l'hom tinga fermament en lo cor que lo proisme li sia car així Com a mem- bre del cos d'on és ell mateix -altre membre.
Deu-se encara ensenyar aquesta fealtat, segons que aquest diu, en paraula verdadera, així que nengú no parle ab altre ab paraules dobles, ni simulades ni falses, mas clarament. Diu aprés que deu ensenyar en gests e en se- nyals forans majorment en fer a l'altre bona Obra, car, com dix lo Salvador (Matthaei, VII): eles obres fan testimoni de l'hom més que 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública 89 nengunes altres coses:. E per tal deia Tul'li (primo libro De officis, cap. VII): Totius inius- titiae nulla est capitalior quam eorum qui cum maxime fallunt id agunt ut boni uideantur, e vol dir que la cosa que més és contrària a to- ta justícia e bon estament de la cosa pública, sí és com los hòmens se demostren bons e en- senyen que van ab gran zel e ab gran amor del bé comú, emperò no fan sinó mal als al- tres. Aquests aitals són infels a tota veritat e justícia. Per tal, diu Tul'li aquí mateix (capi- tulo VII) que fonament de justícia e de pros- peritat de bé comú és quant la u va llealment a l'altre. l E ací nota què posa Hostènsor en lo trac- tat De re publica: 4E aquesta llealtat no po- den haver hòmens llagoters ne hipòcrits. Raó és, Car aquests són los majors monsoneguers e falsaris qui sien en lo món. No la pot haver encara hom qui sia massa amant si mateix en son propi bé, car aitals farien tota llegesa en tota manera solament que llur personal bé e prosperitat puixen atènyer e haver.
Diu lo Fabulari que los peixcadors que peixcaven volgueren altra vegada tornar la eixàrcia en la mar e no sabien a qui es coma- nassen lo peix que havien pres, e dix la u a l'altre: eComanem-lo al gat que és acís. Res- pòs l'altre: 4No façam, car lo gat és llami- ner e ama massa lo peix, e si lo hi comanam, menjar-lo s'ha e no porà servar-se a nosaltres, 9/0) Francesc Eiximenis —————————————— --—— tant és veat de furtar lo peix en casa.— Semblant és en lo nostre propòsit, car com l'hom qui és veat e antigat en tirar a son molí, jamés no poria servar llealtat a l'altre. Deus saber que Querulus sí posa en un tractat que feu del Regiment dels hòmens, que tres coses són en què los hòmens serven feal- tat fort a tard quant los n'és feta comanda: la primera és honors, la segona diners, la ter- ça fembres. E diu aquest: 4dQui en aquestes tres coses és lleal a son proisme, en totes coses seria lleal, e majorment quant hom la serva en aquella cosa d'aquestes tres damunt dites en la qual és inclinat de amar. Car al- guns hòmens amen més honors que fembres, e altres més volen diners que fembres ne ho- nors, e altres més amen fembres que honors ni diners. Si doncs l'hom és lleal a l'altre en ÇO que més ama o en ço que més és inclinat, açò és senyal de gran noblesa e de gran lleal- tat. ePer què consella aquest doctor que negú no es fiu en l'altre en nenguna de les dites co- ses si veu que hi haja perill seu. Si doncs no coneixia la persona a qui ho comana ésser san- ta e aprovada, e la persona qui aitals coman- des pren guart-se, per bona que sia, que no hi caiga o no hi dó pel morro. Car aitant com d'aitals coses hom se guarda, més que no re- ba càrrec ne comanda, aitant serva si mateix per pus net dins sa consciència e defora en sa fama. A vegades, per massa acostar-se a 20 25 30 Le) 20 25 30 Regiment de la cosa pública OI ————— tals coses creix a l'hom la cobejança, e Déu qui veu l'hom presumptuós de si mateix en quant vol regir la cosa a què no és bastant lleixa'l caure llejament.
Recompta lo Fabulari que lo llop hac fur- tada una oca cuita en ast en casa d'un capellà, e véu de lluny bestiar, e volc-hi córrer e no sabia a qui es comanàs la oca sinó al lleó, qui ja era fart, e pensà, que per ço com era noble bèstia e rei de les bèsties altres, que ab ma- jor confiança la hi podie comanar que a altre. E finalment, com la hi hac comanada e se'n fonc anat al bestiar per pendre qualque bès- tia per a son menjar, lo lleó sentí la oca que havia bona odor, tocà-hi ab la llengua e véu que havia bona sabor: menjà-la's tota. Venint lo llop, dix-lii dO senyor, ge per què havets menjada la mia oca que io us havia acomana- da: E on és la fe real vostraès Respòs lo lleó e dix-li: cEn llop, no deu hom totes coses acomanar a l'altre, major- ment aquelles que de continent, quant hom les veu, mouen a hom lo cor a acostar-s'hi e a posseir-les. Vós me comanàs la oca e posàs- la'm al costat, e io sentí sa bona odor, e ab la llengua tastí-la e viu que havia fort bona sa- bor, e llavors no em poguí retenir que no hi ferís ab les dents e que no la'm menjàs tota. Per què us dó de consell, en llop, que no co- manets a negú jamés res, car aquell a qui aco- manarets porà ésser tost mogut a cobejar 92 Francesc Eiximenis o a desijar, Si es vol per natura o per vici.
ePrec-vos, senyors, dix lo llop, eque em digats si n'havets vergonya com m'havets feta tanta desllealtata. Respòs lo lleó que no nenguna. eCars dix ell, epecat ha aital na- tura en persona viciosa que tota vergonya li tol, e porets-ho:, dix ell, econèixer en açò, Car si me'n comanàvets altra, semblant me fa- ria tantost. E és ja natura de bèsties e hò- mens generosos que, si us fan mal e els ne par- lats o els ne reptats, que se'n trufaran O, Si els ne fets enfellonir, que us daran la mala ventura. E sí em faré io a vós si més me'n parlats:.
Llavors lo llop fugí e anà-se'n dient: cAi- Xí, més val que la oca haja perduda que si, ul- tra això, perdia ara mi mateix.
CAPITOL XIV QUI POSA DIVERSOS EXEMPLES DE FEALTAT Si doncs tota communitat és ben regida, servada fealtat, jquant més la deu servar cres- tià, qui ha per manament de Déu en cascun testament posat que no menta a son proisme, ne diga ni faça falsial E per això en especial apar que no és al món neguna secta així apta a conservar fealtat, ne a ben regir comunitat, 30 IO 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública 93 com la crestiana, a la qual tota simulació, ficció, desllealtat, e falsia és vedada per Jesucrist.
IO Déu, e com nos han preicades les obres dels sants Pares passats, a servar fealtat a l'altrel Guarda quina fealtat servà Josep a son senyor, qui mai no volc consentir a la dona sua que fes pecat ab ella, al'legant-li la fealtat que devia a son senyor. Pensa encara quina fealtat servà David a Saúl, qui el perseguia a la mort, e jamés no li yolc fer mal, jatsia que Saúl lo volgués llavors ociure de fet, e Déu posà diverses vegades Saúl en mans de Da- vid. Veges quina fealtat mostrà Joab a David, que, quan tingué Rabà, ciutat de Israel, asset- jada fins que la ciutat no poc pus, llavors feu venir lo rei per tal que la victòria fos atribui- da a David e no a si mateix. E així de molts d'altres.
E no solament trovaràs açò de molts en- tre los feels, hoc encara entre los infels. Ve- ges quanta fealtat havia a la cosa pública Mar- cus Règulus, romà, qui estant pres en Africa pensà e véu que Roma era en mal estament: si llavors los enemics hi anassen, que la pren- gueren, e per tal, sots escusa de tractar pau, anà en Roma sots aitals pactes: que, si ell no la tractava així que Roma fes ço que volien los africans, que ell, en sa fe, tornàs a rebre penes e turments aitals que tot fos especejat peça a peça. E quan aquest fou en Roma, apa- 94 Francesc Eiximenis rellà tota la ciutat e la fortificà noblement en guisa que los romans a la fi haguessen la vic- tòria, e açò fet, tornà en Africa e mès-se en mans de sos enemics així com havia promès. La qual cosa feita, veeren los africans que no havia subjugada Roma a ells, donaren-li los turments damunt dits, los quals ell rebé molt volenter e coratjosament per servar fe a la co- sa pública de Roma e per mantenir aquella que no caigués. E açò recompta Tul:li (libro III De officeis).
Ensenyaren-nos encara los passats servar fe no solament als amics ans encara als ene- mics, la qual cosa majorment pertany a cres- tians, qui han per manament del Salvador amar los enemics. Recompta la història roma- na de aquell famós regidor de Roma apellat Fabrici, que com ell fos en batalla contra los enemics de Roma, e lo príncep contrari hagués un metge en qui ell se fiava, e qui de- sitjava que hagués grans honors e pensàs aquelles aconseguir si son senyor posava en mans dels romans, per raó de açò lo dit met- ge secretament se n'anà a Fabrici dient-li que ell li lliuraria son senyor o el mataria ab met- Zines si ell lo'n guardonava. E llavors Fabrici véu la gran desllealtat del metge, pres-lo i tramès-lo a son senyor significant-li lo crim que fer volia contra ell. E lo príncep aquell, qui véu tanta noblesa, respòs: ecTostemps oí dir que negun jorn no passa en què Fabrici 20 25 30 25 30 Regiment de la cosa pública 95 no faça novella llealtat a la cosa pública, per què io vull mi mateix e nostra contesa posar en mans de la sua fealtat, car les obres que de la sua fealtat ixquen no poran a mi noure ne a altres. E de continent anà a ell havent- li gràcies de sa gran cortesia e noblesa, e finà allí ab ell tota la contesa que era entre ells. Tanta honor faien los romans, en temps de llur regiment general, a fealtat, que li edi- ficaren temple e ídola, segons que diu Cató, e de açò parla Tul:li, (libro II De ofzciis, capi- tulo XXIV). E als cavallers faent alguna no- table o famosa llealtat a la cosa pública, faien reverència divinal, e los falsaris punien de pe- na capital fins a la quarta o quinta generació.
CAPITOL XV QUE LOS PRÍNCEPS ALS POBLES SE DEUEN SERVAR FEALTAT ENTRE SI MATEIXOS E EN QUINES COSES, E DELS MALS CONSELLERS DELS PRÍNCEPS Per tal que los súbdits tinguessen mills fealtat, volien que los prínceps la servassen als vassalls entrò a la mort. E deien que així és traidor príncep a son vassall com li trenca la fe, com lo vassall al senyor, e de major pe- na és digne en quant més deu aparer fealtat e tota virtut en lo príncep que en lo vassall, ne 016) Francesc Eiximenis la cosa pública null temps no serà ben regida si lo príncep no serva fealtat a sos vassalls e súbdits. E raó és, Car en aquest cas aital príncep pert tot lo cor dels súbdits, e per con- segiient llavors la cosa pública va a terra, puix que lo cap no és unit ab los membres: així com lo cos de l'hom és mort si lo cap li és tolt, e lo cap així mateix es mor si és sepa- rat del cos.
Es ver que los mals e folls prínceps, per tal com negú no els vol dir son desplaer ni negun súbdit no és bastant de reptar-los de fe, per tal, per grans infealtats que facen, no ho tenen a infealtat, ans vénen a tanta de ora- dura, que no es pensen que ells puixen ésser deslleals a negú, així com si eren déus impe- cables per natura, e tot així com si eren déus, així es pensen que tot ço que fan los sia de- gut, e així van a perdició. E han-ne part llurs mals consellers que els donen a entendre aitals follies, e per tal han-ne llur paga finalment, car Déu gira los vents e lo cor dels prínceps con- tra ells, e finalment fan-los occiure, e tolen- los així mateix tot quant han ajustat aprés ells en llurs serveis.
Recompta Fortunatus que, interrogat un savi teòleg en què príncep era tengut al súb- dit per vigor de sa llealtat, respòs que en quatre coses principalment. La primera sí és servar-los íntegrament llurs pactes e lleis. La , Segona és haver amor e zel a llurs persones, a 20 25 30 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública 97 exemple del Salvador, qui dix que bon pastor posa la sua ànima per les sues ovelles (lohan- nis, decimo). La terça, a conservar llurs coses e béns així com les pròpries e guardar-se de tiranejar, car lo senyor no pot prendre res del súbdit contra caritat en neguna manera, així com ja és dit damunt. (Lo rei En Jacme de Mallorques per ofensa suae ueritatis armauit contra regem d'unis, etc. Lo rei En Pere penjà un home en Aragó contra fur, e pagà cin- quanta lliures). La quarta manera o raó, car és tengut de pugnar per ells fins a la mort, defenent -los de tota altra maligna potes- tat. En altra manera no és ver pastor, mas és mercenari o llop esvaidor de les ove- lles de Déu, lo qual és condenat a infinits mals e turments (així com llegim Sapzentiae, XII).
Pensar deuen los prínceps que no ha Déu fet lo poble per a ells, ans ells són ordenats per Déu a salut del poble, e per consegient deuen haver gran paor de Déu que ells per poder vullen imperar e senyorejar lo poble e el tracten així com a cans o a cosa de tots punts llur. E per tal a ells s'endreça la paraula que — és Eclesiastès, XXII: Fidem posside cum proximo in paupertate illius, et im tempore tribulatonis permane illi fidelis, e vol dir aitant: Servaràs fe a ton vassall per bé que sia simple o pobre, car pensaràs que és ton proisme, e per açò no el desempararàs en temps que el veus 8 98 Francesc Eiximenis ————————————— — en necessitat, ans li ajudaràs així com lo car pare ajuda a son fill.
Sàpies per cert que príncep que no serva fea sos vassalls, que per infealtat de vassalls ha a morir. Una de les pus vergonyoses e pe- rilloses coses que aparen en príncep és no servar fe ne veritat a aquells qui la promet. E sàpies que així poneix nostre Senyor Déu a aquells, que per defalliment de fe moren hò- rreament. Per lo contrari, nota que (segons que havem —Prouerbiorum, XX): eMisericòrdia e veritat guarden lo rei de caure. E fent miseri- còrdia a sos súbdits, ferma son regne e sa ca- dira per si mateix e per los seus,. De açò, si a Déu plau, parlarem pus llargament davall, quan tractarem de pietat que deuen haver los prínceps.
Per totes aquestes coses apar com fealtat és sobiranament necessària al bon estament de la cosa pública, especialment aquella lleal- tat que és del príncep al poble. Car de aque- lla qui és del poble al príncep no en cal par- lar, com sia cosa natural a tot poble amar ca- rament son príncep e senyor, ne comunament negun poble jamés no vol mal a son príncep, e majorment quant lo veu noble, bo, just e amant sos vassalls, e una de les majors alte- tacions e una de les majors afliccions e regi- raments que ha lo poble, sí és mudar de se- nyoria antiga que bona sia estada.
Quant és de la llealtat que és entre los hò- IO 20 25 30 15 20 Regiment de la cosa pública 99 mens de la comunitat, sàpies que aquella és fort necessària e qui no es pot prear. E se- gons que posa Ormestus, aquella requer que la un tinga secret a l'altre, car qui secret no té, traidor és a aquell qui el lo hi comana, si doncs lo secret no era contra nostre Senyor Déu o caritat. Requer encara la dita llealtat que l'hom vaja dret a l'altre en totes maneres e sens tota ficció, e que el suport en ses pas- sions, si doncs les maneres no eren importa- bles, així com són passions de orats e de ma- nifests ribalts, si no eren tan lleges que sia a l'hom vergonya de haver amic aitant dolent. En altra manera, en cas que l'hom se puixa comunament passar, deu hom suportar per conservar la cosa pública, majorment quant és lleal ab tots sos fets. Car havem (Eclesias- tès, VII): dAmico fideli mulla est comparatio, quia amicus fedelis mendicamentum uitae, e vol dir que nengú no pot posar preu a la lleal amistat de son amic, car lo amic és dit e re- putat, (el per la Escriptura apellat, medicina de vida, en quant és a l'hom consolació en sos afanys e refrigeri en sos treballs.
TOO Francesc Eiximenis CAPITOL XVI QUI POSA QUE LO QUINT FONAMENT DE LA COSA PÚBLICA ÉS QUE SIA REGIDA PER BONS CONSELLERS Lo quint fonament de la cosa pública és que sia regida per bons consells. Car diu Sa- lomó (Prouerbiorum, XXIV): pQuad salus est nisi multa consiliaò, e vol dir que lla on ha bons consells e molts, que aquí la cosa públi- ca està en segur e salva de molts mals. E ací entén que jatsia que molts bons consells sien profitosos a la cosa pública, emperò aitals consells no ixen de la comunitat dels hòmens, Car comunament no és bona per consellar en altes coses, e per tal, la multitut dels bons consells solament està en pocs hòmens. Raó sí és, Car saviesa no es troba sinó en pocs, se- gons que posa la Santa Escriptura. Com, doncs, bons consells solament ixquen de savis hò- ' mens, per tal solament en pocs hòmens està multitut de bons consells. De la qual raó se segueix que a tractar altes coses, grans e pe- rilloses, no hi deu ésser apellada multitut de gents, mas solament se deuen tractar per po- ques e per eletes persones. È així eu fan co- munament totes les comunitats del món, que tot ço que pertany al regiment de la cosa pú- IO 20 25 30 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública IOI blica se tracta per alguns pocs qui són reputats los pus savis e los millors de la comunitat.
E que així sia necessari, apar-ho encara per tant car les comunitats ajustades són tan- tost avalotades e tost dispostes a bregues en- tre si mateixs en quant la u contradiu a l'altre, e fan remor tantost com no han llur enteni- ment. E és perill que lo poble no s'avolotàs contra aquells qui són principals, contra los quals la comunitat e la multitut és comuna- ment abans comoguda.
Item, los consells se han a tenir sovint en les comunitats notables, e així és que la mul- titut del poble és comunament entesa a llurs Obres artificials, necessàries a ells per susten- tació de llur vida o per satisfer a la cosa pú- blica, per les quals coses fa mester que la multitut no lleixen aquestes obres per res, e per consegúent lleixen lo consell a alguns pocs deputats a aquesta cosa. Ja per açò no entén a prejudicar a les festes, en les quals, per raó de la reverència e manament divinal, cové que lo poble lleix tota obra servil e ma- nual. E per consegúent, val més a la comu- nitat que los consells se tinguen comunament per pocs hòmens e a açò solament deputats.
Ítem, consell requir que sia secret, car ço que molts saben no pot ésser secret, per què cové que lo consell estiga en pocs.
Ítem, consell és mester que sia espatxat, Car Certa cosa és que abans és espatxat IO2 Francesc Eiximenis o conclòs consell de pocs que consell de molts, ans és gran dificultat concordar negu- na multitut com cascú tinga sa opinió. Per què apar que més val que los consells sien tenguts per pocs que per molts.
Item, que si la comunitat erra per mal con- sell, més val n'hagen la culpa alguns pocs que no que la hagen tots ne que tota la comunitat ne sia difamada.
Açò emperò no contrastant, és necessari que alguns casos que vénen a vegades, que sien fets consells generals: no que tota la mul- titut del poble hi sia, mas los caps dels ofi- cis e dels mesters, en guisa que tota la co- munitat senta en la cosa aquella que es fa per la dita generalitat e multitut ajustada.
CAPITOL XVII Qui POSA ALCUNS NOTABLES PERTANYENTS ALS CONSELLERS DE LA COSA PÚBLICA Sobre aquesta matèria dels consellers e de la cosa pública deus notar alguns notables que posa Eutròpius en lo tractat que féu de la cosa pública.
Lo primer sí és que los consellers a la co- munitat són estats apellats per diversos noms segons diverses proprietats de llur ofici.
25 30 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública IO3 Car los romans apellaven tot lo consell de Roma esenato, ço és congregació sensada e ab seny, car aquí és sobiranament necessa- ri seny e saviesa. Los italians los apellen epriorss, car són primers e los pus honora- bles hòmens de la comunitat, e per tal los deu ésser feta major reverència que a tots los al- tres, e açò per honor de la comunitat, de la qual ells són cap e cor durant llur regiment. Los catalans los apellen econsellers,, car principalment a ells cové consellar la cosa pú- blica. Los valencians los apellen cjuratsx, car en lo començament de llur ofici ells fan jura- ment especial de consellar e de mantenir la cosa pública segons llur poder. È així mateix veuràs que en cascuna regió han nom espe- cial, significant alguna dignitat o proprietat especialment pertanyent a llur ofici.
Lo segon notable és aquest: que los bons consellers de la cosa pública fan més, e llur obra és major, que de tots los altres. Açò posa ex- pressament Tul:li (De senectute, capitulo X), e prova's per tant car los consellers són en la Cosa pública així com lo patró és en la nau, qui jatsia estiga seent, major obra fa gover- nant la companya de la nau que no fan los al- tres per gran treball que sofiren. Així com, no contrastant que més treball corporalment passa en sos membres un llaurador que un príncep bo, emperò sens comparació és major e millor la obra del príncep ben regent que IO4 Francesc Eiximenis no la obra del pagès llaurant o cavant la te- rra. E aquesta dignitat e altesa de obra fan los prínceps dignes d'especial honor e reve- rència.
Interrogat Prosaicus, poeta, quals eren les coses de major dignitat en lo món, respòs que entre los ocells era l'àguila major, entre les fe- res, lo lleó, entre les bèsties brutes, lo bou, en- tre los reptants, lo basalís, e entre los animals, l'hom, entre les pedres, lo carvoncle, entre les fruites, la figa, e entre los peixos, la ballena, e entre les colors, lo vert, e entre los metalls, l'aur, e entre les herbes, lo romero, e entre les licors, lo vi, e entre los elements, lo foc, e entre tots los ciutadans, los consellers e lo jutge.
Lo terç notable és que, per a bé acon- sellar e consultar la cosa pública, comuna- ment los consellers deuen ésser antics e no jóvens. Raó sí és, car havem (Job, XII): /2 anti- quis est sapientia, e vol dir que en los antics és la saviesa. Experiència ho ensenya, que los jóvens no saben tant de bé com los antics. È per tal dix Aristòtil (en la sua Zòpica): Nec iunenes nec mulieres eligimus in duces, quia non constat esse prudentes, e vol dir. que, per tal, comunament no fem los jóvens ne les fem- bres prínceps, ne ducs, ne jutges, car sabem que comunament no han negun regiment que sien prudents ne ab neguna saviesa, ans, com diu Aristòtil (en la sua A/ica), los jóvens tot 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública IOS quant fan, fan ab ardor e ab fervor, e així ma- teix les fembres: tot quan fan, fan apassiona- des e no ab raó ne ab seny, per les quals co- ses no són aptes a consell ni a regiment.
Item encara, car certa cosa és que lo con- sell és mester que devalle dret, així de pura raó e sàvia, que no puixa ésser reprès per ne- guna.vera sentència. Ara, és certa cosa que la persona apassionada e qui no és sàvia no pot sàviament consellar sobre nenguna matèria, car la passió li torba lo juí de sa raó. Com, doncs, los jóvens e les fembres sien fort apas- sionats, així com nos ensenya experiència, apar lo principal propòsit, qui és que los con- sellers deuen ésser antics. E per tal, quan Ro- boam, fill de Salomó, no tenc aquesta doctri- na e seguí consell de jóvens e lleixà aquell dels prohòmens antics, ell perdé deu parts e mitja del seu regne (així com llegim en lo Terç Llibre dels Reis, en lo XII capítol).
E jatsia que a vegades alguns jóvens o fembres donen bons consells, així com llegim de Daniel e de Judit en llurs llibres, emperò aital cosa no es deu traure a conseqiiència, car aital privilegi no s'estén comunament als altres.
A confirmació de aquesta doctrina, re- compta Valèrius Màximus (libro sexto, capi- tulo secundo) que un hom menaçava un altre qui era vell e dix-li: cAvi, lleixa estar, que sàpies que io he armes e molts coltells contra IO6 Francesc Eiximenis tus. Respòs lo vell: dE tu sàpies que io he molts anys. Quasi que volgués dir que no ha- via paor de ses armes, car ell era antic e sa- bria escapar a elles per sa prudència. E per tal havem (Ecleszastès, IX): Melior est saptentia quam arma bellica, e vol dir que més val sa- viesa que armes. Car la saviesa sobra a armes e a tota força. E pots açò veure a ull si atens a les grans bèsties, car totes les maten bès- ties poques ab astúcia. Car la mustela mata al basalís, la úncia, que és bèstia poca, mata al lleó, e un petit aucell, ab ses ales tallants, ma- ta lo cotodriu. E David, fadrí pastor, aucís sens armes a Goliàs, poderós e famós gigant. E ací d'altres infinits exemples que en podríem dar, que veuràs que prudència és sobre tota força. Si vols saber què és consell ne com se deu dar, e així de les altres coses pertanyents a consell, veges-ho devall, en lo procés de aquest llibre e en la matèria dels consells e dels consellants, car aquí es tracta llargament quins consellers deuen haver los prínceps e quins consells los deuen dar.
IO 20 20 25 30 Regiment de la cosa pública I07 CAPITOL XVIII QUI PROVA AB DIVERSES RAONS QUE TOTHOM DEU AB GRAN COR E ESFORÇ AJUDAR A LA COSA PÚBLICA Apar, doncs, per ço que dit és, que cinc són los fonaments principals de la cosa públi- Ca, ÇO és a saber concòrdia, observació de llurs lleis, justícia, fealtat, saviesa de consell per què es regeixquen, e apar com cascuna de aquestes coses són virtuts altes e marave- lloses. Segueix-se, doncs, que la cosa pública governada per aquestes Cinc vies és situada en aquests cinc fonaments, e és cosa en si ferma, e estable e tota divinal, e figura de la cosa pú- blica final, ço és de la sagrada ciutat de para- dís, que és la principal cosa pública, com sia la ciutat nostra final e gloriosa. Per raó de açò posaven antigament los sants e els filò- soís que tots devien ajudar ab sobiran esforç a la cosa pública, per la sua gran dignitat que ha en si. Car, segons que posa Aristòtil, lo bé, aitant com és comú e aitant com s'es- tén a més, aitant és pus divinal e pus sem- blant a aquell Déu de tota creatura, qui es- campa les sues excel'lències e valors inces- santment tostemps sobre tota creatura.
Per què, per tal que els hòmens vegen IO8 Francesc Eiximenis quant bé és ajudar a la cosa pública, posa Lú- cius Moralis Filòsofus les segiients raons pro- vants lo present propòsit, ço és que hom deu ab gran cor ajudar a la cosa pública, jatsia que així mateix les aporta per entendre los hòmens a ajudar-li segons llur poder. La pri- mera sí és aquesta: car, l'hom posant en bon estament la cosa pública, ordena los hò- mens a viure en caritat e en concòrdia, se- gons que prova lo primer fonament damunt al'legat de la cosa pública, lo qual fonament és concòrdia de les gents, segons que ja da- munt és dit. E açò és un dels majors béns que tots los hòmens deuen desijar, com açò sia fonament de cristianisme, e observança de la llei de Déu e via al seu regne, segons que l'apòstol sant Pau posa en diversos llocs de les sues epístoles. D'aquesta raó se segueix la segona, ço és que l'hom ajudant per santa in- tenció a la cosa pública, mereix molt e apro- fita a sa ànima notablement e la sua vida és fort lucrativa de grans guardós envers nostre Senyor Déu. Per aquestes dues raons apar la terça, ço és que ajudar a la cosa pública és destroir lo contrari de concòrdia, ço és gue- rres e destrucció de gents, e és destroir tots aquells mals que de guerres se segueixen, qui són sens fi. D'on ve la quarta, ço és que pots veure que fer aital obra és posar pau a les comunitats, e és occiure tota discòrdia e rancor e males volentats, e és fundar e fermar 5 5 IO 15 20 25 30 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública —1IOO la comunitat que sia ferma contra tot adver- sari e enemic seu. De què es segueix la quin- ta, que és que bon estament de la cosa pública és mort dels hòmens celerats e mals, e per consegient és exaltació dels bons. E açò li cové en especial per lo dit seu terç fonament, qui és justícia, per la qualli pertany fer tals coses. La sexta és que servir a la cosa públi- ca és exercitar-se en diverses virtuts e en bones obres fort virtuoses, la qual cosa deu hom fort sobiranament desijar en aquesta present vida. La sèptima sí és, car servir a la cosa pública és servir a si mateix en persona e a ses coses pròpries, car si la co- sa pública és posada en bon estament, se- gueix-se que cascun home qui és membre de aquella ne ha la part sua, e majorment aquell qui és executador de tant santa obra.
Per aquesta raó pots veure quan erren aquells qui com fan algunes notables almoines per la comunitat o per si mateixs, és que molt donen a les persones en singular, que no fan als col'legis e a les comunitats e covents pobres dels religiosos e de aquells que són dats a Déu. Car aital distribució és fort bes- tial, e indiscreta e onerosa, e aquell qui la fa, en quant deírauda e sostrau als col'legis e comunitats ço que és llur, e ho dóna a aquell qui és persona singular. Per què, si vols que Déu t'endreç en tots tos afers, ves justament e sies lleal a la cosa pública e a les comuni- IIO Francesc Eiximenis tats en la manera que et consell, e Déu fer t'ha gran misericòrdia. E si a algun frare me- nor O preicador vols dar o assignar alguna al- moina, fes que lo col:legi del seu estament n'haja més quatre o cinc vegades, car així se ha a mantenir la comunitat. E fer lo contrari és contra tota bona ordinació, e destroir llurs coses públiques, la qual cosa és gran pecat.
E observa ací que quan aitals distribucions generals se fan, que no en carrecs la tua ànima donant ço que és assignat als pobres e partint- ho per compares e per comares, per tal que lo crit de la sang dels pobres no puge a Déu contra tu, e que per ço Déu no et dissipe e no destroesca a tu e a tota la tua casa.
La uitena, car si algú vol guanyar preu nom e fama, no ha cosa al món ab què abans ho puixa atènyer com Si fa grans obres per la cosa pública. On, jatsia que fer res de bé per esguart de fama o de haver gran nom entre les gents, que sia vanitat e gran follia, empe- rò en AçÒ apar quant és cosa virtuosa treba- llar per la cosa pública. Car aital treball no solament satisfà a l'espiritual ans encara al tem- poral, ne és ver que en tot cas sia vanitat e pecat voler gran nom e fama. Car així com en lo tretzè llibre apar a aquells qui són dats a la cosa pública, en exemple deuen guardar llur fama e ab bona consciència los pot plau- re que la hagen, e açò per los altres a edifi- car, a encendre-los a fer bé per bon exemple 15 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública III la's poden procurar, e, perduda, la poden co- brar així com la santa Església ho ha altament ordenat.
La novena és, car si algú vol dar de si mateix gran exemple, no el pot dar millor que ajudant a la cosa pública. Per raó de açò molts sants són volguts morir, així mateix molts infels, segons que llegim de alguns en lo dit dels romans e dels troians e de les al- altres aprovades històries, e pots-ne veure queucom en lo capítol pus prop segúient.
La desena raó és fundada en los grans fets que los gentils faeren antigament per la cosa pública, així com lo segúient e pus prop capítol ho declara.
CAPITOL XIX