QUI POSA LA DESENA RAÓ A AQUELL MATEIX PROPÒSIT, PRENENT MOTIU DE LES GRANS OBRES DELS PASSATS Les grans obres que los gentils feren per la cosa pública, confonen molt los crestians, aquells dels quals diu Sant Pau: Quae sua sunt quaerunt, non quae lesu Christi, ço és, que diu que alguns són qui en totes coses cerquen llur profit personal, no aquell qui és de Jesu- crist, ço és aquell qui és de la cosa pública, lo qual profit diu que és obra de Jesucrist, en 112 Francesc Eiximenis quant aquesta aital santa obra és mantenir comunitat, que és fundada en la caritat que lo Salvador man haver en tot crestià (així com apar lohannis, decimo quinto capitulo).
E aquest dit motiu, fondat sobre les grans obres dels gentils, és gran motiu, qui és la desena raó, molt movent-nos a pugnar per la cosa pública. Per raó d'açò posa sant Grego- ri, exponent la paraula de Ísaies que diu: Ery- besce Sidon ait mare. Quia inquit Gregorius: Uita fidelium confunditur cum moribus infide- lium comparatur, e vol dir sant Gregori que la vida dels fels crestians és molt confusa da- vant nostre senyor Déu, quant és comparada a la vida dels infels. Raó és, car los infels per conservació e per exalçament de la cosa pú- blica faien obres que un crestià ara no les go- saria nomenar ne raonar, car aquells per la dita causa no temien perdre béns tempo- rals, ne exili, ne persecucions, ne pèrdua de persones cares, ne encara morir.
No res menys, per instituir O instruir la cosa pública a viure virtuosament, vivien així altament e virtuosa, que aparien més àngels que hòmens en algunes obres llurs. Car en tota espècia de virtut s'exercitaven aitant com podien e aitant com més permetia llur estament, posats sots infeeltat. E açò en espe- cial ho declara aquell Policratus, dient senten- cialment així: çQuis Themistoclis dilicentiam, Franconis grauitatem, continentiam Socrates, 20 25 30 20 25 E Te) Regiment de la cosa pública I13 pudicitiam Scipionis, Cathonis scientium, Fa- bricii fidem, Titi pietatem, Traiani gelum, lu- lii probitatem, non cum admiratione uenereturè, e vol dir que qual és aquell que no es mara- vell e qui en sa maravella no honra les obres virtuoses que los grans hòmens gentils han fetes per ajudar e per salvar la cosa pública. E dóna exemples de diversos, així com de Francó, la saviesa del qual era bastant e bas- tava a governar lo món, e de Sòcrates, filòsof, que ab tanta puritat visqué que tots los jóvens reduia quasi a castedat, e d'Escipió, qui per guanyar Africa o Espanya a la cosa pública de Roma, no volc consentir a fer mal a una bella e noble donzella esposada que li fon oferta en la presó de Cartaina, ans manà que fos retuda a son espòs, per la qual cosa l'espòs li feu donar tota aquella terra, e de Cató, qui, per son callar, dava exemple a tothom de no parlar sinó per salut de la cosa pública o per personal necessitat, e de Fabrici, de la feel- tat del qual ja damunt havem parlat, en lo tretzè capítol, e de Titus, fill de Vespasià, qui era apellat divinal: tant era piadós e magnífic, en tant que com un jorn no hagués res dat, dix que aquell jorn havia perdut, e de I'rajà, em- perador, qui per zel de la cosa pública no volc perdonar a son fill, ans lo puní ségons la rigor de la llei, així com damunt és dit, e de Juli Cèsar, qui pugnant per la cosa pública null temps no dix a sos cavallers: ec Avantlo, mas 9 I14 Francesc Eiximenis tostemps dix: eSeguits-mels, car tostemps anava primer que els altres. D'altres n'hi ha molts qui feren coses molt assenyalades a exemple nostre, car així com lo capítol se- gent primer ho posa.
Ítem, recompta lo gloriós sant Agostí (li- bro decimo octavo De Ciuitate Dei, capitulo XIII) de Codrus, rei d'Atenes, que com los de Atènes deguessen haver batalla ab aquells de Polopenia e los de Polopenia haguessen haiida resposta de llurs déus que aquells ven- crien, lo duc dels quals morria, e com Codrus sabé açò, tantost en hàbit simulat de pobre passà als enemics, e aquí ell provocà los ene- mics a brega contra si mateix, per tal que el matassen e que morís. Diu Tul-li (libro primo De Officiis) que lo gran filòsof Plató donà dos manaments per bon regiment de la cosa pú- blica. Lo primer, que tothom oblidàs son pro- pi profit per ajudar a la comunitat. Lo segon, que negú no aprofitàs a la cosa així en una part que nogués en altra, mas que aprofitàs entegrament sens nocument e sens peresa de profitar a tota en quant en ell fos.
Sant Agostí (libro quinto De Ciuitate Dei, capitulo decimo quarto), recita les paraules de Cató, que dix així: La cosa pública roma- na primerament fon fort petita, e ha-la feta créixer no multitut d'armes, car sens compa- ració ne havien més los adversaris, mas uni- tat de coratges a menysprear son propri pro- 25 20 25 30 Regiment de la cosa pública II5 fit e a prosseguir la utilitat de la cosa pública ab un cor e ab ardor de pensa Contínua- ment.
E diu aquí sant Agostí (capitulo decimo octavo) que los consellers de Roma pobres eren, e llur pobresa reputaven a gran glòria, pus la soferien per amor de la cosa pública, d'on havem exemple de aquell maravellós conseller apellat Lúcius Valèrius, qui, quant morí, del poble li acaptaren la sepultura, car no hi bastava ço del seu. E semblant diu Ve- gècius (De re militari, De Actilio Regulo) qui com a infinides riqueses fos posat administrar, emperò sa muller e sos fills portava cavalcants en un ase.
E aquí mateix diu sant Agostí, de Quintí- Sio, que com fos posat en lo senat e hagués quatre jous de bous, sens pus, ab los quals ell arava, e tramès contra los enemics e ha- gués d'ells gloriosa victòria, emperò en aquell estament mateix de llaurador volc morir, per tal que no diguessen que era enriquit dels béns de la comunitat. Recompta encara sant Agostí de un altre qui dues vegades era estat conseller de Roma, lo qual, com fos atrobat que havia deu peces d'argent, gitaren-lo ab vergonya de la conselleria. Recompta Vegeci (De re militari, libro quarto) que com un mis- satger dels cossaris trametés a Fabrici un gran pes d'aur, Fabrici no el volc pendre, dient que ell no desijava haver aur ni riquesa, mas de- II6Ó Francesc Eitimentis sijava ab pobresa senyorejar aquells qui pos- seien aur e riquesa.
Diu Valèrius Màximus (libro sexto) que los antics no volien pendre dignitats ne oficis, si doncs per les dites dignitats e oficis no po- dien profitar a la cosa pública. E dóna exem- ple de Cornèlio Escipione, que com lo vol- gueren trametre per governar Espanya, res- pòs que no hi iria, Car no era hom que fos bastant a saber profitar a la cosa pública per aital via. Semblantment de l'altre Escipió, que com hagués fetes maravelles en fets d'armes en Orient, e fos ja prop de Roma, e es llavàs la cara en lo riu, aparec-li que havia corns ai- tan grans com un cervo. E apellats los judi- ciaris, demanà quin senyal era aquell, e ells respongueren-li que seria elegit emperador tantost com fos dins la ciutat. E llavors ell jurà per los déus que null temps no entraria en la ciutat, car ell creia que si l'imperi ven- gués en ses mans, que açò fóra gran prejudici a la cosa pública, com ell sabés que ell no era bastant a tan gran regiment.
Recompta Elinandus, històric, de Ellió, que com de senador fos fet emperador, lo senat lo pregà que son fill hagués nom d'em- perador, ço és, cèsar. EÉ diu que lo pare res- pòs que no plagués a Déu, car bastar li devia al fill que sens treball seu fos dit fill de l'em- perador: Noms, dix ell, cd'emperador ne honor de senyoria no deu ésser donada sinó 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública 117 a qui ho ha afanyat per sos mèrits. E per tal, sens mèrits regna aquell qui naix rei Si no fa obres de rei, ne lo pare no honra lo fill quant lo exalça sens mèrits, ans llavors lo ofega e li tol lo seny.
Recompta Valèrius Màximus (libro quinto) e sant Agostí (libro quinto de Czuitate Dez, capitulo decimo octavo), de Bruto, conseller de Roma, qui deia que qui per amor de fills desamava la cosa pública, la cosa pública lo puniria per sos fills mateixs. Per tal aucís los seus ell públicament quant percebé que ha-/ vien comès contra la cosa pública. E diu aquí sant Agostí que Torquat condamnà son fill a mort per tant com havia posada a perill la cosa pública, batallant contra voluntat del príncep de la cavalleria, jatsia que lo dit fill seu hagués vençuts los enemics. E Valeri (ubi supra) recompta de Menèlio, qui públicament condemnà son fill, qui havia consentit que sos companyons se fossen plevits d'algunes pecú- nies de la cosa pública, per la qual damnació lo fill envergonyit se matà.
Diu Tul:li (libro tercio De officis) que si lo fill sap lo pare venir contra la cosa pública, ell lo hi deu dir primerament, per la reverèn- Cia paternal, e si no se'n vol corregir, deu-ho denunciar a la cort, car més val que lo pare seu muira que no si peria la cosa pública e lo pare vivia. E diu que si dos sabis estaven en la mar sobre una post en perill de llurs II8 Francesc Eiximenis vides, e la u percebia que l'altre fos més pro- fitós per al regiment e consell de la cosa pú- blica, que aquell qui és menys profitós deu dar lloc al millor si aquí abdui no es poden salvar, e açò per tal que per aquell estiga la cosa pública mills governada.
Diu Valèrius Màximus (libro sexto) que tota amistat, tota parentela e favor, tot oi e rancor, cessava quant se havia a tractar res de la cosa pública. E diu que com de dos con- sellers fos contesa en lo senat de Roma qual seria tramès a regir la província d'Espanya, interrogat Escipió Milianus, principal en lo consell, què se'n faria, respòs: 4 Ne la u ne l'altre no hi vaja. E assignà-hi les segúents raons: eLa primera car la un de aquells era molt avar e l'altre pròdic, e per consegient cascú d'ells era dispost a gastar egualment la cosa pública e no a millorar-la. La segona, car cascú hi volia ésser tramès, e per conse- giient cascú n'és indigne, car honor no deu ésser donada sinó a qui li fuig e a qui se'n sent indigne. La terça és: com cascú sia viciós de perillós vici, així com dit és, negú no coneix que per son propri vici sia enemic de la cosa pública, e per tal llur regiment és molt més perillós. La quarta, car si aquests posats ara en regiment, de aquí avant cascú procurarà multitut de amics qui el promoguen a honor e a regiment, e llavors la cosa pública no po- sarà regidors per zel de son bon estament, 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública II9 mas per favor desordenada, e així irà tota per Compares e comares. E per consegiúent, si no els hi posats, de ací pendran exemple los altres de no procurar-se aitals honors. La quinta, car, per aquesta contesa present, la un de aquests ha enveja a l'altre e farà cascú son poder de derrocar a l'altre. Doncs, no donets a negú de ells honor, qui l'altre confona ne ' que sia raó al promogut de aterrar l'altre, car promoció no deu ésser donada per aterrar a negú:. Per aquestes raons aparec a la multitut que aquest era san consell, e així satisferen a la comunitat lleixant aquells dos e posant-n'hi altre.
CAPITOL XX Qui APORTA MOLTES NOTABLES OBRES DELS AN- TICS QUI FEREN PER AMOR DE LA COSA PÚBLICA Valèrius Màximus, lo gran historial e poe- ta (en lo segon llibre, en lo terç capítol), recompta de aquell noble romà apellat Ca- mil-lus, e diu que aquest suplicà als déus de Roma que si havia negú dels déus a qui des- plagués la prosperitat de la cosa pública de Roma ne qui pugnàs contra ella, que aquell que se'n venjàs en persona pròpria del dit Camil:lus e no en la cosa pública de Roma. EÉ 120 Francesc Eiximenis diu que llavors sobtosament morí, e fon feta venjança de la cosa pública en la persona de aquell, com ell ho havia demanat als déus. eGuardas, diu Valèrius, cací quanta amor ha- via aquest Camil'lus a la cosa pública, com ab tanta instància impetràs sa mort dels déus, per tal que ells no noguessen a la cosa pública:.
Aquest mateix Valeri (libro VI, capitulo VI) recompta de un notable baró, que com una garsa li sigués sobre lo cap, fonc jutjat per los judiciaris que si lo dit baró aucia la dita garsa, que la cosa pública havia a pujar en gran estament, emperò que lo dit baró vendria a gran misèria, mas si ell volia con- servar la garsa, que seria lo contrari, car la cosa pública vendria a menys e ell pujaria en gran estament. É diu que llavors lo dit baró pres la garsa e ab les dents auciu-la davant lo dit senat romà.
Ítem, sant Agostí (en lo V llibre de La ciutat de Déu, en lo XVIII capítol), parlant dels antics qui tant havien fet per la cosa pública, recompta de un gran e famós cavaller de Roma, lo qual havia nom Marcus Cúrius, se gità en una gran gola que la terra havia feta sobtosament, e açò per tal car los déus havien dit que si no s'hi gitava lo millor cava- ller de Roma, tota la cosa pública periria. E de continent lo cavaller s'hi gità, e de present la dita gola uberta se tancà. Item, posa exem- 15 20 25 30 20 25 30 Regiment de la cosa pública I2I —saÉ—É———————— ple d'aquell noble príncep romà apellat Tar- quinus, qui aucís son fill per tal com havia pugnat, contra son manament e del maestre de la cavalleria, contra los enemics. E jatsia lo fill hagués fet maravelles en lo camp, em- però per dar exemple als altres que no presu- missen de combatre per aital manera, per lo perill que se'n podia seguir a la cosa pública, volc que son fill sens misericòrdia morís. Per raó d'açò fonc feta llei imperial que tot cava- ller qui pugnàs contra voluntat del maestre de la cavalleria, que sens misericòrdia morís, jat- sia que lo dit, pugnant, vencés.
Ítem, recompta Ornestus de aquell gran maestre de la sua ciutat, que no volia ajustar pecúnia ni riqueses, mas bastava-li ajustar-les a la cosa pública, per la qual, deia, deu hom menysprear tots perills, totes persones cares, totes riqueses, tots treballs, hoc encara la mort.
Llegim d'Escipió Africà que, jatsia hagués presa aquella tan rica ciutat de Cartaina, en Africa, emperò ja per açò no s'enriquí, e deia que bastava-li a sa complida riquesa que ell obtengués victòria de aquells qui pugnaven contra la cosa pública de Roma.
Posa Sèneca (epístola XVIII) que qui no sap viure als altres, no sap viure a si mateix. E per tal, deu cascú estimar que tot ço que ha, principalment sia de la cosa pública o co- munitat e a servei de aquella. Car de totes 122 Francesc Eiximenis companyies, ne servirs, ne amistats no hi ha pus virtuosa ne pus profitosa que aquella que és per la comunitat, e la major crueltat que al món sia és noure a la comunitat.
Diu Valèrius Màximus (libro II, capitulo primo) que los antics no ploraven los fills quan morien per la cosa pública, car reputa- ven-los morts a la millor mort que podien morir. En especial diu Valèrius (en fi del cin- què llibre) que com Jenofon faés solemne sa- crifici e li fos denunciat que son fill lo primo- gènit fos mort en la batalla, ja per açò no volc lleixar lo sacrifici, dient que, pus tan no- blement era mort, que per la cosa pública era mort, que no devia per açò lleixar lo sacrifici, ans lo devia créixer e continuar e fer als déus gràcies.
Sant Jerònim, en una sua epístola, recomp- ta que digueren a una fembra que son fill era mort en una batalla. E respòs així: eSi la co- sa pública roman en bon estament, no el planc, car tant és lo plaer que he del bon estament de la comunitat, que mil fills daria a mort, mil vegades lo jorn, per la cosa pública a millo- rar e a sostenir. Car així Com cascun membre del cos és ordenat a servir lo cos, e cascuna part és per servir-lo tot aquell de qui és part de la comunitat, així nosaltres doncs, qui som part de la comunitat, a aquesta cosa en espe- cial li deu servir que li façam molts fills qui tos- temps la sustinguen e li ajuden fins a la mort2.
15 20 25 20 25 30 Regiment de la cosa pública 123 Llegim de Josefo, jueu e gran historial, qui, quan véu la cosa pública de Judea aterrada de tots punts, aprés la persecució de Vespasià, plorava e li dolia per tal com era escapat, desijant que fos mort ab los altres jueus que moriren aquí mateix, e açò per tal que no veés la destrucció de son poble. Açò mateix plorava Jeremies en temps que Nabucodonosor destroí lo temple de Déu e tota Judea. Car deia (segons que llegim Jrexorum, primo ca- pitulo): esQui em darà aigua al meu cap, e als meus ulls font de llàgremes, en guisa que nit e dia no cessàs de plorar aquells qui són morts del meu poble, e ploràs encara la destrucció de la mia gentò:.
De totes aquestes damunt dites trau sant Agostí notable doctrina a propòsit per lo po- ble crestià. En lo V llibre de La Ciutat de Déu (cap. XVIII) diu així: aVeges ací, crestià, e atén com los gentils han, per amor de la cosa pública, menyspreades riqueses e sostinguts treballs infinits joiosament, aprés n'han presa mort en llurs persones, e llurs cars parents e acostats, avorrits e perseguits si coneguessen que no amassen ne anassen dret al bé comú. Emperò:, diu ell, caquests no confessaven al- tra vida ne havien plena coneixença de Déu, així com tu. jQuant, doncs, més deuries tu avorrir tota cosa temporal qui t'empatxàs de voler lo bé de la comunitatl /E quant deuries cercar e procurar aquest aital bé, que est obli- 124 o Francesc Eiximenis gat per ta llei, e n'has especial mèrit envers Déu, e creixes en vera virtut e n'esperes de haver paradísl E cert no hi ha comparació2.
E per tal nos amonesta sant Joan aquesta cosa dient (Prima Johannis, III capitulo): Sicut Christus posuit animam pro nobis, sic nos de- bemus animam pro fratribus ponere, e vol dir que així com Jesucrist ha posada la sua ànima per nós, així nós devem posar nostres ànimes per nostres frares e per la cosa pública.
CAPITOL XXI COM LOS INÚTILS DEUEN ÉSSER GITATS, E HI DEUEN ÉSSER SOSTENGUTS LOS POBRES MENDICANTS QUI SÓN VERS INDIGENTS Avicenna (en lo desè llibre de la sua Filo- sofia) ensenya a ordenar la cosa pública, e diu que deu ésser tota partida en tres parts princi- pals, ço és, en regidors, en artificials o en me- nestrals, e en juristes. E jatsia que (salua reuerencia sua) aquesta ordinació no sia bas- tant segons l'altesa crestiana (així com havem a veure davall en lo procés de aquest llibre), emperò Avicenna posa en aquesta manera al- guns punts fort necessaris a bon regiment de de la comunitat.
Lo primer sí és que negú no sia sofert en la comunitat que sia inútil, car així com lo IO 15 20 25 30 IO 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública 125 membre inútil en lo cos és mort e nou als vius, així aital hom que no és bo a res, deu ésser gitat del cos civil de la comunitat així com a inútil, qui a res no és bo e menja, e, quant en si és, encareix per sa presència lo bé qui per- tany a aquells qui són profitosos a la cosa pú- blica. E diu aquí Avicenna que així com tots los membres deuen al cos ajudar, així cascun hom de la comunitat deu ésser profitós a aquella per tal que la comunitat estiga pus ordenadament e pus segura, estant mills servida e per tots zelada.
Si dius: e4Què farem dels pobres contrets, e inútils e malalts tostempsès, te dic que los pobres que són vers pobres deuen romandre aquí sens nenguna molèstia que no els deu ésser feta. E açò per tal com per Déus són lleixats e posats en cascuna comunitat per tal que los rics e aquells qui han a dar hagen lloc de fer almoines e de rembre llurs pecats. É per tal havem (Ecclesiastici, XIII): Redemptio uini propriae diuitiae, e vol dir que les rique- ses són dades a l'hom en especial per rembre e per satisfer-ne a Déu, donant-les als pobres, així com Déu ho ha manat. E per tal deia lo Salvador (Lucae, XI capitulo): cDats almoi- na, Car aquella munda a vosaltres de pecat, així com l'aigua apaga lo foc, així l'almoina mortifica e apaga lo pecatx. Per raó de açò lo Salvador consella als rics hòmens (Lucae, ca- pitulo XVI): cFet-vos amics dels pobres en 126 Francesc Eiximenis aquesta vida, donant-los les vostres riqueses, per tal que us procuren que quant siats morts, siats rebuts en lo regne de Déu vos servesca2.
Llegim (Danielis, LX) que quant Nabuca- donosor sabé que nostre Senyor Déu li devia toldre lo regne, hac consell de Daniel, profeta, què faria que pogués escapar a la ira de Déu. E Daniel dix-li: eRei, reem tots tos pecats ab almoines.
Pensar poden los rics hòmens que si salvar- se volen, que queucom han a fer algun notable per amor de nostre Senyor Déu. Pus doncs dien que no poden fer penitència ne aflicció, ne grans oracions, resta que han a retornar e a recórrer a l'almoina. E per tal deia l'abat Isac que quant l'hom ha feta almoina, que es deu agenollar e dir així a Déu: c.O senyor, moltes gràcies te faç que m'has dat lloc e oca- sió de salvar la mia ànimax. E posem que no els dons res de fet: dic-te: Si no n'has, e els has compassió e pietat, e has propòsit ferm de dar-los si n'havies, que no perts lo mèrit, ans guanyes ta corona davant Déu. Vet quant bé te fa nostre Senyor Déu posant los pobres en la comunitat.
Posa encara nostre Senyor Déu los po- bres en la comunitat per tal que aquells qui els veen facen gràcies a Ell e que el glorifi- quen, que els ha guardats de fretura e de aquella misèria. Les gents, encara que veen les misèries dels pobres, saben mills guanyar 15 20 25 30 ga tu 3/1 30 Regiment de la cosa pública 127 e conservar ço del llur e exercitar-se de servir la comunitat en llurs oficis per tal que no vin- guen a aquella misèria.
Nota ací, emperò, que los rectors de la comunitat deuen haver ací ull ubert que no lleixen mendicar ne haver hom indigent sinó aquells de qui saben que són vers pobres de fet e han manifesta necessitat. E per tal, aitals mendicants deuen portar qualque senyal pú- blic, així com segell de plom penjant al coll ab senyal de la comunitat, o qualque altre se- nyal en què sien coneguts. E açò dic per tal com algunes vegades hi ha alguns ribalts ce- lerats, qui són sans e forts e no volen treba- llar, e fingen-se contrets e pobres e ab nafres fetes e procurades ab diverses herbes e mede- cines, e donen a entendre que no poden tre- ballar e enganen així les gents, e per aquesta via tolen e sostraen les almoines a aquells que de fet són pobres. EÈ pus, entre si mateixs, de açò que han ajustat tenen-ne golateries e tafureries e ribalderies entre si mateixs, en les tavernes e on se volen, e juren pijor de Déu que altres. E ha-n'hi d'altres qui fan ajust en damnació de llurs ànimes. Aquests aitals, que no solament són inútils ans són encara notòriament damnosos a la cosa pública, deu hom esquivar ab menaces o ab penes, així com a diables. Car ha-n'hi qui, sots aquesta espècia de mendicar, furten e són grans lla- dres e fan molt de mal.
128 Francesc Eiximents CAPITOL XXII EN LO QUAL LLARGAMENT SE TRACTA COM CASCÚ EN LA COMUNITAT DEU ÉSSER OCUPAT, GRAN O POC, DRET O CONTRET, HOM O FEMBRA Per raó de açò nos ensenyaren los antics que en neguna comunitat negú no fos ociós. Car los cavallers deuen entendre a certs dies a exercicis d'armes, e tots dies ne deuen disputar entre si mateix, e generalment no hi deuen haver nengú que no hi sia entès en qualque obra o ocupació. Los rics hòmens ciutadans així mateix deuen entendre a estu- diar e a llegir en llurs cases notables llibres que sien de regiment de la comunitat e de llur vida o de qualque cosa profitosa, e deuen apendre de saviesa en guisa que puixen ben governar e consellar la cosa pública quan los serà acomanat a dar sans consells quan serà temps e lloc, e es sàpien ben regir. E gene- ralment aquests e aquells e tots qui no ho han per llur ofici, deuen fort esquivar places, llocs e tota congregació a ells inútil e qui els puixa torbar llur estudi, ne dar ocasió de molt par- lar e de commoure discòrdies. Car diu Aristò- til (in VII Prisicorum) que l'ànima nostra se fa sàvia veent l'hom e estudiant.
IO t5 20 25 30 IO 20 25 30 Regiment de la cosa pública 129 Les dones, així mateix, que són honrades e riques, tostemps deuen ésser ocupades en Obrar de seda, O en filar, o en qualque bon exercici, per lo qual ajuden a la comunitat e a llurs cases e es guarden de ociositat, car la ociositat és mare de tot pecat, segons que diu sant Jerònim. Així mateix se deuen fer les donzelles.
L'estament clerical deu entendre, en temps que és fora de l'ofici divinal, en oració o en estudi de la santa Escriptura, així com davall havem a ensenyar, en lo XI llibre. E pus que aquests aitals són ocupats, gran damnatge e vergonya seria als simples e als menors que no fossen ocupats, qui han a viure de llurs treballs. D'aquests no en cal parlar, Car per força se han a ocupar si volen viure, solament dels majors és la dificultat que es vullen ocu- par e fer ço que dit és.
Nota ací que negú de la comunitat no deu ésser permès estar ociós per res, car ociosi- tat fa l'hom inútil, e no solament inútil ans encara lo fa damnós a la cosa pública, en quant de la ociositat ixen paraules, e de aque- lles paraules ha-n'hi de falses e mentideres e provocants los altres a diversos mals. A vega- des ne ixen paraules que meten en discòrdia la comunitat, e açò és gran perill de destroir la cosa pública.
Hom ociós no aprofita a si ne a la comu- nitat, e lleixa perdre sa heretat, e despèn lo IQ 130 Francesc Eiximenis seu, e res no aprofita, ne guanya per si ne per sos infants ni per altre. Hom ociós tos- temps pensa mal, tostemps diu mal, tostemps fa mal, e provoca los altres a mal. EÉ per tal, los bons regidors de la cosa pública deuen fort rependre e punir aquest vici, si volen que la cosa pública dure molt e estiga en pau, ne deuen perdonar a nengú que no el forcen d'exercitar en qualque honest treball, si doncs la persona no és així malalta que no puixe en res entendre.
Encara deuen informar la persona malalta de pregar Déu, en son llit, que li don pacièn- cia e fortalesa, e que dins en son llit pens en sos pecats e deman a Déu misericòrdia e salva- ció, e pense a qui és obligada per tal que ho satisfaça, e Déu la oja abans de sos precs e de sos justs desigs. Los altres, si es vol sien Orbs, e sens punys, o sens peus, o llebrosos, o en quina que manera sien afollats, tots deuen entendre en qualque ccupació. Car los cecs poden entendre a obres de mans, així com a tocar campanes o a menar manxes als ferrers G en qualque altre exercici honest, los espu- nyats poden servir de anar, e poden ésser correus e portar càrrec al coll, o calcigar cuiram, o semblants coses. Aquells qui són sense peus poden ensenyar a infants, O a escriure, o a revendre a la plaça per les reve- nedores. Los llebrosos poden fer ço que los altres fan lla on estan, jatsia que no degen IO 20 25 39 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública —13I molt participar ab nengú, car llur malaltia és contagiosa e pren-se de un en altre. E gene- ralment hages que hom ociós en lo món no deu ésser sostengut, ne en regne, ne en ciutat, ne en vila, ne en casa, car per tot met foc, per les quals coses deu ésser esquivat així com aquell qui és gran enemic de la cosa pública.
E si los peresosos presomeixen de rega- nyar o de mal respondre quant són represos de llur ociositat dient: 4duQuè n'havets vós a ferò E no em donats vós a menjarès, tantost los deu ésser replicat que com cascú sia membre de la cosa pública deu zelar lo inte- rès de la comunitat.
Ara, és certa cosa que hom ociós, e la ociositat, és gran interès e gran damnatge de la comunitat per les raons al'legades e, ultra, per tant com per llur mal exemple enduei- xen los altres a fer semblant, la qual cosa és fort perillosa a la comunitat.
Per raó de açò dóna consell als reis, Balbus, filòsof en occident, dient que de tots los ociosos de son regne e senyoria faessen una ciutat, e llavors quant tots morissen de fam, o de set o de fret, per força farien queu- com, emperò tostemps hi romandria tanta de misèria per lo dit vici regnant entre ells, que justament poria ésser apellada aquella ciutat la comunitat dels dolents.
Aquesta ajuda general donà forma lo rei 132 Francesc Etximents de Nínive, que aprés que li estec denunciat per Jonàs profeta (segons que lo dit profeta recompta en sa profecia) que la ciutat se'n devia entrar en abís, tantost volc que tota la comunitat se ajudàs, fins als infants petits e a les bèsties. Car volgué que tothom se donàs a Oració contínua, e a dejuni e a fort penitèn- cia, començant a si mateix. De la qual cosa devem tostemps pendre exemple de fer sem- blant, com ve lloc e temps: que tots podem ajudar a la cosa pública en lo temporal o en lo espiritual, e la manera d'especial ajuda en l'espiritual.
Posa aquell gran savi Clarus en la sua Política, dient que quant hom veu la comuni- tat en algun perill, llavors tothom se deu girar a Déu lleixant tota ofensa e tot pecat, e cla- mar a Déu mercè públicament o secreta, de- manant ajuda molt pus carament que per sa pròpria persona. E aitals oracions ou nostre Senyor Déu, car són fetes ab major caritat, llavors los eclesiàstics en especial se deuen girar a Déu e provocar-hi lo poble. Los antics deuen pensar, e los joves posar totes disolu- cions, e les dones deuen posar llurs orna- ments, e los infants deu hom informar de cri- dar ajuda a Déu e misericòrdia, e tots en- semps deuen-se llavors convertir a oracions, a dejunis, e almoines e a altres bones obres, per tal que Déu los ajut en aquell perill.
10 15 20 25 30 I5 20 25 30 Regiment de la cosa pública 133 CAPITOL XXIII COM DEUEN ÉSSER VEDADES ARTS E OFICIS DAMNI- FICANTS LA COSA PÚBLICA O COMUNITAT Lo segon punt principal que ensenya aquí mateix Avicenna, és que, a bon estament de la Cosa pública, deuen los regidors esquivar tots oficis corruptius o provocants a mal, així com són jugadors públics e qui en fan ofici, e llui- tadors e alcavots. E per aquesta mateixa raó deuen fort esquivar totes doctrines pecadores e prohibides, així com és nigromància, e Cci- romància e semblants, així mateix totes arts praves, així Com és art de saber furtar o en- ganar o tregitar.
E per tal deuen molt esquivar alquemis- tes, qui comunament són orats, e enganadors e gastadors del seu e d'altri, e null temps no vénen a fi de ço que volen, e veen-se fondre e perdre. E són així encarnats en aquella pesti- lència, que jamés no se'n volen llunyar, e per tal quan, en lo temps present, de molts hò- mens de què mal cuidaria hom, se donen a aquesta follia. E sàpies per cert que, jatsia que alquemiste sia possible, emperò Déu, per conservació de la cosa pública del món, no la revela sinó a fort pocs e a tart, e aquells qui 134 Francesc Eiximenis no entenen en riqueses ni n'aprofiten molt ja- més a negú, mas solament si a bé Déu qui tan poderós se mostra en lo obrar e en lo amagar. Contra aquests te donc aital docu- ment, que no els cregues de res que et pro- meten ne et diguen. Car si ells sabien ço que dien que saben, més ho amarien obrar per Si mateixs que per a tu, e si ho sabien, no gas- tarien lo seu, ne irien per lo món així do- lents.
Aquesta mala art porta molts a tan lleig cas, qui es fan nigromàntics e servidors del dia- ble. E veges maravella: que mai nostre Se- nyor Déu no permès que lo diable pogués re- velar aquesta art, ne permès que lo diable pogués dar ne enrequir a negú, e pots-ho veure per experiència, car negun nigromàntic mai per nigromància no fon ric hom, ne ajus- tà res que profit li fes, ans a la fi pert si ma- teix e tot quant ha. lots per la major part se- gueixen la vida del major nigromàntic que mai fos, qui s'apellà Zoroastes, del qual llegim que tot sol se ris quant nasqué, contra la cos- tuma dels altres hòmens, e com Déu lo ha- gués fet gran príncep e senyor, se donàs a aquesta mala art de nigromància, e per tal fo desbostat per un rei de Nínive e morí a mala mort, així com havem a ensenyar en lo ui- tèn llibre, parlant qui fou Cam, fill de Noé.
Per què consellaren los antics que, per tal que no vingués a aquesta tan lleja art, que ro 15 20 25 30 IO 15 20 25 30 Regiment de la cosa pública 135 nengú no se'n trametés pregonament de as- trologia ne de alquímia, car aquestes dues ciències són gran disposició a caure en aques- ta mala art de nigromància. Cascuna, així ma- teix, de ses males espècies deu hom esquivar així Com a vies de mort, car totes són espè- cies de adevinar, la qual cosa se pertany a Déu, e per tal diu Isaies (capitulo XVI): Pio- ra et nouissima annuntiate mihi et dicam quod dii estis uos, e vol dir així: Digats-nos les co- ses esdevenidores, primeres e darreres, e lla- vors diré que vosaltres sou déus. En així qui diga que de adevinar, ne pronosticar ne jutjar ans de temps de les coses contingents e esde- venidores, ne de dir de cert caixí serà, O així no seràx, aital matèria solament se pertany a Déu. E per tal, aquell tol a Déu les sues rega- lies quant és en si, e comet crim de lesa ma- jestat en lo príncep general, qui és totpoderós, Déu, qui per tals arts defeneix de les coses contingents e esdevenidores e amagades. E per ço veuràs per experiència que aitals hò- mens vénen a mala fi. E jatsia que els altres se facen adevinadors, emperò a si mateix no saben adevinar la mala fi a què vénen.
lo viu una vegada un dels grans nigromàn- tics del món, emperò no sabé a si mateix pre- veure son mal, car negàs en la mar, en la pla- ja de Barcelona.
Totes aquestes males arts, així com al- químia, nigromància e ses espècies, de con- 136 o Francesc Etximents tinent fan los hòmens gran monsonaguers, que jamés no dien de res veritat. È fan-los fers, en tant que fan paor als altres. E els fa pobres e menics, en tant que sobtosa- ment degasten un món. EÉ fan-los encara orats e enrajats, car a uull veen com són enganats, e perduts e decebuts, e jamés no se'n saben llunyar, o no ho volen fer per sa gran dolen- tia. No et dóna vejares que sia gran ceguedat e oradura que l'hom entenga en ajustar rique- sa ab tota sa força e poder, que se'n vaja a aquelles coses que los pus savis e los pus forts hòmens del món empobreixen, e els fan perdre cos e ànima È veem que açò és cosa manifesta: que negú que use aitals arts no és bon hom ni ric hom, ans és ple de tots mals vicis. E encara segueixen aitals arts fins a la mort, per què ensenyen que són tornats de tots punts orats.
Per raó de aquesta cosa, los regents de la cosa pública deuen esquivar aquestes arts pes- tilents e perseguir e foragitar de llurs comuni- tats tots aquells que les ensenyen e aquells que n'usen, per poc que en sien tocats. E deu-los-hi moure, en especial, zel de la reve- rència divinal, car, com dit és, aquests no- tablement presumeixen cometre crim en la doctrinal majestat, e són ja en la via de co- metre, de la qual cosa se segueix sovint la di- vinal ira contra la comunitat.
Car llegim (Josuè, V) que com los fills de 20 25 30 ——— ————————éÉLÉ 15 20 Regiment de la cosa pública 137