Exordi i Pròleg En qual manera Blanquerna ermità féu lo Llibre d'Amic e Amat Esdevenc-se, un dia, que l'ermità qui estava en Roma, segons que damunt havem dit, anà visitar los ermitans e els rescluses qui eren en Roma, e atrobà que en alcunes coses havien moltes de temptacions per ço cor no sabien haver la manera qui es covenia a llur vida; e pensà que anàs a Blanquerna ermità que li faés un llibre qui fos de vida ermitana, e que per aquell llibre pogués e sabés tenir en contemplació, devoció, los altres ermitans. Estant un dia Blanquerna en oració aquell ermità venc a la cel·la de Blanquerna e pregà'l del llibre damunt dit. Molt cogità Blanquerna en qual manera faria lo llibre ni de qual matèria.
Estant Blanquerna en aquest pensament, en volentat li venc que es donàs fortment a adorar e contemplar Déu, per tal que en l'oració Déus li demostràs la manera e la matèria de què ell faés lo llibre. Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d'amor no segueix manera com l'amic ama molt fortment son amat. On, per açò Blanquerna fo en volentat que faés Llibre d'amic e Amat, lo qual amic fos feel e devot crestià, e l'amat fos Déu.
Dementre considerava en esta manera Blanquerna, ell remembrà com una vegada, com era apostol¡, li recomptà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos, e, enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, son unes gents qui han nom "sufies", e aquells han paraules d'amor e exemplis abreujats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester esposició, e per l'esposició puja l'enteniment més a ensús, per lo qual pujament muntiplica e puja la volentat en devoció. On, com Blanquerna hac haüda aquesta consideració, ell preposà a fer lo llibre segons la manera damunt dita, e dix a l'ermitá que se'n retornàs a Roma, e que en breu de temps li trametria, per lo diaca, lo Llibre d'Amic e Amat, per lo qual poria muntiplicar frevor e devoció en los ermitans, los quals volia enamorar de Déu.
Del Llibre d'Amic e Amat. Del pròleg Blanquerna estava en oració e considerava la manera segons la qual contemplava Déu e ses virtuts; e con havia finida sa oració, escrivia ço en què havia contemplat Déu. E açó faïa tots jorns; e mudava en sa oració novelles raons, per tal que de diverses maneres e de moltes componés lo Llibre d'Amic e Amat, e que aquelles maneres fossen breus, e que en breu temps l'ànima ne pogués moltes decórrer.
E en la benedicció de Déu, Blanquerna començá son llibre, lo qual departí en aitants verses con ha dies en l'any. E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu, segons l'Art del Llibre de contemplació.
Comencen les metàfores morals 1Demanà l'amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar; e l'amat respós que ço per què l'amor de l'amic podia muntiplicar, era a amar.
2Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.
3Ajustaren-se molts amadors a amar un amat qui els abundava tots d'amors; e cascú havia per cabal son amat e sos pensaments agradables, per los quals sentien plaents tribulacions.
4Plorava l'amic e deïa: - ¿Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l'aigua, qui ha en costuma que decórrega a enjús, ¿quan serà l'hora que haja natura de pujar a ensús? Ni els innocents ¿quan seran més que els colpables?
5— Ah! quan se gaubarà l'amic que muira per son amat? Ni l'amat, quan veurà son amic llanguir per sa amor?
6Dix l'amic a l'amat: — Tu qui umples lo sol de resplendor, umple mon cor d'amor. Respòs l'amat: — Sens compliment d'amor no foren tos ulls en plor, ni tu vengut en est lloc veer ton amador.
7Temptà l'amat son amic si amava perfectament; e demanà-li de què era la diferència qui és enfre presència e absència d'amat. Respòs l'amic: — D'innorància e oblidament, coneixença e remembrament.
8Demanà l'amat a l'amic: — ¿Has membrança de nulla cosa que t'haja guardonat, per ço cor me vols amar? Respòs: — Hoc, ver ço cor enfre los treballs e els plaers que em dónes, no en faç diferència.
9— Digues, amic —dix l'amat—: ¿hauràs paciència si et doble tes llangors? — Hoc, ab que em dobles mes amors.
10Dix l'amat a l'amic: —Saps, encara, què és amor? — Si no sabés què és amor, ¿sabera què és treball, tristícia e dolor?
11Digueren a l'amic: — ¿Per què no respons a ton amat qui t'apella? Respòs: — Ja m'aventur a greus perills per ço que a ell pervenga, e ja li parle desirant ses honors.
12— Amic foll: ¿per què destruus ta persona e despens tos diners, e lleixes los delits d'aquest món e vas menyspreat enfre les gents? Respòs: — Per honrar los honraments de mon amat, qui per més hòmens és desamat, deshonrat, que honrat e amat.
13— Digues, foll per amor: ¿e qual cosa és pus vesible, o l'amat en l'amic, o l'amic en l'amat? Respòs, e dix que l'amat és vist per amors, e l'amic per sospirs, e per plors, e treballs e dolors.
14Encercava l'amic qui recomptàs a son amat com ell per sa amor sostenia greus treballs e moria; e atrobà son amat qui lligia en un llibre on eren escrites totes les llangors que amor li donaria per son amat, e tots los grats que n'havia.
15Portà nostra Dona son Fill a l'amic per ço que li besàs son peu, e que escrivís en son llibre les virtuts de nostra Dona.
16— Digues, aucell qui cantes: ¿est-te mes en guarda de mon amat per ço que el defena de desamor, e que muntiplic en tu amor? Respòs l'aucell: — ¿E qui em fa cantar, mas tan solament lo Senyor d'amor, qui es té a deshonor desamor?
17Enfre temor e esperança ha fet hostal amor, on viu de pensaments e mor per oblidaments com los fonaments són sobre los delits d'aquest món.
18Qüestió lo enfre los ulls e la memòria de l'amic, cor los ulls deïen que mellor cosa és veer l'amat que membrar-lo, e la memòria dix que per lo remembrament puja l'aigua als ull e el cor s'enflama d'amor.
19Demanà l'amic a l'enteniment e a la volentat qual era pus prop a son amat; e corregueren ambdós, e fo ans l'enteniment a son amat que la volentat.
20Contrastaren-se l'amic e l'amat; e viu-ho un altre amic, qui plorà tan llongament tro hac feta pau e concordança enfre l'amat e l'amic.
21Sospirs e plors vengren a jutjament a l'amat e demanaren-li per lo qual se sentia amat pus fortment. Jutjà l'amat que els sospirs són pus prop a amor, e los plors als ulls.
22Venc l'amic beure a la font on hom qui no ama s'enamora com beu en la font, e doblaren sos llanguiments. E venc l'amat beure a la font per ço que sobredoblement doblàs a son amic ses amors, en les quals li doblàs llangors.
23Malalte fo l'amic, e pensava'n l'amat: de mèrit lo peixia, e ab amor l'abeurava, e paciència lo colgava, d'humilitat lo vestia, ab veritat lo metjava.
24Demanaren a l'amic on era son amat. Respòs: — Ve'l-vos en una casa pus noble que totes les altres nobilitats creades; e ve'l-vos en mes amors, e en mos llanguiments e en mos plors.
25Digueren a l'amic: — On vas? — Venc de mon amat. On véns? — Vaig a mon amat. — Quan tornaràs? — Estaré ab mon amat. — Quant estarás ab ton amat? — Aitant de temps con seran en ell los meus pensaments.
26Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba; e los aucells feniren llur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.
27Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amie, qui dix a l'aucell: — Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.
28Hac son l'amic, qui molt havia treballat en cercar son amat; e hac paor que no oblidàs son amat. E Plorà, per ço que no s'adormís, ni son amat no los absent a son remembrament.
29Encontraren-se l'amic e l'amat, e dix l'amic: — No cal que em parles; mas fé'm senyal ab tos ulls, qui són paraules a mon cor, con te do ço que demanes.
30Desobeí l'amic son amat, e plorà l'amic. E l'amat venc morir en la gonella de son amic, per ço que l'amic recobràs ço que havia perdut; e donà-li major do que cell que perdut havia.
31L'amat enamora l'amic, e no el plany de son llanguiment, per ço que pus fortment sia amat e en lo major llanguiment atrop l'amic plaer e reveniment.
32Dix l'amic: — Turmenten-me los secrets de mon amat, com les mies obres los revelen, e cor la mia boca los té secrets e no els descobre a les gents.
33Les condicions d'amor són que l'amic sia sofirent, pacient, humil, temorós, diligent, confiant, e que s'aventur a grans perills a honrar son amat. E les condicions de l'amat són que sia vertader, liberal, piadós, just, a son amic.
34Encercava l'amic devoció en los munts e en los plans, per veer si era servit son amat; e atrobà'n defalliment en cascú d'aquests llocs. E per açó cavà en la terra, si hi atrobaria lo compliment, pus que per terra devoció ha defalliment.
35— Digues, aucell qui cantes d'amor al meu amat: ¿per què em turmenta ab amor, qui m'ha pres a ésser son servidor? Respòs l'aucell: — Si no sostenes treballs per amor, ¿ab què amaries ton amat?
36Consirós anava l'amic en les carreres de son amat, e encepegà, e caec enfre espines, les quals li foren semblants que fossen flors, e que son llit fos d'amors.
37Demanaren a l'amic si camiaria per altre son amat. Respòs, e dix: — ¿E qual altre es mellor ni pus noble que sobiran bé, eternal, infinit en granea, poder, saviea, amor, perfecció?
38Cantava e plorava l'amic cants de son amat, e deïa que pus ivaçosa cosa es amor en coratge d'amador, que llamp en resplandor, ni tro en oïment; e pus viva es aigua en plor que en ondes de mar; e pus prop es sospir a amor que neu a blancor.
39Demanaren a l'amic per què era son amat gloriós. Respòs: — Per ço cor és glòria. Digueren-li per què era poderós. Respòs: — Per ço cor es poder. Ni per què és savi: — Per ço cor és saviea. Ni per què és amable: — Per ço cor és amor.
40Llevà's matí l'amic, e anava cercant son amat; e atrobà gents qui anaven per la via, e demanà si havien vist son amat. Respongueren-li dient quan lo aquella hora que son amat lo absent a sos ulls mentals. Respòs l'amic, e dix: — Anc, pus hac vist mon amat en mos pensaments, no lo absent a mos ulls corporals, cor totes coses vesibles me representen mon amat.
41Ab ulls de pensaments, llanguiments, de sospirs e de plors, esguardava l'amic son amat; e ab ulls de gràcia, justícia, pietat, misericòrdia, liberalitat, l'amat esguardava son amic. E l'aucell cantava lo plaent esguardament damunt dit.
42Les claus de les portes d'amor són daurades de consirers, sospirs e plors, e el cordó de les claus és de consciència, contrició, devoció, satisfació; e el porter es de justícia, misericòrdia.
43Tocava l'amic a la porta de son amat ab colp d'amor, esperança. Oïa l'amat lo colp de son amic ab humilitat, pietat, paciència, caritat. Obriren les portes deïtat e humanitat, e entrava l'amic veer son amat.
44Propietat e comunitat s'encontraren, e es mesclaren, per ço que fos amistat e benvolença enfre l'amic e l'amat.
45Dos són los focs qui escalfen l'amor de l'amic: la un es bastit de desigs, plaers, cogitacions; l'altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgremes e de plors.
46Desirà l'amic soliditat, e anà estar tot sol per ço que hagués companyia de son amat, ab lo qual està tot sol enfre les gents.
47Estava l'amic tot sol, sots l'ombra d'un bell arbre. Passaren hòmens per aquell lloc, e demanaren-li per què estava sol. E l'amic respòs que sol fo com los hac vists e oïts, e que d'abans era en companyia de son amat.
48Ab senyals d'amor se parlaven l'amic e l'amat; e ab temor, pensaments, llàgremes e plors recomptava l'amic a l'amat sos llanguiments.
49Dubtà l'amic que son amat no li fallís a ses majors necessitats. Desenamorà l'amat son amic. Hac contrició, penediment, l'amic en son cor; e l'amat reté al cor de l'amic esperança, caritat; e als ulls llágremes e plors, per ço que retornàs amor en l'amic.
50Eguals coses só'n propinqüitat e llunyedat enfre l'amic e l'amat; cor enaixi com mesclament d'aigua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l'amat; enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors; e enaixí com esséncia e ésser, se convenen e s'acosten.
51Dix l'amic a son amat: — En tu és mon sanament e mon llanguiment; e en pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueixs, major sanitat me dónes. Respòs l'amat: — La tua amor és segell e empremta en mestres los meus honraments a les gents.
52Veïa's pendre l'amic, e lligar, e ferir e auciure per amor de son amat. Demanaren-li aquells qui el turmentaven: — On és ton amat? Respòs: — Ve'l-vos en lo muntiplicament de mes amors e en la sustentació que em fa de mos turments.
53Dix l'amic a l'amat: — Anc no fugí ni em partí de tu a amar, depús que t'hac conegut; cor en tu. e per tu e ab tu fui on que fos. Respòs l'amat: — Ni jo, depús que tu m'haguist conegut e amat, no t'oblidé, ni null temps no fiu contra tu engan ni falliment.
54Anava l'amic per una ciutat com a foll, cantant de son amat; e demanaren-li les gents si havia perdut son senv. Respòs que son amat havia pres son voler, e que ell li havia donat son enteniment per açò era-li romàs tan solament lo remembrament, ab què remembrava son amat.
55Dix l'amat: — Miracle es contra amor, d'amic qui s'adorm oblidant son amat. Respòs l'amic: — E miracle es contra amor si l'amat no desperta l'amic, pus que l'ha desirat.
56Pujà-se'n lo cor de l'amic en les altees de l'amat, per ço que no los embargat a mar en l'abís d'aquest món. E con fo a l'amat, contemplà'l ab dolçor e plaer; e l'amat baixà'l a aquest món, per ço que el contemplàs e ab tribulacions e ab llanguiments.
57Demanaren a l'amic: — Quals són tes riquees? Respòs: — Les pobretats que sostenc per mon amat. — E qual és ton repòs? — Lo llanguiment que em dóna amor. — E qui és ton metge? — La confiança que he de mon amat. — E qui és ton maestre? Respòs, e dix que les significances que les creatures donen de son amat.
58Cantava l'aucell en un ram de fulles e de flors, e lo vent menava les fulles e aportava odor de les flors. Demanava l'amic a l'aucell què significava lo moviment de les fulles ni l'odor de les flors. Respòs: — Les fulles signifiquen en llur moviment, obediència; e l'odor, sufre e malanança.
59Anava l'amic desirant son amat, e encontrà's ab dos amics qui ab amor e ab plors se saludaren, e s'abraçaren e es besaren. Esmortí's l'amic: tan fortment li remembraren los dos amics son amat.
60Cogità l'amic en la mort, e hac paor tro que remembrà son amat. E cridà a les gents qui li estaven davant: — Ah, senyors! Amats per ço que mort ni perills no temats, a honrar mon amat.
61Demanaren a l'amic on comentaran primerament ses amors. Respòs que en les noblees de son amat; e que d'aquell començament s'enclinarien a amar si mateix e son proïsme, e en desamar engan e falliment.
62— Digues, foll: si et desamava ton amat, què faries? Respòs, e dix que amaria per ço que no morís, con sia cosa que desamor sia mort, e amor sia vida.
63Demanaren a l'amic quina cosa era perseverança. Dix que perseverança era benanança e malanança en amic perseverant en amar, honrar, servir son amat ab fortitudo, paciència, esperança.
64Dix l'amic a son amat que el pagàs del temps en què l'havia servit. Comptà l'amat los pensaments, e els desigs, e els plors, e els perills e els treballs que havia sostenguts son amic per sa amor; e afegí en aquell compte, eternal benauirança, e donà si mateix en paga a son amic.
65Demanaren a l'amic qual cosa era benanança. Respòs que malanança sostenguda per amor.
66— Digues, foll: quina cosa es malanança? — Membrança de les deshonors qui són fetes a mon amat, digne de tots honraments.
67Remirava l'amic un lloc en lo qual havia vist son amat, e deïa: — Ah, lloc qui em representes les belles costumes de mon amat! Diràs a mon amat que jo sostenc, per sa amor, treball, e malanança. Respòs lo lloc: — Con en mi era ton amat, soferia per ta amor major treball e malanança que tots los altres treballs ni les altres malanançes que amor pot donar a sos servidors.
68Deïa l'amic a son amat:—Tu est tot, e per tot, e en tot, e ab tot. Tu vull tot, per ço que haja e sia tot mi. Respòs l'amat: — No em pots haver tot sens que tu no sies de mi. E dix l'amic: — Hages-me tot, e jo tu tot. Respòs l'amat: — ¿Què haurà ton fill, ton frare e ton pare? Dix l'amic: — Tu est tal tot, que pots abundar a ésser tot de cascú qui es dóna a tu tot.
69Estec e perllongà l'amic sos pensaments en la granea e en la durabletat de son amat, e no hi atrobà començament, ni mijà, ni fi. E dix l'amat: — Què mesures, foll? Respòs l'amic: — Mesur menor ab major, e defalliment ab compliment, e començament ab infinita, eternitat, per ço que humilitat, paciència, caritat, esperança, ne sien pus fortment en ma membrança.
70Les vies d'amor són llongues e breus per ço cor amor és clara, pura, nèdea, vera, subtil, simple, forts, diligent, llugorosa, abundosa de novells pensaments e d'antics remembraments.
71Demanaren a l'amic quals són los fruits d'amor. Respòs: Plaers, cogitaments, desigs, sospirs, ànsies, treballs, perills, turments, llanguiments. Sens aitals fruits no es lleixa amor tocar a sos servidors.
72Estaven moltes gents denant l'amic, qui es clamava de son amat com no creixia ses amors; e clamava's d'amor com li donava treballs ni dolors. Escusà's l'amat, dient que los treballs e les dolors d'on acusava amor, eren muntiplicaments d'amors.
73— Digues, foll: com no parles? —Ni què és ço en què estàs embarbesclat, consirós? Respòs: — En les bellees de mon amat, e en lo ressemblament de les benanances e de les dolors que m'aduen e em donen amors.
74— Digues, foll: ¿qual cosa lo enans: o ton cor, o amor?—. Respòs, e dix que en un temps foren son cor e amor; cor si no ho fossen, lo cor no fóra creat a amar, ni amor no fóra creada a cogitar.
75Demanaren al foll on començà enans sa amor: o en los secrets de son amat, o en revelar-los a les gents. Respòs, e dix que amor no hi fa null departiment, com és en son compliment; cor ab secret té l'amic secret los secrets de son amat, e ab secret los revela, e ab revelació los té secrets.
76Secret d'amor sens revelació, dóna passió e llanguiment; e revelar amor dóna temor per frevor. E per açó l'amic en totes maneres ha llanguiment.
77Apellà amor sos amadors, e dix-los que li demanassen los dons qui li eren pus desirables e pus plaents. E ells demanaren a amor que els vestís e els ornàs de sos afaiçonaments, per ço que fossen a l'amat pus agradables.
78Cridà l'amic en alt a les gents, e dix que amor los manava que amassen en anant e en seent, e en vetlant e en dorment, e en parlant e en callant, e en comprant e en venent, e en plorant e en rient, e en plaer e en llanguiment, e en guanyant e en perdent; e en qualsque coses faessen, en totes amassen, cor d'amor n'havien manament.
79— Digues, foll: quan venc en tu amor? Respòs: — En aquell temps que m'enriquí, e em poblà mon cor de pensaments, desirers, sospirs, llanguiments, e abundà mos ulls de llàgremes e de plors. — Què t'aportà amor? — Belles faiçons, honraments e valors de mon amat. — En què vengren? — En membrança e en enteniment. — Ab què els reebist? — Ab caritat, esperança. — Ab què els guardes? — Ab justicia, prudència, fortitudo, temprança.
80Cantava l'amat e deïa que poc sabia l'amic d'amor si havia vergonya de lloar son amat, ni si el temia honrar en aquells llocs on pus fortment és deshonras; e poc sap d'amar qui s'enuja de malanança; ni qui es desespera de son amat, no fa concordança d'amor, esperança.
81Tramès lletres l'amic a son amat, en les quals li dix si havia altre amador qui li ajudàs a portar e a soferir los greus afanys que sosté per sa amor. E l'amat rescrisc a son amic dient que no ha ab què faça vers ell injúria ni falliment.
82Demanaren a l'amat, de l'amor de son amic. Respòs que l'amor de son amic és mesclament de plaer e malanança, e de temor, ardiment.
83Demanaren a l'amic, de l'amor de l'amat. Respòs que l'amor de son amat és influència d'infinida bonea, eternitat, poder, saviea, caritat, perfecció; la qual influencia ha l'amat a l'amie.
84— Digues, foll: quina cosa és meravella? Respòs: — Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses vesibles corruptibles, que les invisibles incorruptibles.
85Encercava l'amic son amat, e atrobà un home qui moria sens amor; e dix que gran damnatge era d'home qui moria a nulla mort sens amor. E per açò dix l'amic a l'home qui moria: — Digues: per què mors sens amor? Respòs: — Per ço cor sens amor vivia.
86Demanà l'amic a son amat qual cosa era major: o amor o amar. Respòs l'amat, e dix que, en creatura, amor és l'arbre e amar és lo fruit, e els treballs e els llanguiments són les flors e les fulles; e en Déu, amor e amar són una cosa mateixa, sens negun treball, llanguiment.
87Estava l'amic en llanguiments e en tristícia per sobre abundància de pensaments; e tramès precs a son amat que li trametés un llibre en fossen escrites ses faiçons, per ço que li donàs alcun reme¡. L'amat tramès aquell llibre a son amic, e doblaren a l'amic sos treballs e sos llanguiments.
88Malalte fo l'amic per amor, e entrà'l veer un metge qui muntiplicà ses llangors e sos pensaments; e sanat fo l'amic en aquella hora.
89Apartaren-se l'amic e amor, e tenien solaç de l'amat; e representà's l'amat. Plorà l'amic e esvaneí's amor en l'esmortiment de l'amic. Reviscolà l'amat son amic com li remembrà ses faiçons.
90Deïa l'amic a l'amat que per moltes carreres venia a son cor e es representava a sos ulls, e per molts noms lo nomenava sa paraula; mas l'amor ab què l'avidava e el mortificava no era mas una tan solament.
91Entresenya's l'amat, a son amic, de vermells e novells vestiments; e estén sos braços per ço que l'abraç, e enclina son cap per co que li do un besar, e està en alt per ço que el pusca atrobar.
92Absentà's l'amat a son amic, encercava l'amic son amat ab memòria e ab enteniment, per ço que el pogués amar. Atrobà l'amic son amat; demanà-li on havia estat. Respòs: — En l'absència de ton remembrament e en la innoráncia de ta intel·ligència.
93— Digues, foll: ¿has vergonya de les gents con te veen plorar per ton amat? Respòs que vergonya sens pecat és per defalliment d'amor qui no sap amar.
94Sembrava l'amat en lo cor de l'amic desigs, sospirs, virtuts e amors. Regava l'amic les sements ab llàgremes e ab plors.
95Sembrava l'amat en lo cors de l'amic treballs, tribulacions, llanguiments. Sanava l'amic son cors ab esperança, devoció, paciència, consolacions.
96A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu gran convits e gran dons. Venc l'amic a aquella cort; dix-li l'amat: — Qui t'ha apellat a venir a ma cort? Respòs l'amic: — Necessitat e amors m'han fet venir veer tes faiçons e tots capteniments.
97Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: — D'amor. — De què est? — D'amor. — Qui t'ha engenrat? — Amor. — On nasquist? — En amor. — Qui t'ha nodrit? — Amor. — De què vius? — D'amor. — Com has nom? — Amor. — D'on véns? — D'amor. — On vas? — A amor. — On estàs? — En amor. — Has altra cosa mas amor? —. Respòs: — Hoc, colpes e torts contra mon amat. — Ha en ton amat perdó? —. Dix l'amic que en son amat era misericordia e justícia, e per açò era son hostal enfre temor e esperança.
NumVers|99. Atrobà l'amic son amat qui estava menyspreat enfre les gents, e dix a l'amat que gran injúria era feta a sos honraments. Respòs l'amat, e dix que ell prenia deshonor per fretura de fervents e devots amadors. Plorà l'amic e multiplicaran ses dolors; aconsolava'l l'amat mostrant-li sos capteniments.
101Lo llum de la cambra de l'amat venc intuminar la cambra de l'amic, per ço que en gitàs tenebres e que l'omplís de plaers, e de llangors e de pensaments. E l'amic gità de sa cambra totes coses, per ço que hi cabés son amat.
102Demanaren a l'amic quin senyal faïa son amat en son gamfanó. Respòs que d'home mort. Digueren-li per què faïa aital senyal. Respòs: — Per ço cor lo home mort crucificat, e per ço que aquells qui es gaben que son sos amadors, seguesquen son esclau.
103Venc l'amat albergar a l'hostal de son amic, e lo majordome demanà-li hostalatge. Mas l'amic dix que son amat devia ésser albergat en perdó.
104Acompanyaren-se memòria e volentat, e pujaren en lo munt de l'amat per ço que l'enteniment s'exalçàs, e l'amor se doblàs en amar l'amat.
105Tots jorns són sospirs e plors missatges enfre l'amic e l'amat, per ço que sia enfre ambdós solaç, companyia, e amistat, e benvolença.
106Envorava l'amic son amat, e tramès-li sos pensaments, per ço que li aportassen de son amat la benanança en la qual l'havia tengut llongament.
107Benefici donà l'amat a son amic, de plors, sospirs, llangors, pensaments e dolors; ab lo qual benefici servia l'amic son amat.
108Pregà l'amic son amat que li donàs llarguea, pau, honrament en est món, e l'amat demostrà ses faiçons al remembrament e l'enteniment de l'amic, e donà's a la volentat per object.
109Demanaren a l'amic en què està honrament. Respòs que en entendre e amar son amat. E demanaren-li en què està deshonor. Respòs que en oblidar, desamar son amat.
110— Turmentava'm amor tro que li hac dit que tu eres present als meus turments; e adoncs amor afluixà mos llanguiments, e tu, per guardó, muntipliquist amor, qui em doblà mos turments.
111— Encontré en la via d'amor amador qui no parlava; ab plors, magres faiçons, llanguiments, acusava amor e blasmaya. Escusava's amor ab lleialtat, esperança, paciència, devoció, fortitudo, temprança, benanança. E per açò blasmé l'amador qui d'amor se clamava, pus que tan nobles dons li donava amor.
112Cantava l'amic e deïa: — Oh, con gran malanança és amor! Ah, con gran benauirança és amar mon amat, qui ama sos amadors ab infinida amor eternal, complida en tots acabaments!
113Anava l'amic en una terra estranya en cuidava atrobar son amat, e en la via assaltejaren-lo dos lleons. Paor hac de mort l'amic, per ço cor desirava viure per servir son amat; e tramès son remembrament a son amat, per ço que amor fos a sos traspassaments, per la qual amor mills pogués sostenir la mort. Dementre que l'amic remembrava l'amat, los lleons vengren humilment a l'amic, al qual lleparen les llàgremes de sos ulls qui ploraven, e les mans e els peus li besaren. E l'amic anà en pau encercar son amat.
114Anava l'amic per munts e per plans, e no podia trobar portal on pogués eixir del carçre d'amor qui llongament havia tengut en presó son cors, e sos pensaments e tots sos desirers e plaers.
115Dementre que l'amic anava enaixí treballat, atroba un ermità qui dormia prés d'una bella font. Despertà l'amic l'ermita, dient si havia vist, en somniant, son amant. Respòs l'ermità, e dix que egualment eren encarcerats sos pensaments en lo carçre d'amor, en vetllant e en dorment. Molt plac a l'amic com havia atrobat companyó en presó; e ploraren ambdós, cor l'amat no havia molts d'aitals amadors.
116No ha en l'amat nulla cosa en què l'amic no haja ànsia e tribulació, ni l'amic no ha cosa en si en què l'amat no haja plaer e senyoria; e per açò l'amor de l'amat és en acció e l'amor de l'amic en llanguiment, passió.
117En un ram cantava un aucell, e deïa que ell daria un novell pensament a amador que li'n donà's dos. Donà l'aucell lo novell pensament a l'amic, e l'amic donà'n dos a l'aucell, per ço que alleujàs sos turments; e l'amic senti muntiplicades ses dolors.
118Encontraren-se l'amic e l'amat, e foren testimonis de llur encontrament saluts, abraçaments, e besars, e llàgremes e plors. E demanà l'amat a l'amic, de son estament; e l'amic lo embarbesclat en presència de son amat.
119Contrastaren-se l'amic e l'amat, e pacificaren-los llurs amors; e fo qüestió qual amor hi mes major amistat.
120Amava l'amic tots aquells qui temien son amat, e havia temor de tots aquells qui no temien son amat; e per açó fo qüestió qual era major en l'amic: o amor o temor.
121Jurcava l'amic a seguir son amat, e passava per una carrera on havia un mal lleó qui auceïa tot home qui en passava pererosament e sens devoció.
122Deïa l'amic: — Qui no tem mon amat, a tembre li cové totes coses; e qui tem mon amat, audàcia e ardiment li cové en totes coses.
123Demanaren a l'amic d'ocasió, e dix que ocasió és plaer en penitència, e enteniment en consciència, e esperança en paciència, e sanitat en abstinència, consolació en remembrament, e amor en diligència, e lleialtat, en vergonya, e riquea en pobretat, e pau en obediència, e guerra en malvolença.
124Enllumenà amor lo nuvolat qui es mes enfre l'amic e l'amat; e féu-lo enaixí llugorós e resplendent con és la lluna en la nit, e l'estel en l'alba, e lo sol en lo dia, e l'enteniment en la volentat. E per aquell nuvolat tan llugurós se parlen l'amic e l'amat.
125Demanaren a l'amic quals tenebres són majors. Respòs que l'absència de son amat. Demanaren-li qual és la major resplendor, e dix que la presència de son amat.
126Lo senyal de l'amat apar en l'amic, qui per amor és en tribulacions, sospirs, e plors, pensaments, e en menyspreament de les gents.
127Escrivia l'amic aquestes paraules: — Alegra's mon amat, cor a ell tramet mos pensaments, e per ell ploren mos ulls, e sens llanguiments no viu, ni sent, ni veig, ni oig, ni he odoraments.
128— Ah, enteniment, volentat! lladrats, e despertats los grans cans qui dormen, oblidants mon amat. Ah, ulls!: plorats. Ah cor!: sospirats. Ah memòria!: membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells que ell ha tan honrats.
129— Muntiplica l'enemistat qui és enfre les gents e mon amat, e promet dons e guardons mon amat, e menaça ab justícia, saviea. E memòria e volentat menyspreen ses menaces e sos prometiments.
130Acostava's l'amat a l'amic per ço que l'aconsolàs e el conhortàs dels llanguiments que sostenia, e dels plors que havia; e en més l'amat a l'amic s'acostava, pus fortment plorava e llanguia l'amic per les deshonors que planyia de son amat.
131Ab ploma d'amor e ab aigua de plors, e en carta de passió, escrivia l'amic unes lletres a son amat, en les quals li deia que devoció se tardava e amor se moria, e falliment e error muntiplicaven sos enemics.
132Nuaven—se les amors de l'amic e l'amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l'amic e l'amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors.
133Jaia l'amic en llit d'amor; los llençols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobertor.
134Vestia l'amat son amic mantell, cota, gonella; e capell li faïa d'amor, e camisa de pensaments, e calces de tribulacions, e garlanda de plors.
135Pregava l'amat son amic que no l'oblidàs. Deïa l'amic que no el podia oblidar, pus que no el podia innorar.
136Deïa l'amat que en aquells llocs on és més temut a lloar, lo lloàs e l'escusàs. Deïa l'amic que d'amor lo bastàs. Responia l'amat que per sa amor s'era encarnat e penjat per morir.
137Deïa l'amic al seu car amat que li mostràs manera con lo pogués fer conèixer e amar e lloar a les gents. Ompli l'amat son amic de devoció, paciència, caritat, tribulacions, pensaments, sospirs, e plors; e en lo cor de l'amic fo audàcia en lloar son amat, e en sa boca foren llaors de son amat, e en sa volentat lo menyspreament de lo blasme de les gents qui jutgen falsament.
138Deïa l'amic a les gents aquestes paraules: — Qui vertaderament remembra mon amat, oblida, en les circumstàncies de son remembrament, totes coses; e qui totes coses oblida per membrar son amat, de totes coses lo defèn mon amat, e part li dóna de totes coses.
139Demanaren a l'amic de què naixia amor, ni de què vivia, ni per què moria. Respòs l'amic que amors naixia del remembrament, e vivia d'intel·ligència, e moria per oblidament.
140Oblidà l'amic tot ço qui es dejús lo sobirà cel, per ço que l'enteniment pogués pus alt pujar a conèixer l'amat lo qual la volentat desija preïcar, contemplar.
141Anava's l'amic combatre per honrar son amat, e menà en sa companyia fe, esperança, caritat, justícia, prudència, fortitudo, temprança, ab què vencés los enemics de son amat. Fóra venqut l'amic, si no li ajudàs son amat a significar ses nobilitats a son amic.
142Passar volia l'amic a la darrerana fi per la qual amava son amat, e les altres fins donaven-li embargament en son passatge; e per açò llongs desigs e pensaments diven a l'amic tristícia e llanguiment.
143Gaubava's e alegrava's l'amic en les noblees de son amat; llanguia l'amic per sobrecogitacions e pensaments. E era qüestió qual sentia pus fortment, o els plaers o els turments.
144Missatge era l'amic als prínceps crestians, e als infeels, per son amat, per ço que els mostràs l'art e els començaments a conèixer, amar, l'amat.
145Si veus amador honrat de nobles vestiments, honrat per vanaglòria, gras per menjar e dormir, sàpies que en aquell veus damnació e turments. E si veus amador pobrament vestit, menyspreat per les gents, descolorit e magre per dejunar e vetlar, sàpies que en aquell veus salvació e perdurable benedicció.
146Plany-se l'amic, e clama's lo cor de calor d'amor. Morse l'amic, plora'l l'amat, e dóna-li consolació de paciència, esperança, guardó.
147Plorava l'amic ço que havia perdut; e no era qui el pogués consolar, per ço cor sos perdiments eren inrecuperables.
148Creada ha Déus la nit a cogitar e a vetlar l'amic en les noblees de son amat; e cuidava's l'amic que l'hagués creada a reposar e a dormir aquells qui son treballats per amor.
149Escarnien e reprenien les gents l'amic per ço cor anava com a foll per amor. E l'amic menyspreava llurs escarns, e reprenia les gents per ço cor no amaven son amat.
150Deia l'amic: — Vestit són de drap vilment, mas amor vest de plaents pensaments mon cor, e lo cors de plors, llanguiments, passions.
151Cantava l'amat, e deia: —Endrecen-se los meus lloadors en lloar mes valors; e los enemics de mos honraments turmenten-los e han-los en menyspreament. E per açò he tramès a mon amic que planga e plor ma deshonor; e els seus plants e els seus plors són nats de mes amors.
152Jurava l'amic a l'amat que per sa amor amava e sostenia treballs e passions; e per açò pregava l'amat que l'amàs e de sos treballs passió hagués. Jurà l'amat que natura e proprietat era de sa amor que amàs tots aquells qui l'amaven, e que hagués pietat d'aquells qui per sa amor treball sostenien. Alegrà's l'amic, e consolà's en la natura e en la proprietat essencial de son amat.
153Vedà la paraula l'amat a son amic, e aconsolava's l'amic en l'esguardament de son amat.
154Tant plorà e cridà l'amic a son amat, tro que l'amat davallà de les altees sobiranes dels cels, e venc en terra plorar, e plànyer, e morir per amor, e per nodrir los hòmens a amar, e a conèixer, lloar sos honraments.
155Blasmava l'amic los crestians com no meten lo nom de son amat. Jesucrist, primerament en llurs lletres, per ço que li faessen l'honor que els sarraïns fan a Mafumet, qui fo home galiador, al qual fan honor con lo nomenen primerament en llurs lletres.
156Encontrà l'amic un escuder qui anava consirós e era magre, descolorit e pobrament vestit; e saludà l'amic dient que Déus l'endreçàs a trobar son amat. E l'amic li demanà en què l'havia conegut. E l'escuder li dix que los uns secrets d'amors revelen los altres; e per açò han coneixença, los amadors, los uns dels altres.
157Les noblees, e els honraments e les bones obres de l'amat son tresor e riquees de l'amic. E lo tresor de l'amat son los pensaments, e els desigs, e els turments, e els plors e els llanguiments que l'amic sosté per honrar e amar son amat.
158Grans hosts e grans companyes se són ajustades d'espirits d'amors, e porten senya d'amor, on és la figura e el senyal de llur amat; e no volen menar en llur companyia null home qui sia sens amor, per ço que llur amat no hi prenga deshonor.
159Los hòmens qui es depenyen folls per ajustar diners, mouen l'amic a ésser foll per amor; e la vergonya que l'amic ha de les gents a anar con a foll, dóna manera a l'amic d'on haja amor e preu de les gents. E per açò és qüestió qual dels dos moviments es major ocasió d'amor.
160En tristícia ha amor mès l'amic per sobrecogitaments; e cantà l'amat, e alegrà's l'amic com l'hac oït. E lo qüestió qual dels dos fo major ocasió a muntiplicar amor en l'amic.
161En los secrets de l'amic són revelats los secrets de l'amat, e en los secrets de l'amat són revelats los secrets de l'amic. E és qüestió qual dels dos secrets és major ocasió de revelació.
162Demanaren al foll per quals senyals era conegut son amat. Respòs, e dix que per misericòrdia, pietat, estant en volentat essencialment, sens negú camiament.
163Per l'especial amor que l'amic havia a l'amat, amava lo bé comú sobre lo bé especial, per ço que comunament los son amat conegut, lloat, desirat.