319— En aquesta llibertat has, amat, perillada ma volentat. Amat: en aquest perill deus remembrar ton amic, qui de sa volentat franca trau servitud a lloar tes honors e a muntiplicar en son cors llanguiments e plors.
320— Amat: anc de tu en ton amic no venc colpa ni falliment, ni en ton amic compliment sens ton do e perdó. E doncs, pus l'amic t'ha en aital possessió, no l'hages en oblit en ses tribulacions ni en son perillament.
321— Amat, qui en un nom est nomenat hom e Déu! En aquell nom, Jesucrist, te vol ma volentat home e Déu; e si tu, amat, has tant honrat ton amic sens sos mérits, en nomenar e voler ton nom, ¿per què no honres tants hòmens innorables qui cientalment no són estats tan colpables al ten nom, Jesucrist, con és estat lo teu amic?
322Plorava l'amic, e deïa a son amat aquestes paraules: — Amat: no fuist anc avar ni cóbeu al teu amic en donar ésser, ni en recrear-lo, ni en donar-li moltes creatures a son servii. Doncs, ¿d'on vendria, amat, que tu, qui est sobirana llibertat, fosses avar a ton amic, de plors, pensaments, llanguiments, saviea e amors, a honrar tes honors? E per açò, amat, lo teu amic te demana vida llonga, per tal que pusca reebre de tu molts dels dons damunt dits.
323— Amat: si tu ajudes als hòmens justs, de llurs mortais enemics, ajuda a muntiplicar mos pensaments en desirar tes honors; e si tu ajudes als hòmens injusts, com recobren justícia, ajuda al ten amic com faga de sa volentat sacrifica a ta llaor, e de son cors, a testimoni d'amor per vía de martire.
324— No ha mon amat diferència en humilitat, humil, humiliat, cor tot es humilitat en pura actualitat. E per açò l'amic reprèn ergull, qui vol pujar a son amat aquells qui en est món la humilitat de mon amat ha tant honrats, e ergull los ha vestits d'hipocresia, vanaglòria, vanitats.
325Humilitat ha humiliat l'amat a l'amic, per contrición e sí es féu per devoció. E és qüestió en qual d'ambdues l'amat los pus fortment humillat a l'amic.
326Hac l'amat, per sa perfecció, misericòrdia, de son amic, e sí hac per les necessitats de son amic. E lo qüestió per qual de les dues raons l'amat perdona pus fortment les colpes de son amic.
327— Pregaven nostra Dona e los àngels e els sants de glòria mon amat; e coro remembré l'error en què el món és per desconeixença, membré gran la justícia de mon amat, e gran la desconeixença de sos enemics.
328Pujava l'amic los poders de sa ànima, per escala d'humanitat, gloriejar la divina natura; e per la divinas natura davallava los poders de sa ànima per gloriejar en la humana natura de son amat.
329On pus estretes son les vies on l'amic va a son amat, pus amples son les amors; e on pus estretes son les amors, pus amples son les vies. E per açò, en totes maneres ha l'amic per son amat amors e treballs, e llanguiments e plaers e consolacions.
330Ixen amors d'amors, e pensaments de llanguiments, e plors de llanguiments; e entren amors en amors, e pensaments en plors, e llanguiments en sospirs. E l'amat esguarda's son amic, qui ha per sa amor totes aquestes tribulacions.
331Tranuitaven e faïen romeries e pelegrinacions los desirers e els remembraments de l'amic en les noblees de son amat, e aportaven a l'amic faiçons, e omplien son enteniment de resplendor, per la qual la volentat muntiplicava ses amors.
332L'amic, ab sa imaginación pintava e formava les faiçons de son amat en les coses corporals, e ab son enteniment les polia en les coses esperituals, e ab volentat les adorava en totes creatures.
333Comprà l'amic un dia de plors per altre dia de pensaments, e vené un dia d'amors per altre de tribulacions; e muntiplicaren ses amors e sos pensaments.
334Era l'amic en terra estranya, e oblidà son amat, e enyorá's de son senyor e sa muller e sos infants, e de sos amics. Mas retornà remembrar son amat, per ço que los consolat e que la sua estranyedat no li donàs enyorament ni marriment.
335Oïa l'amic paraules de son amat, en les quals lo veia son enteniment, per ço cor la volentat havia plaer d'aquell oïment; e lo remembrament membrava les virtuts de son amat, e los seus prometiments.
336Oïa blasmar l'amic son amat, en lo qual blasme veïa l'enteniment la justícia e la paciència de son amat, cor la justícia punia los blasmadors, e la paciència los esperava a contrición penediment. E per açò és qüestió en qual dels dos l'amic creïa pus fortment.
337Malalt fo l'amic, e féu testament ab consell de son amat. Colpes e torts lleixà a penediment, penitència; e delits temporals lleixà a menyspreament; a sos ulls lleixà plors, e a son cor sospirs e amors; e a son enteniment lleixà les faiçons de son amat; e a son remembrament la passió que sostenc per sa amor son amat; e a son negoci lleixà l'endrecament dels infeels, qui innorantment van a perdiment.
338Odorà l'amic flors, e remembrà pudors en ric avar, e en luxuriós, e en desconeixent ergullós. Gustà l'amic dolcors, e entés amargors en les possessions temporals, e en l'entrament e iximent d'aquest món. Sentí l'amic plaers temporals, e l'enteniment entès lo breu traspassament d'aquest món e los perdurables turments als quals són ocasió los delits qui a aquest món són agradables.
339Hac l'amic fam, set, calor e fred, pobretat, nuedat, olalaltia, tribulación e fóra finit si no hagués membrança de son amat, qui el sanà ab esperança remembrament, e ab lo renunciament d'aquest món, e ab lo menyspreament del blasme de la gent.
340Enfre treball e plaer era lo llit de l'amic: ab plaer s'adormia, e ab treball se despertava. E és qüestió a quals d'aquests dos és pus prop lo llit de l'amic.
341En ira s'adormí l'amic, cor temia lo blasme de la gent; e despertà's en paciència, com remembrà llaors de son amat. E és qüestió l'amic de qui hac major vergonya: o de son amat, o de les gents.
342Cogità l'amic en la mort. e hac paor tro que remembrà la ciutat de son amat, de la qual, mort e amor són portals e entrament.
343Clamavàs l'amic a son amat de temptacions qui li venien tots jorns treballar sos pensaments. E l'amat li respòs dient que temptacions són ocasió com hom recorra ab remembrament remembrar Déu e amar sos honrats capteniments.
344Perdé l'amic una joia que molt amava; e fóra's desconsolat, tro que son amat li féu qüestió qual cosa li era pus profitable: o la joia que havia, o la paciència que hae en les obres de son amat.
345Dormia l'amic considerant en los treballs e els empatxaments los quals ha en servir son amat, e hac paor que ses obres no perissen per aquells empatxaments. Mas l'amat li tramès consciència qui el despertà en sos mèrits e en los poders de son amat.
346Havia l'amic a anar llongues carreres, e dures e aspres; e era temps que anàs per aquelles e que portàs lo gran feix que amor fa portar a sos amadors. E per açò l'amic alleujà sa ànima dels pensaments e els plaers temporals, per ço que el cors pogués portar lo càrrec pus lleugerament, e l'ànima anàs per aquelles carreres en companyia ab son amat.
347Denant l'amic deïen un jorn mal de son amat, sens que l'amic no hi respòs ni escusà son amat. E és qüestió qual es pus encolpat: o els hòmens qui blasmaven l'amat, o l'amic qui callava e no escusava son amat.
348Contemplant l'amic son amat, s'assubtilava en son enteniment, e enamorava's en sa volentat. E és qüestió per qual dels dos assubtilava pus fortment sa remembrança a remembrar son amat.
349Ab frevor e temor anava l'amic en son viatge honrar son amat: frevor lo portava, temor lo conservava. Dementre que l'amic enaixí anava, atrobà sospirs e plors qui li aportaven saluts de son ainat. E és qüestió per qual de tots quatre lo mills assolaçat l'amic en son amat.
350Esguardava l'amic si mateix per ço que los mirall on veés son amat, e esguardava son amat per ço que li los mirall on hagués coneixença de si mateix. E és qüestió a qual dels dos miralls era son enteniment pus acostat.
351Teologia e Filosofia, Medicina e Dret encontraren l'amic qui els demanà de noves si havien vist son amat. Teologia plorava, Filosofia dubtava, Medicina e Dret s'alegraven. E és qüestió què signifiquen cascú dels quatre significats a l'amic qui va cercar son amat.
352Angoixós e plorós anava l'amic encercar son amat per vies sensuals e per carreres entel·lectuais. E és qüestió en qual dels dos camins entra primerament dementre cercava son amat, ni en qual l'amat se mostrá a l'amic pus declaradament.
353El dia del judici dirà l'amat que hom tris a una part ço que en aquest món li ha donat, e a altra part sia triat ço que hom ha donat al món, per ço que sia vist com coralment és estat amat, ni qual deis dos dons és pus noble e de major cantitat, 354Amava la volentat de l'amic si mateixa, e l'enteniment demanà-li si era pus semblant a son amat en amar si mateixa o en amar son amat, com sia cosa que son amat sia pus amant si mateix que nulla altra cosa. E per açò és qüestió segons qual responsió la volentat poe respondre a l'enteniment pus vertaderament.
355— Digues, foll: ¿qual és la major e la pus noble amor que sia en creatura? Respòs: — Aquella qui és una ab lo creador — Per què? — Per ço cor lo creador no ha en què pusca fer pus noble creatura.
356Estava l'amic un dia en oració, e sentí que sos ulls no ploraven; e per ço que pogués plorar tramès sa cogitació cogitar en diners, fembres, fills, viandes, vanaglòria; e atrobà en son enteniment que mes gents han a servidors cascunes de les coses damunt dites, que no ha son amat. E per açò foren sos ulls en plors, e sa ànima en tristícia e en dolor.
357Anava l'amic consirós en son amat, e atrobà en la via grans gents e grans companyes qui li demanaven de noves; e l'amic, per ço cor atrobava plaer en son amat, no respòs a ço que li demanaven, e dix que per ço que no es llunyàs de son amat no volia respondre a llurs paraules.
358Era l'amic dintre e defora cobert d'amor, e anava cercar son amat. Deïa-li amor: on vas, amador? Respòs: — Vaig a mon amat per ço que tu sies major.
359— Digues, foll: què és religió? Respòs: — Nedeetat de pensa, e desirar morir per honrar mon amat, e renunciar al món per ço que no haja embargament a contemplar-lo e a dir veritat de sos honraments.
360— Digues, foll: ¿què són treballs, piants, sospirs, piors, tribulacions, perills, en amic? Respòs: — Plaer d'amat. — Per què? — Per ço que en sia més amat, e l'amic més guaardonat.
361Demanaren a l'amic amor en qual era major: o en l'amic qui vivia, o en l'amic qui moria. Respòs que en l'amic qui moria. — Per què? — Per ço cor no pot ésser major en amic qui mor per amor, e pot-ho ésser en amic qui viu per amor.
362Encontraren-se dos amics; la un mostrava son amat, e l'altre l'entenia. E era qüestió qual d'ambdós era pus prop a son amat. E per la solució l'amic havia coneixença de la demostració de trinitat.
363— Digues, foll: per què parles tan subtilment? Respòs: — Per ço que sia ocasió a exalçar enteniment a les noblees de mon amat, e perquè per més hòmens sia honrat, amat e servit.
364Embriagava's l'amic de vi, qui membrava, entenia e amava l'amat. Aquell vi amarava l'amat ab sos plors e ab les llàgremes de son amic.
365Amor escalfava e afiamava l'amic en membrança de son amat; e l'amat lo refredava ab llàgremes e plors, e ab oblidament dels delits d'aquest món, e ab renunciament dels vans honraments. E creixien les amors com l'amic membrava per qui sostenia llangors, tribulacions, ni los hómens mundans per qui sostenien treballs, persecucions.
366— Digues, foll: què és aquest món? Respòs: — Presó dels amadors, servidors, de mon amat — E qui els met en presó? Respòs: Consciència, amor, temor, renunciament, contrició, companyia d'àvol gent; e és treball sens guardó, on és puniment.
Cor Blanquerna havia a tractar del llibre de l'Art de contemplació, per açò volc finir lo Llibre de l'Amic e l'Amat. Lo qual és acabat a glòria e a lausor de nostre senyor Déus.