Bardo Thödol
Text sagrat del budisme tibetà, conegut popularment a Occident com el Llibre tibetà dels morts, títol encunyat pel seu primer traductor anglès, Walter Evans-Wentz, el 1927, tot i que el nom original, Bardo Thödol, significa literalment «alliberament mitjançant l'audició en l'estat intermedi». Tradicionalment atribuït al mestre tàntric indi Padmasambhava, figura fundacional del budisme al Tibet al segle VIII, i suposadament amagat com a «tresor» textual (terma) per ser redescobert segles després pel revelador de tresors Karma Lingpa al segle XIV, el text pertany a un corpus més ampli de literatura funerària vinculada a l'escola Nyingma del budisme tibetà. La seva funció central és servir de guia recitada en veu alta a la persona moribunda o recentment morta —o, en interpretacions més contemplatives, llegida com a preparació espiritual pel practicant encara viu—, descrivint amb detall els diversos estats intermedis (bardos) que la consciència travessa entre la mort i el renaixement següent: el bardo del moment de la mort, en què apareix una llum clara i primordial; el bardo de la realitat (chönyi bardo), poblat per visions de divinitats pacífiques i iracundes que són, segons la doctrina, projeccions de la pròpia ment; i el bardo del devenir (sidpa bardo), en què la consciència, arrossegada pels seus impulsos càrmics, s'encamina cap a un nou naixement. El missatge soteriològic subjacent és que reconèixer aquestes visions com a manifestacions de la pròpia consciència, sense por ni aferrament, pot alliberar l'ésser del cicle de reencarnacions (samsara); si aquest reconeixement falla, el text ofereix igualment orientació pràctica per assegurar un renaixement més favorable. Des de la seva traducció a Occident, el Bardo Thödol ha exercit una influència notable més enllà dels cercles budistes, des de la psicologia junguiana fins a la literatura de la contracultura dels anys seixanta.