Llibre dels Canvis
El Llibre dels canvis (Yijing), antic text endevinatori xinès i el més antic dels Cinc Clàssics confucians, d'autoria composta i anònima que la tradició atribueix llegendàriament al rei Wen de Zhou i al duc de Zhou (segle XI aC), amb capes comentarístiques posteriors —les «Deu Ales»— tradicionalment atribuïdes a Confuci mateix, tot i que els estudiosos moderns en daten la composició al llarg de diversos segles, des de finals de la dinastia Zhou occidental fins al període dels Regnes Combatents. El nucli del text el formen seixanta-quatre hexagrames, figures de sis línies contínues (yang) o trencades (yin) que representen totes les combinacions possibles de la interacció entre aquests dos principis còsmics complementaris, cadascun acompanyat d'un judici oracular i de comentaris sobre les línies individuals que descriuen l'evolució d'una situació al llarg del temps. Tradicionalment consultat llançant tiges de milfulles o monedes per generar un hexagrama a l'atzar —que representa la configuració energètica del moment present i, sovint, la seva transformació cap a un altre hexagrama a mesura que certes línies canvien de valor—, el llibre no és només un manual de divinació sinó una cosmovisió completa sobre el canvi constant com a estructura fonamental de la realitat, articulada al voltant de conceptes com el dao, l'equilibri dinàmic dels contraris i la correlació entre l'ordre còsmic i la conducta humana, i que ha influït profundament el taoisme, el confucianisme, la medicina tradicional xinesa i les arts marcials. Va fascinar també pensadors occidentals com Leibniz, que hi va veure una anticipació prodigiosa de l'aritmètica binària moderna en el sistema de línies contínues i trencades, i Carl Jung, que en va escriure el pròleg de la influent traducció de Richard Wilhelm i el va connectar amb la seva pròpia teoria de la sincronicitat, entenent l'oracle no com a causalitat sinó com a coincidència significativa.