Johann Gottfried von Herder
Filòsof, teòleg, poeta i crític literari alemany (1744–1803), nascut a Mohrungen, a Prússia Oriental, deixeble a Königsberg tant de Kant, de qui va absorbir el rigor filosòfic, com de Johann Georg Hamann, de qui va heretar una profunda sensibilitat vers el llenguatge, la història i la irreductibilitat de l'experiència concreta enfront de l'abstracció racionalista il·lustrada. Figura central i sovint considerada fundadora del moviment Sturm und Drang i precursora directa del romanticisme alemany, Herder va desenvolupar al llarg de la seva obra una crítica profunda de l'universalisme abstracte de la Il·lustració francesa, defensant en canvi que cada poble o nació (Volk) posseeix un caràcter cultural distintiu i irrepetible —el seu Volksgeist o «esperit del poble»— expressat de manera més autèntica en la seva llengua vernacla, el seu folklore i la seva poesia popular, i que cap civilització o etapa històrica pot ser jutjada legítimament segons els valors universals d'una altra, principi fonamental que el converteix en un dels pares intel·lectuals del relativisme cultural modern i de l'antropologia filosòfica. Aquesta valoració de la diversitat cultural i lingüística el va portar a compilar Veus dels pobles en cançons (1778-1779), una pionera antologia de poesia popular de múltiples nacions europees que va exercir una influència decisiva en el naixement del nacionalisme cultural romàntic a tot Europa. La seva obra magna, Idees per a una filosofia de la història de la humanitat (1784-1791), proposa una filosofia de la història no teleològica ni eurocèntrica que interpreta el desenvolupament humà com una diversitat orgànica de cultures, cadascuna amb el seu propi valor intrínsec i el seu propi centre de gravetat, en contrast directe amb la posterior filosofia de la història hegeliana, més sistemàtica però també més uniformitzadora. Herder va exercir també una influència decisiva sobre la lingüística moderna a través del seu Assaig sobre l'origen del llenguatge (1772), on va argumentar que el llenguatge no és un do diví sinó una capacitat naturalment desenvolupada per la raó humana pròpia, obra premiada per l'Acadèmia Prussiana de Ciències que va marcar un punt d'inflexió en la filosofia del llenguatge.