Josiah Royce
Filòsof idealista nord-americà (1855–1916), nascut a Grass Valley, Califòrnia, en un campament miner de l'època de la fal·lera de l'or, i que va acabar convertint-se, juntament amb William James, un dels seus col·legues i grans interlocutors intel·lectuals a Harvard, en una de les figures centrals de la filosofia acadèmica nord-americana de finals del segle XIX i principis del XX, tot i que representava, en contrast amb el pragmatisme jamesià, una posició idealista absoluta profundament influïda per Hegel i pel post-kantisme britànic. La seva obra fonamental, El món i l'individu (1899-1901), desenvolupa un sistema metafísic segons el qual la realitat última és una consciència absoluta, unificadora i omniabastadora dins la qual totes les experiències particulars i finites troben el seu significat i la seva veritat completa, posició que Royce va defensar amb un argument original conegut com «l'argument de l'error»: la mera possibilitat que existeixi l'error demostra l'existència d'una veritat absoluta i objectiva respecte de la qual l'error és un desviament, i aquesta veritat absoluta només pot ser sostinguda, en última instància, per una consciència infinita que la coneix completament. Filosòficament menys conegut avui que James o Peirce, la seva contribució més duradora és probablement la seva ètica de la lleialtat, exposada a La filosofia de la lleialtat (1908), on va argumentar que la lleialtat conscient a una causa que transcendeix l'interès individual —no un principi abstracte de deure kantià ni el simple càlcul utilitarista— constitueix el fonament últim de la vida moral, i que la fidelitat autèntica requereix alhora la «lleialtat a la lleialtat», és a dir, el respecte i el foment de la capacitat de compromís lleial en tots els altres éssers humans. Royce va desenvolupar també una influent teoria semiòtica de la «comunitat d'interpretació», inspirada en Charles Sanders Peirce, segons la qual el significat i la veritat només emergeixen plenament dins d'una comunitat contínua d'interpretants que comparteixen un mateix procés interpretatiu, idea que anticipa temes centrals del pragmatisme comunitari i de la filosofia hermenèutica posterior.