Justí Màrtir
Apologeta cristià primerenc i màrtir (c. 100 – c. 165 dC), nascut a Flàvia Neàpolis (Samaria) en una família pagana grega, i el primer filòsof cristià pròpiament dit: home format en la filosofia estoica, peripatètica, pitagòrica i finalment platònica abans de convertir-se al cristianisme cap als trenta anys, arran, segons narra ell mateix al Diàleg amb Trifó, d'una conversa amb un ancià misteriós vora el mar que li va revelar la insuficiència de la filosofia grega davant les veritats revelades pels profetes hebreus i complertes en Crist. Va fundar a Roma una escola filosòfica cristiana, on ensenyava vestit encara amb el mantell de filòsof, senyal públic que reivindicava el cristianisme com la «veritable filosofia» i no com una superstició bàrbara, i hi va tenir com a deixeble Taià, autor posterior del Diatessaron. La seva aportació teològica cabdal és la doctrina del logos spermatikos, la «llavor del logos»: el mateix Verb diví que es va encarnar plenament en Crist havia sembrat fragments de veritat racional en tota la humanitat, fins i tot en filòsofs pagans com Sòcrates i Heràclit, que per això podien ser considerats, en certa mesura, «cristians abans de Crist» —una teoria que va obrir un pont durador entre la revelació cristiana i la filosofia grega i que influiria decisivament en tota la patrística posterior. Les seves dues Apologies, adreçades a l'emperador Antoní Pius i al Senat romà, defensen els cristians de les acusacions d'ateisme, canibalisme i immoralitat sexual amb arguments racionals i descripcions detallades del culte cristià primitiu —inclosa una de les descripcions més antigues conservades del baptisme i de l'eucaristia dominical—, mentre que el Diàleg amb Trifó, un debat literari amb un interlocutor jueu, és el primer gran text de polèmica antijueva de la literatura cristiana. Denunciat pel filòsof cínic Crescent, amb qui havia disputat públicament, va ser decapitat a Roma pel prefecte Rústic vers el 165, després de negar-se a sacrificar als déus romans.