Cròniques antigues del Japó
La crònica històrica i mitològica més antiga que es conserva del Japó, completada l'any 712 dC per encàrrec de l'emperadriu Genmei, i compilada per l'erudit de la cort Ō no Yasumaro a partir de la memorització oral de Hieda no Are, una figura de gènere ambigu en les fonts de qui es diu que tenia una memòria prodigiosa capaç de recitar genealogies i llegendes senceres. Escrita en una barreja complexa de caràcters xinesos usats fonèticament i semànticament —un sistema de transcripció (el man'yōgana primitiu) que planteja encara reptes filològics als estudiosos moderns—, l'obra es divideix en tres llibres: el primer relata la mitologia de la creació del Japó i dels déus (kami), des dels primers déus primordials i la parella creadora Izanagi i Izanami fins al descens a la terra de Ninigi, net de la deessa solar Amaterasu; el segon i el tercer narren, en un continu que difumina deliberadament la frontera entre mite i història, els regnats dels primers emperadors llegendaris, començant per Jinmu, el primer emperador, i arribant fins a l'emperadriu Suiko del segle VII. El Kojiki va tenir un paper polític fonamental en legitimar la dinastia imperial japonesa com a descendent directa dels déus xintoistes, establint una genealogia sagrada ininterrompuda que encara avui fonamenta simbòlicament la casa imperial, i, juntament amb el Nihon Shoki (720), constitueix la font primària més important per a la mitologia, la religió i la primerenca història política del Japó. Va perdre rellevància durant segles a favor del Nihon Shoki, escrit en xinès clàssic més prestigiós, però va ser redescobert i reivindicat com a text nacional fonamental pels erudits nativistes del període Edo, especialment Motoori Norinaga, el comentari monumental del qual, el Kojiki-den, el va tornar a col·locar al centre de la identitat cultural i religiosa japonesa.