Lleó XIII
Papa des de 1878 fins a la seva mort (1810–1903), nascut Vincenzo Gioacchino Pecci a Carpineto Romano en el si d'una família noble, format pels jesuïtes i posteriorment nunci apostòlic a Bèlgica i arquebisbe de Perusa, va ser el pontífex que va conduir l'Església catòlica cap a la modernitat després de dècades de recel i confrontació amb el món liberal i industrial iniciades pel seu predecessor Pius IX. El seu pontificat, un dels més llargs de la història de l'Església, va combinar l'obertura intel·lectual amb la fermesa doctrinal: a l'Aeterni Patris (1879) va decretar la revifada del tomisme, l'estudi sistemàtic de Tomàs d'Aquino, com a base filosòfica oficial de l'Església, un impuls que va donar lloc al neotomisme, corrent filosòfic que dominaria el pensament catòlic durant més d'un segle i que va impulsar la creació de nombroses acadèmies i universitats pontifícies dedicades al seu estudi. La seva contribució històrica més transcendent és la Rerum Novarum (1891), encíclica fundacional de la doctrina social catòlica moderna, escrita en resposta a la «qüestió obrera» generada per la industrialització: hi defensa el dret dels treballadors a un salari just i a la sindicació, denuncia amb duresa les condicions inhumanes de treball i l'explotació capitalista sense frens, però rebutja alhora el socialisme i la lluita de classes com a solucions, defensant en canvi la propietat privada com a dret natural i proposant una via intermèdia basada en la col·laboració entre classes, el principi de subsidiarietat i la intervenció moderadora de l'Estat —un document que va inspirar directament el moviment sindical catòlic, la democràcia cristiana i les polítiques socials de bon nombre de països europeus al llarg del segle XX. Leó XIII va promoure també un acostament diplomàtic prudent amb els governs liberals europeus i va impulsar l'estudi de les ciències, obrint els arxius vaticans als investigadors.