Lucreci
Poeta i filòsof epicuri romà (c. 99 – c. 55 aC), del qual gairebé no se sap res amb certesa biogràfica —ni tan sols els anys exactes de naixement i mort—, més enllà d'una llegenda tardana, transmesa per sant Jeroni, segons la qual va escriure la seva obra en intervals de bogeria provocats per un filtre d'amor, i que es va suïcidar, relat que la majoria dels estudiosos consideren una calúmnia cristiana posterior sense base fiable destinada a desacreditar l'epicureisme. La seva única obra coneguda, De rerum natura (Sobre la natura de les coses), és un poema didàctic en sis llibres i uns set mil cinc-cents hexàmetres que exposa amb ambició totalitzadora i bellesa poètica extraordinària tot el sistema filosòfic d'Epicur, l'única exposició completa i sistemàtica que ens n'ha arribat en una llengua occidental clàssica, adreçada a fer accessible en llatí una filosofia grega que Lucreci considerava una autèntica medicina de l'ànima. Hi defensa la física atomista de Demòcrit i Epicur —l'univers és matèria (àtoms) i buit, infinit i sense creador diví, i fins i tot els déus, si existeixen, viuen indiferents als afers humans en els espais entre els mons—, ataca amb vehemència la superstició religiosa i la por a la mort com les principals fonts del sofriment humà, argumentant que l'ànima és mortal i material i que, per tant, la mort «no és res per a nosaltres», i celebra la contemplació racional de la natura com a via cap a l'ataràxia, la serenitat imperturbable que constitueix el fi últim de la vida bona. Dedicat al polític Gai Memmi, el poema va desaparèixer pràcticament durant l'edat mitjana, transmès només per un grapat de manuscrits, i va ser redescobert de manera fortuïta el 1417 pel humanista italià Poggio Bracciolini en un monestir alemany, troballa que, segons ha argumentat l'historiador Stephen Greenblatt, va tenir un paper decisiu en el «gir» intel·lectual que va donar pas al Renaixement i a la ciència moderna.