Maimònides
Filòsof, jurista i metge jueu sefardita (1138–1204), nascut Moses ben Maimon a Còrdova, en l'època de màxim esplendor cultural d'al-Àndalus, obligat a fugir amb la seva família de l'ocupació almohade intolerant quan tenia tretze anys, iniciant un llarg periple pel Marroc i Palestina fins a establir-se definitivament a Fustat, prop del Caire, on va exercir com a metge de la cort d'Saladí i del seu fill, i com a líder espiritual (nagid) de la comunitat jueva egípcia. És considerat, per a la immensa majoria de la tradició jueva, l'autoritat rabínica i filosòfica més gran des de l'època talmúdica, resumida en l'adagi «de Moisès a Moisès no n'hi ha hagut cap com Moisès». El seu Mixné Torà, escrit en hebreu mishnaic clar i sistemàtic al llarg de deu anys, va codificar per primera vegada tota la llei jueva —els 613 manaments i la seva aplicació pràctica detallada— en una obra completa i ordenada en catorze llibres, substituint la necessitat de consultar dispersament el vastíssim corpus talmúdic; la seva autoritat legal ha estat discutida des de llavors però mai ignorada. La seva obra mestra filosòfica, la Guia dels perplexos (escrita en àrab jueu), s'adreça als creients formats en filosofia aristotèlica que se sentien desgarrats entre la raó i la revelació, i intenta reconciliar-les mostrant que la Torà, interpretada correctament —sovint al·legòricament—, no contradiu la veritat filosòfica sinó que la confirma; hi desenvolupa una teologia negativa radical (no podem dir què és Déu, només què no és) i una defensa sofisticada de la creació del món enfront de l'eternitat aristotèlica del cosmos. Autor també de tractats mèdics influents i dels tretze principis de fe que encara avui recita la litúrgia jueva, la seva influència va transcendir el judaisme: Tomàs d'Aquino el va llegir i citar amb respecte, i la seva síntesi de fe i raó va marcar profundament tota la filosofia escolàstica medieval.