Meister Eckhart
Frare dominic, teòleg i místic alemany (c. 1260–c. 1328), nascut a Turíngia, format a París, on va assolir el prestigiós títol de «Mestre en Teologia» (d'aquí el seu sobrenom «Meister»), i que va exercir successivament diversos càrrecs de gran responsabilitat dins l'orde dominic, incloent-hi el de vicari provincial responsable de la vida espiritual de nombrosos convents femenins alemanys, càrrec que probablement va influir en el seu interès pastoral pel misticisme pràctic accessible a laics i religioses no llatinistes. Eckhart va desenvolupar una teologia mística d'una radicalitat especulativa poques vegades igualada dins la tradició cristiana, predicada sovint directament en llengua vernacla alemanya en lloc del llatí acadèmic habitual, centrada en la doctrina de la «espurna de l'ànima» (Seelenfünklein), un punt increat i increable en el nucli més profund de l'ànima humana que, segons Eckhart, és idèntic a la divinitat mateixa i que permet una unió mística directa i sense mitjancers entre l'ànima i Déu. La seva noció més controvertida, la del «despreniment» (Gelassenheit o Abgeschiedenheit), exigeix un abandonament radical no només dels béns materials sinó de tota voluntat pròpia, tota imatge de Déu i fins i tot del desig de salvació personal, arribant a formular la paradoxa provocadora que cal «pregar a Déu que ens deslliuri de Déu» —és a dir, del Déu concebut com a objecte extern de representació— per assolir la unió mística amb la divinitat inefable més enllà de tot concepte. Aquestes formulacions extremes, sovint properes al panteisme en la seva expressió literal encara que Eckhart sempre va insistir a defensar-ne l'ortodòxia, van portar a l'obertura d'un procés inquisitorial contra ell poc abans de la seva mort, i el 1329, un any després de la seva mort probablement natural, el papa Joan XXII va condemnar formalment com a heretges o sospitosos disset dels seus ensenyaments en la butlla In agro dominico. Malgrat aquesta condemna pòstuma, l'obra d'Eckhart, redescoberta i rehabilitada intel·lectualment a partir del segle XIX, exerceix avui una influència profunda sobre el misticisme comparat, la fenomenologia religiosa i fins i tot el diàleg interreligiós amb el budisme zen, gràcies a les sorprenents afinitats entre la seva noció de despreniment i els conceptes budistes de buidor i no-jo.