Miguel de Unamuno
Filòsof, escriptor i rector basc (1864–1936), nascut a Bilbao, catedràtic de grec i posteriorment rector de la Universitat de Salamanca, figura central de la Generació del 98 i un dels pensadors existencials més originals de l'Europa de principis del segle XX, tot i que la seva obra va romandre en gran part al marge del circuit filosòfic acadèmic. Home d'una vasta erudició —dominava a fons diverses llengües i havia estudiat profundament la teologia protestant, l'hegelianisme i el positivisme abans de rebutjar-los— va patir tota la vida una angoixa existencial radical i mai resolta entre el desig visceral d'immortalitat personal i la impossibilitat racional de creure-hi, tensió que és el nervi de la seva obra mestra filosòfica, Del sentiment tràgic de la vida (1913): «volem no morir mai», hi escriu, i és precisament aquesta «fam d'immortalitat» irreductible, més que cap argument racional, el que sosté la fe religiosa d'un home modern conscient de la seva pròpia contingència. Va encunyar el concepte de «nivola» per descriure les seves narracions experimentals, com Niebla, on els personatges qüestionen l'autoritat del seu propi autor, i va escriure San Manuel Bueno, mártir (1930), la novel·la breu que narra el drama d'un rector que ha perdut la fe però continua predicant-la per no privar el seu poble del consol que ell mateix ja no pot sentir. Rector destituït dues vegades —per la dictadura de Primo de Rivera i, després, arrestat i confinat a casa pel bàndol franquista arran del seu famós enfrontament verbal amb el general Millán-Astray a l'Aula Magna de Salamanca el 1936, on va replicar al crit de «Visca la mort!» amb «Vencereu, però no convencereu»—, va morir pocs mesos després, sol i desil·lusionat, a l'inici de la Guerra Civil.