Croniques del Japo
El Nihon Shoki, també conegut en anglès com a Nihongi («Cròniques del Japó»), és una crònica històrica i mitològica completada l'any 720 dC per ordre imperial, compilada per un equip d'erudits sota la direcció del príncep Toneri, fill de l'emperador Tenmu, i, juntament amb el més antic Kojiki (712), una de les dues fonts fundacionals de la mitologia i la primerenca història política del Japó. A diferència del Kojiki, escrit en una barreja complexa de caràcters xinesos usats fonèticament i semànticament que reflectia encara les cadències de la llengua japonesa oral, el Nihon Shoki es va redactar en xinès clàssic pur, la llengua diplomàtica i erudita prestigiosa de l'època a tota l'Àsia oriental, cosa que revela la seva funció principal: presentar la cort imperial japonesa i el seu llinatge diví davant la Xina i altres regnes veïns amb tot el prestigi formal que exigia la diplomàcia internacional del moment. Estructurat en trenta llibres, narra la mitologia de la creació i dels déus des dels orígens —amb la parella creadora Izanagi i Izanami i la deessa solar Amaterasu— fins a l'època de l'emperadriu Jitō, a finals del segle VII, incloent moltes de les mateixes tradicions que el Kojiki però sovint en versions alternatives i contradictòries que el mateix text presenta en paral·lel («segons un llibre diu...») sense intentar harmonitzar-les, cosa que constitueix un testimoni valuosíssim de la diversitat de tradicions orals que coexistien al Japó antic. A diferència del seu company més antic, el Nihon Shoki va gaudir de major prestigi acadèmic i oficial durant segles a causa del seu xinès més refinat i va donar nom, com a primer dels sis annals imperials oficials, a tot un gènere historiogràfic; és, junt amb el Kojiki, una font primària indispensable per a l'estudi del xintoisme, la mitologia japonesa i la construcció ideològica de la legitimitat imperial.