Parmenides
Filòsof presocràtic grec (c. 515 – c. 450 aC), nascut a Elea, colònia grega al sud d'Itàlia, fundador —o com a mínim la figura més influent— de l'escola eleàtica, i, per a molts historiadors, el pensador que va inventar la metafísica com a disciplina rigorosa basada exclusivament en el raonament lògic, contra la tradició mitopoètica anterior. La seva única obra, un poema en hexàmetres èpics titulat Sobre la natura, del qual només es conserven fragments citats per autors posteriors com Simplici, adopta la forma d'una revelació: una deessa anònima guia el narrador en un carro celestial fins a les portes del dia i la nit, i li exposa allà la «via de la veritat», contraposada a la enganyosa «via de l'opinió» que segueixen els mortals de doble cap. L'argument central, d'una audàcia lògica sense precedents, sosté que «l'ésser és, i el no-res no és»: només podem pensar i dir allò que és, mai allò que no és, perquè pensar el no-res és impossible; d'aquí en dedueix, amb rigor purament racional i sense apel·lar mai a l'evidència sensible, que l'ésser ha de ser necessàriament u, ingenerat, imperible, etern, immòbil, indivisible i homogeni, comparat sovint a una esfera ben rodona, contradient de manera radical el testimoni dels sentits, que ens mostren un món de pluralitat, moviment i canvi. Aquesta divisió tallant entre la raó, que copsa la veritat immutable, i els sentits, que ens enganyen amb aparences enganyoses, va establir un dels problemes filosòfics fonamentals que tota la filosofia posterior —de Plató, que hi va dedicar un diàleg sencer, a Kant— hauria d'afrontar. El seu deixeble Zenó d'Elea va defensar la seva doctrina amb les cèlebres paradoxes del moviment (Aquil·les i la tortuga, la fletxa, la dicotomia), dissenyades per demostrar per reducció a l'absurd que el moviment i la pluralitat, tal com els percebem, són lògicament impossibles, consolidant així l'eleatisme com un dels reptes intel·lectuals més duradors de tota la història de la filosofia.