Sòfocles
Dramaturg grec (c. 496–406 a.C.), nascut a Colonos, prop d'Atenes, en el si d'una família acomodada, va gaudir de reconeixement públic i èxit dramàtic durant tota la seva llarga vida, obtenint més victòries en els concursos tràgics de les Grans Dionisíaques que qualsevol altre dels tres grans tràgics atenesos, i ocupant a més càrrecs polítics i militars rellevants a Atenes, incloent-hi la tresoreria de la lliga de Delos i, segons la tradició, una posició com a general al costat de Pèricles. De la seva vastíssima producció dramàtica, estimada en més de cent vint-i-cinc obres, només se'n conserven set senceres, entre elles les tres tragèdies que composen l'anomenat cicle tebà —Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona—, encara que no van ser concebudes com una trilogia unitària sinó compostes en moments molt diferents de la seva carrera. Sòfocles va introduir innovacions tècniques decisives en el desenvolupament del teatre grec, especialment l'addició d'un tercer actor a l'escena (fins aleshores limitada a dos per Èsquil), cosa que va permetre una complexitat dramàtica i unes interaccions de personatges molt més riques, així com l'ús més elaborat de l'escenografia pintada. Les seves tragèdies exploren amb intensitat psicològica excepcional el conflicte entre la voluntat humana i un destí inexorable sovint desconegut pel mateix protagonista, com il·lustra paradigmàticament Èdip rei, on el heroi investiga sense saber-ho el seu propi crim; la tensió entre la llei de l'Estat i la llei no escrita dels déus i la família, tal com dramatitza Antígona en el conflicte entre Creont i la protagonista; i la dignitat humana davant el sofriment i l'ostracisme social, tema central d'Electra —inclosa en aquest corpus— i de Filoctetes. La seva obra, transmesa i comentada de manera continuada des de l'antiguitat, va exercir una influència determinant sobre la teoria dramàtica posterior, especialment a través de l'anàlisi que en fa Aristòtil a la Poètica, on Èdip rei es converteix en el model paradigmàtic de la tragèdia perfecta.