Teresa d'Àvila
Monja carmelita, mística, escriptora i reformadora espanyola (1515–1582), nascuda a Àvila en una família de possible ascendència jueva conversa, que va ingressar al convent carmelita d'Àvila als vint anys, en part per fugir d'un matrimoni convencional, i que després de dècades d'una vida religiosa tèbia i inconstant, segons ella mateixa relata, va experimentar cap als quaranta anys una profunda conversió interior arran de la contemplació d'una imatge de Crist flagel·lat, que va marcar l'inici d'una intensa vida mística caracteritzada per experiències extàtiques, visions i el fenomen conegut com a levitació, documentat per testimonis contemporanis. Convençuda que l'orde carmelita havia relaxat excessivament la seva austeritat original, va emprendre amb una determinació i habilitat organitzativa notables la reforma de l'orde, fundant disset nous convents de carmelites descalces a tot Espanya sota un règim de pobresa, clausura estricta i oració contemplativa intensa, tasca en què va comptar amb la col·laboració decisiva de sant Joan de la Creu, a qui va convèncer per estendre la reforma també als frares. La seva obra literària, escrita en un castellà d'una vivesa i franquesa excepcionals, sovint per obediència als seus confessors i sota la vigilància sospitosa de la Inquisició, inclou el Llibre de la vida, la seva autobiografia espiritual on relata amb una introspecció psicològica notable el seu propi itinerari místic, i sobretot El castell interior (1577), la seva obra mestra, que descriu l'ànima com un castell de cristall format per set estances concèntriques que cal travessar en un progrés espiritual cap a la unió íntima amb Déu al centre. Perseguida en vida per sospites inquisitorials a causa de la seva possible ascendència jueva i de l'audàcia de les seves reformes i escrits, va ser canonitzada el 1622 i proclamada Doctora de l'Església el 1970, la primera dona a rebre aquest títol, reconeixement a la profunditat teològica excepcional de la seva obra mística.