Guillem d'Ockham
Frare franciscà, filòsof i teòleg escolàstic anglès (c. 1287–1347), nascut probablement al poble d'Ockham, a Surrey, format a Oxford, on va ensenyar teologia sense arribar mai a obtenir formalment la càtedra magisterial a causa d'una acusació d'heretgia que el va portar a comparèixer davant la cort papal a Avinyó, on va romandre gairebé quatre anys sota investigació sense arribar a ser condemnat formalment. Figura central de l'escolàstica tardana i considerat el màxim exponent del nominalisme medieval, Occam va desenvolupar una crítica radical del realisme platònic i aristotèlic dominant, sostenint que els universals —conceptes generals com «humanitat» o «blancor»— no tenen existència real independent, ni en la ment divina ni en el món, sinó que són simples noms (nomina) o construccions mentals que utilitzem per referir-nos a similituds entre coses individuals, aquestes últimes les úniques realitats efectivament existents. Aquesta posició nominalista es fonamenta en el principi metodològic pel qual és universalment conegut, la «navalla d'Occam», formulat de diverses maneres a la seva obra però resumit tradicionalment com «no s'han de multiplicar les entitats sense necessitat» (entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem): davant explicacions rivals d'un fenomen, cal preferir sempre la més senzilla, la que postuli el nombre menor d'entitats o supòsits, principi que, tot i no ser originalment invenció seva, ell va aplicar amb tal sistematicitat que va acabar sent associat indeleblement al seu nom, i que continua sent avui un principi metodològic bàsic de la ciència i la filosofia. Occam va defensar també amb fermesa la separació estricta entre fe i raó, sostenint que les veritats teològiques fonamentals —com l'existència de Déu o la immortalitat de l'ànima— no podien ser demostrades per la raó natural sinó únicament acceptades per fe, posició que, en debilitar les pretensions racionalistes de la teologia natural, va contribuir paradoxalment a alliberar la investigació filosòfica i científica de constrenyiments teològics. Compromès també en debats polítics de l'època sobre la relació entre poder papal i poder secular, defensant una limitació de l'autoritat papal, va morir probablement de pesta negra a Munic, on s'havia refugiat sota la protecció de l'emperador Lluís de Baviera després d'haver estat excomunicat pel papa.