Tractatus de intellectus emendatione, et de via qua optime in veram rerum cognit
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Text net
- Extensió:
- ~14.100 paraules · 67 passatges
Cita aquesta obra
- APABaruch Spinoza. (n.d.). Tractatus de intellectus emendatione, et de via qua optime in veram rerum cognit. SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/baruch-spinoza/tractatus-de-intellectus-emendatione-et-de-via-qua-optime-in-veram-rerum-cognit
- MLABaruch Spinoza. "Tractatus de intellectus emendatione, et de via qua optime in veram rerum cognit." SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/baruch-spinoza/tractatus-de-intellectus-emendatione-et-de-via-qua-optime-in-veram-rerum-cognit.
- ChicagoBaruch Spinoza. Tractatus de intellectus emendatione, et de via qua optime in veram rerum cognit. SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/baruch-spinoza/tractatus-de-intellectus-emendatione-et-de-via-qua-optime-in-veram-rerum-cognit.
De què tracta
L'original llatí del tractat inacabat de Spinoza sobre l'esmena de l'enteniment, publicat pòstumament el 1677.
Context i història
Comença amb una pàgina que no s'assembla a res més de Spinoza: una confessió en primera persona sobre haver vist que la riquesa, l'honor i el plaer no donen res que duri, i haver decidit buscar un bé que sí en doni. Del que ve després n'hi ha prou per veure el mètode: distingir les maneres com coneixem —d'oïda, d'experiència vaga, de raonament, i el quart, la percepció d'una cosa per la seva essència— i mostrar que només l'última val. El tractat es va quedar sense acabar; Spinoza el va abandonar per escriure l'«Ètica», que aplica el mètode en comptes d'explicar-lo. És per això que és la millor porta d'entrada: es veu què buscava, abans que la geometria ho tapés tot.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
1. Postquam me experientia docuit, omnia, quae in communi vita frequenter occurrunt, vana et futilia esse ; cum viderem omnia, a quibus et quae timebam, nihil neque boni neque mali in se habere, nisi quatenus ab iis animus movebatur ; constitui tandem inquirere, an aliquid daretur, quod verum bonum et sui communicabile esset, et a quo solo reiectis ceteris omnibus animus afficeretur ; imo an aliquid daretur, quo invento et acquisito continua ac summa in aeternum fruerer laetitia. 2. Dico me tandem constituisse. Primo enim intuitu inconsultum videbatur, propter rem tunc incertam certam amittere velle. Videbam nimirum commoda, quae ex honore ac divitiis acquiruntur, et quod ab iis quaerendis cogebar abstinere, si seriam rei alii novae operam dare vellem, et si forte summa felicitas in iis esset sita, perspiciebam me ea debere carere ; si vero in iis non esset sita eisque tantum darem operam, tum etiam summa carerem felicitate. 3. Volvebam igitur animo, an forte esset possibile ad novum institutum, aut saltem ad ipsius certitudinem pervenire, licet ordo et commune vitae meae institutum non mutaretur, quod saepe frustra tentavi. Nam quae plerumque in vita occurrunt, et apud homines, ut ex eorum operibus colligere licet, tamquam summum bonum aestimantur, ad haec tria rediguntur : divitias scilicet, honorem atque libidinem. His tribus adeo distrahitur mens, ut minime possit de alio aliquo bono cogitare. 4. Nam quod ad libidinem attinet, ea adeo suspenditur animus, ac si in aliquo bono quiesceret ; quo maxime impeditur, ne de alio cogitet. Sed post illius fruitionem summa sequitur tristitia, quae si non suspendit mentem, tamen perturbat et hebetat. Honores ac divitias prosequendo non parum etiam distrahitur mens, praesertim ubi hae non nisi propter se quaeruntur , quia tum supponuntur summum esse bonum. 5.…