Tractatus Politicus
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~39.200 paraules · 186 passatges
Cita aquesta obra
- APABaruch Spinoza. (n.d.). Tractatus Politicus. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/baruch-spinoza/tractatus-politicus
- MLABaruch Spinoza. Tractatus Politicus. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/baruch-spinoza/tractatus-politicus.
- ChicagoBaruch Spinoza. Tractatus Politicus. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/baruch-spinoza/tractatus-politicus.
Referència de l'edició que reprodueix SigPhi: SigPhi n'és la reproducció digital, no l'editor. L'any de l'edició no consta a les metadades (per això «n.d.») i el traductor només hi surt quan consta.
De què tracta
L'últim escrit de Spinoza, interromput per la seva mort el 1677 just quan arribava a la democràcia.
Context i història
És una política escrita sense cap indignació: comença dient que els filòsofs conceben els homes no com són sinó com voldrien que fossin, i que per això les seves teories només serveixen per a l'edat d'or. Spinoza vol una altra cosa: institucions calculades de manera que funcionin encara que els qui les ocupin siguin dolents, perquè el que es demana a un estat no és virtut sinó estabilitat. D'aquí surt la seva anàlisi de la monarquia i de l'aristocràcia, amb detall de consells, nombres i càrrecs. El capítol sobre la democràcia, que era on anava tot, es talla a la segona pàgina: Spinoza va morir escrivint-lo, i el llibre s'acaba enmig d'una frase sobre qui té dret a votar. És el text que va llegir Rousseau i el que va reprendre el republicanisme modern.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
IV. Praeterea concipere etiam non possumus, quod unicuique civi liceat Civitatis decreta, seu jura interpretari. Nam si hoc unicuique liceret, eo ipso sui judex esset; quandoquidem unusquisque facta sua specie juris nullo negotio excusare, seu adornare posset, et consequenter ex suo ingenio vitam institueret, quod (per Art. praeced.) est absurdum. V. Videmus itaque, unumquemque civem non sui, sed Civitatis juris esse, cujus omnia mandata tenetur exequi, nec ullum habere jus decernendi, quid aequum, quid iniquum, quid pium, quidve impium sit sed contra, quia imperii corpus una veluti mente duci debet, et consequenter Civitatis voluntas pro omnium voluntate habenda est, id quod Civitas justum, et bonum esse decernit, tanquam ab unoquoque decretum esse, censendum est; atque adeo, quamvis subditus Civitatis decreta iniqua esse censeat, tenetur nihilominus eadem exequi. VI. At objici potest, an non contra rationis dictamen est, se alterius judicio omnino subjicere, et consequenter, an status civilis rationi non repugnat; ex quo sequeretur statum civilem irrationalem esse, nec posse creari nisi ab hominibus ratione destitutis, at minime ab iis, qui ratione ducuntur. Sed quoniam ratio nihil contra naturam docet, non potest ergo sana ratio dictare, ut unusquisque sui juris maneat, quamdiu homines affectibus sunt obnoxii (per Art. 15. praeced. Cap.), hoc est (per Art. 5. Cap. I.), ratio hoc posse fieri negat. Adde, quod ratio omnino docet pacem quaerere, quae quidem obtineri nequit, nisi communia Civitatis jura inviolata serventur, atque adeo quo homo ratione magis ducitur, hoc est (per Art. 11. praeced. Cap.), quo magis liber est, eo constantius Civitatis jura servabit, et summae potestatis, cujus subditus est, mandata exequetur. Ad quod accedit, quod status civilis naturaliter instituitur ad metum communem adimendum, et communes miserias propellendum, ac proinde id maxime intendit, quod unusquisque, qui ratione ducitur, in statu naturali conaretur, sed frustra (per Art.…