La fixació de la creença
- Idioma:
- anglès
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~8.000 paraules · 38 passatges
Cita aquesta obra
- APACharles Peirce. (n.d.). The Fixation of Belief [La fixació de la creença]. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/charles-peirce/the-fixation-of-belief
- MLACharles Peirce. The Fixation of Belief [La fixació de la creença]. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/charles-peirce/the-fixation-of-belief.
- ChicagoCharles Peirce. The Fixation of Belief [La fixació de la creença]. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/charles-peirce/the-fixation-of-belief.
Referència de l’edició reproduïda. SigPhi és la reproducció digital, no l’editor. S’hi inclouen l’any, l’editorial i el traductor quan consten; «n.d.» indica que no consta l’any. La responsabilitat d’un pròleg o d’una nota es determina segons el passatge citat.
De què tracta
L'article del 1877 amb què Peirce va obrir el pragmatisme, encara que la paraula no hi surt.
Context i història
La pregunta no és què és la veritat sinó com fixem allò que creiem, i Peirce hi respon amb quatre mètodes. El de la tenacitat: creure el que ja creus i no mirar res que t'ho pugui rebentar. El de l'autoritat: que ho decideixi una institució, que és el mètode que ha sostingut més civilitzacions. El «a priori»: creure el que sembla raonable, que és el mètode dels metafísics i que no fa altra cosa que canviar de moda. I el de la ciència, que és l'únic on el que fixa la creença és alguna cosa exterior a qui creu. Peirce no diu que els tres primers siguin estúpids: mostra què fa cadascun i per què acaba fallant en els seus propis termes, que és una manera d'argumentar molt més forta. Es va publicar al «Popular Science Monthly» i l'article que el segueix, «How to Make Our Ideas Clear», n'és la continuació directa.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
that which we find ourselves inclined to believe. Plato, for example, finds it agreeable to reason that the distances of the celestial spheres from one another should be proportional to the different lengths of strings which produce harmonious chords. Many philosophers have been led to their main conclusions by considerations like this; but this is the lowest and least developed form which the method takes, for it is clear that another man might find Kepler's theory, that the celestial spheres are proportional to the inscribed and circumscribed spheres of the different regular solids, more agreeable to his reason. But the shock of opinions will soon lead men to rest on preferences of a far more universal nature. Take, for example, the doctrine that man only acts selfishly — that is, from the consideration that acting in one way will afford him more pleasure than acting in another. This rests on no fact in the world, but it has had a wide acceptance as being the only reasonable theory. This method is far more intellectual and respectable from the point of view of reason than either of the others which we have noticed. But its failure has been the most manifest. It makes of inquiry something similar to the development of taste; but taste, unfortunately, is always more or less a matter of fashion, and accordingly metaphysicians have never come to any fixed agreement, but the pendulum has swung backward and forward between a more material and a more spiritual philosophy, from the earliest times to the latest. And so from this, which has been called the a priori method, we are driven, in Lord Bacon's phrase, to a true induction. We have examined into this a priori method as something which promised to deliver our opinions from their accidental and capricious element. But development, while it is a process which eliminates the effect of some casual circumstances, only magnifies that of others.…