Acadèmiques (ed. 2)
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~23.800 paraules · 113 passatges
Cita aquesta obra
- APACiceró. (n.d.). Academica Priora [Acadèmiques (ed. 2)]. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/academica-priora
- MLACiceró. Academica Priora [Acadèmiques (ed. 2)]. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/cicero/academica-priora.
- ChicagoCiceró. Academica Priora [Acadèmiques (ed. 2)]. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/academica-priora.
Referència de l'edició que reprodueix SigPhi: SigPhi n'és la reproducció digital, no l'editor. L'any de l'edició no consta a les metadades (per això «n.d.») i el traductor només hi surt quan consta.
De què tracta
L'original llatí de la primera edició: el llibre que se n'ha conservat, el «Lucullus».
Context i història
Escrites el 45 aC, són el llibre de Ciceró sobre si es pot saber res: la defensa de l'escepticisme de la Nova Acadèmia, l'escola on ell s'havia format. La disputa és amb els estoics, que sostenien que hi ha percepcions tan clares que no poden enganyar i que el savi hi pot assentir amb certesa; contra això, Ciceró desplega els arguments de Carnèades —els somnis, les il·lusions, els bessons indistingibles— per concloure que la certesa no es dona, i que el que queda no és el silenci sinó el probable: es pot viure i decidir seguint el que és versemblant, sense afirmar-ho com a cert. Ciceró la va reescriure sencera al cap de poques setmanes, i per això n'hi ha dues edicions, cap de conservada sencera. És la font principal per a tot el debat epistemològic hel·lenístic, i quan Agustí va voler combatre l'escepticisme, va ser contra aquest llibre que va escriure.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
Similiter uos, cum perturbare, ut illi rem publicam, sic uos philosophiam bene iam constitutam uelitis, Empedoclen, Anaxagoran, Democritum, Parmeniden, Xenophanen, Platonem etiam et Socraten profertis. Sed neque Saturninus, ut nostrum inimicum potissimum nominem, simile quicquam habuit ueterum illorum nec Arcesilae calumnia conferenda est cum Democriti uerecundia. Et tamen isti physici raro admodum, cum haerent aliquo loco, exclamant quasi mente incitati, Empedocles quidem, ut interdum mihi furere uideatur, abstrusa esse omnia, nihil nos sentire, nihil cernere, nihil omnino quale sit posse reperire; maiorem autem partem, mihi quidem omnes, isti uidentur nimis etiam quaedam adfirmare plusque profiteri se scire quam sciant. Quod si illi tum in nouis rebus quasi modo nascentes haesitauerunt, nihilne tot saeculis, summis ingeniis, maximis studiis explicatum putamus? Nonne, cum iam philosophorum disciplinae grauissimae constitissent, tum exortus est ut in optima re publica Ti. Gracchus qui otium perturbaret, sic Arcesilas qui constitutam philosophiam euerteret et in eorum auctoritate delitisceret, qui negauissent quicquam sciri aut percipi posse? Quorum e numero tollendus est et Plato et Socrates, alter, quia reliquit perfectissimam disciplinam, Peripateticos et Academicos, nominibus differentis, re congruentis, a quibus Stoici ipsi uerbis magis quam sententiis dissenserunt; Socrates autem de se ipse detrahens in disutatione plus tribuebat eis, quos uolebat refellere. Ita, cum aliud diceret atque sentiret, libenter uti solitus est ea dissimulatione, quam Graeci @ei)rwnei/an uocant; quam ait etiam in Africano fuisse Fannius, idque propterea uitiosum in illo non putandum, quod idem fuierit in Socrate. ---- VI.