Brutus (ed. 2)
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~43.200 paraules · 205 passatges
Cita aquesta obra
- APACiceró. (n.d.). Brutus [Brutus (ed. 2)]. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/brutus
- MLACiceró. Brutus [Brutus (ed. 2)]. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/cicero/brutus.
- ChicagoCiceró. Brutus [Brutus (ed. 2)]. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/brutus.
Referència de l'edició que reprodueix SigPhi: SigPhi n'és la reproducció digital, no l'editor. L'any de l'edició no consta a les metadades (per això «n.d.») i el traductor només hi surt quan consta.
De què tracta
L'original llatí del «Brutus», del 46 aC: la història de l'oratòria romana explicada com un catàleg d'oradors.
Context i història
Ciceró hi repassa, orador per orador, dos segles llargs d'eloqüència romana fins a arribar a ell mateix, i és gairebé tot el que sabem d'aquella història: sense aquest llibre, la majoria d'aquells noms serien només noms. La forma és un diàleg amb Brut i Àtic al jardí de casa, però el to el posa el moment: Cèsar és dictador, els tribunals ja no decideixen res, i el llibre és alhora una història i un dol —la crònica d'un art feta quan l'art es queda sense aire. D'aquí les pàgines sobre Hortensi, el rival de tota la vida, que tanquen el llibre com un elogi fúnebre de l'ofici sencer. Amb l'«Orator», escrit el mateix any i dedicat al mateix Brut, forma un díptic: aquest mira enrere, l'altre dibuixa l'ideal.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
Hic ego: Laudare igitur eloquentiam, et quanta vis sit ejus expromere, quantamque eis qui sint eam consecuti, dignitatem afferat, neque propositum nobis est hoc loco neque necessarium. Hoc vero sine ulla dubitatione confirmaverim, sive illa arte pariatur aliqua sive exercitatione quadam sive natura, rem unam esse omnium difficillimam. Quibus enim ex quinque rebus constare dicitur, earum una quaeque est ars ipsa magna per sese. Quare quinque artium concursus maximarum quantam vim quantamque difficultatem habeat, existimari potest. VII. VII. Testis est Graecia, quae, cum eloquentiae studio sit incensa jamdiuque excellat in ea praestetque ceteris, tamen omnes artes vetustiores habet et multo ante non inventas solum sed etiam perfectas, quam haec est a Graecis elaborata dicendi vis atque copia. In quam cum intueor, maxime mihi occurrunt, Attice, et quasi lucent Athenae tuae; qua in urbe primum se orator extulit primumque etiam monumentis et litteris oratio est coepta mandari. Tamen ante Periclem, cujus scripta quaedam feruntur, et Thucydidem, qui non nascentibus Athenis sed jam adultis fuerunt, littera nulla est, quae quidem ornatum aliquem habeat et oratoris esse videatur. Quanquam opinio est et eum qui multis annis ante hos fuerit, Pisistratum, et paulo seniorem etiam Solonem, posteaque Clisthenem multum, ut temporibus illis, valuisse dicendo. Post hanc aetatem aliquot annis, ut ex Atticis monumentis potest perspici, Themistocles fuit, quem constat cum prudentia tum etiam eloquentia praestitisse; post Pericles, qui cum floreret omni genere virtutis, hac tamen fuit laude clarissimus. Cleonem etiam temporibus illis turbulentum illum quidem civem, sed tamen eloquentem constat fuisse; huic aetati suppares Alcibiades, Critias, Theramenes. Quibus temporibus quod dicendi genus viguerit, ex Thucydidi scriptis, qui ipse tum fuit, intelligi maxime potest. Grandes erant verbis, crebri sententiis, compressione rerum breves et ob eam ipsam causam interdum subobscuri. VIII.