Cató el Vell: De la vellesa
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~58.500 paraules · 278 passatges
Cita aquesta obra
- APACiceró. (n.d.). Cato Maior de Senectute with Introduction and Notes by Marcus Tullius Cicero [Cató el Vell: De la vellesa]. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/cato-maior-de-senectute-with-introduction-and-notes-by-marcus-tullius-cicero
- MLACiceró. Cato Maior de Senectute with Introduction and Notes by Marcus Tullius Cicero [Cató el Vell: De la vellesa]. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/cicero/cato-maior-de-senectute-with-introduction-and-notes-by-marcus-tullius-cicero.
- ChicagoCiceró. Cato Maior de Senectute with Introduction and Notes by Marcus Tullius Cicero [Cató el Vell: De la vellesa]. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/cato-maior-de-senectute-with-introduction-and-notes-by-marcus-tullius-cicero.
Referència de l'edició que reprodueix SigPhi: SigPhi n'és la reproducció digital, no l'editor. L'any de l'edició no consta a les metadades (per això «n.d.») i el traductor només hi surt quan consta.
De què tracta
L'original llatí del diàleg de Ciceró sobre la vellesa, del 44 aC, en una edició escolar amb introducció i notes.
Context i història
Ciceró tenia seixanta-dos anys, acabava de perdre la filla i el món polític on havia manat, i va posar la defensa de la vellesa en boca de Cató el Vell, que en tenia vuitanta-quatre l'any del diàleg. Els quatre càrrecs contra la vellesa —que aparta dels afers, que afebleix el cos, que treu els plaers, que és a tocar de la mort— es responen d'un en un, i la resposta de fons és sempre la mateixa: el que la vellesa treu és el que ja no cal, i el que deixa és el que val. Dedicat a Àtic, com el «De amicitia», i llegit sense interrupció des de llavors: Montaigne el cita, i la traducció que en va imprimir Franklin va ser dels primers clàssics estampats a Amèrica. La introducció i les notes d'aquesta edició són de l'editor modern, no de Ciceró: serveixen per llegir el llatí, no per citar-les.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
which had disappeared. Glabrio denounced Cato as a perjurer, but yet retired from his candidature. On this occasion Cato and Flaccus failed, Marcellus being elected as plebeian and Flamininus as patrician censor. In the next year (188) Cato acted in the senate with the party which tried unsuccessfully to refuse the triumph to the two consuls of 189, M. Fulvius Nobilior and Cn. Manlius Vulso, the former of whom had gained none but trifling advantages over the Aetolians, while the latter had disgraced the Roman name by making war without authorization upon the Gauls of Asia Minor, and had also suffered a humiliating defeat from some Thracian robber bands on his homeward march. Not disheartened by ill success, Cato and his friends determined to strike at higher game. L. Scipio Asiaticus (or Asiagenus), the brother of Africanus, was asserted in the senate to have appropriated 3000 talents of public money when in command against Antiochus. Legal proceedings were taken not only against Asiaticus, but against Africanus, who behaved with great violence and arrogance. In the end Africanus withdrew to his country estate, while his brother was condemned to pay a heavy fine. A death-stroke had been given to the almost kingly authority of Africanus, who never again showed his face in Rome. The proceedings against the Scipios seem to have begun in 187 and not to have been completed before 185. Nearly twenty years had passed since the conflict between Cato and Scipio began, and now it had ended in a complete triumph for Cato.[43] But the new modes of which Scipio was the chief patron were too strong to be conquered, and Cato spent the rest of his life in fighting a hopeless battle against them, though he fought for a time with the strongest weapons that the constitution supplied. In 184 he was censor along with Flaccus, who seems to have allowed his colleague full liberty of action.…