Sobre el destí
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~6.110 paraules · 29 passatges
Cita aquesta obra
- APACiceró. (n.d.). De fato (Marcus Tullius Cicero) [Sobre el destí]. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/de-fato-marcus-tullius-cicero
- MLACiceró. De fato (Marcus Tullius Cicero) [Sobre el destí]. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/cicero/de-fato-marcus-tullius-cicero.
- ChicagoCiceró. De fato (Marcus Tullius Cicero) [Sobre el destí]. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/de-fato-marcus-tullius-cicero.
Referència de l'edició que reprodueix SigPhi: SigPhi n'és la reproducció digital, no l'editor. L'any de l'edició no consta a les metadades (per això «n.d.») i el traductor només hi surt quan consta.
De què tracta
L'original llatí del tractat de Ciceró sobre el fat, del 44 aC, conservat incomplet.
Context i història
El text que en tenim comença a mitges i acaba a mitges: s'han perdut el principi, el final i trossos del mig, i el que queda és la part central d'una conversa amb Hirci. El tema és si tot està determinat, i Ciceró hi exposa la disputa que havia partit les escoles: Crisip i el destí encadenat a les causes, Epicur i la seva desviació atzarosa dels àtoms, i entremig Carnèades, que és per on tira Ciceró, defensant que es pot mantenir que els judicis sobre el futur són vertaders o falsos sense que això encadeni la voluntat. Aquí hi ha l'«argument mandrós» —si tot està escrit, per què cridar el metge?— i la distinció de Crisip entre causes perfectes i auxiliars. És la font principal per a tot aquest debat antic, i el debat és exactament el que encara es té sobre determinisme i llibertat, amb els noms canviats.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
[20] Nec ei qui dicunt inmutabilia esse quae futura sint nec posse verum futurum convertere in falsum, fati necessitatem confirmant, sed verborum vim interpretantur. At qui introducunt causarum seriem sempiternam, ei mentem hominis voluntate libera spoliatam necessitate fati devinciunt. Sed haec hactenus; alia videamus. Concludit enim Chrysippus hoc modo: 'Si est motus sine causa, non omnis enuntiatio (quod axioma dialectici appellant) aut vera aut falsa erit; causas enim efficientis quod non habebit, id nec verum nec falsum erit; omnis autem enuntiatio aut vera aut falsa est; motus ergo sine causa nullus est. [21] Quod si ita est, omnia, quae fiunt, causis fiunt antegressis; id si ita est, fato omnia fiunt; efficitur igitur fato fieri, quaecumque fiant.' Hic primum si mihi libeat adsentiri Epicuro et negare omnem enuntiationem aut veram esse aut falsam, eam plagam potius accipiam quam fato omnia fieri conprobem; illa enim sententia habet aliquid disputationis, haec vero non est tolerabilis. Itaque contendit omnis nervos Chrysippus, ut persuadeat omne axioma aut verum esse aut falsum. Ut enim Epicurus veretur, ne, si hoc concesserit, concedendum sit fato fieri, quaecumque fiant, (si enim alterum utrum ex aeternitate verum sit, esse id etiam certum et, si certum, etiam necessarium; ita et necessitatem et fatum confirmari putat), sic Chrysippus metuit, ne, si non obtinuerit omne, quod enuntietur, aut verum esse aut falsum, non teneat omnia fato fieri et ex causis aeternis rerum futurarum. [22] Sed Epicurus declinatione atomi vitari necessitatem fati putat. Itaque tertius quidam motus oritur extra pondus et plagam, cum declinat atomus intervallo minimo (id appellat elachiston). Quam declinationem sine causa fieri si minus verbis, re cogitur confiteri. Non enim atomus ab atomo pulsa declinat. Nam qui potest pelli alia ab alia, si gravitate feruntur ad perpendiculum corpora individua rectis lineis, ut Epicuro placet?…