Orator
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Text net
- Extensió:
- ~32.200 paraules · 153 passatges
Cita aquesta obra
- APACiceró. (n.d.). Orator. SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/orator
- MLACiceró. "Orator." SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/cicero/orator.
- ChicagoCiceró. Orator. SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/orator.
De què tracta
L'original llatí de l'«Orator», del 46 aC: el retrat de l'orador perfecte, que Ciceró admet que no ha existit mai.
Context i història
Brut li havia demanat quin és el millor estil, i Ciceró respon dibuixant un ideal: l'orador complet és el qui domina els tres estils —el senzill per provar, el mitjà per delectar, el gran per commoure— i sap quan toca cadascun. Això és alhora una teoria i una defensa pròpia: els aticistes joves acusaven Ciceró d'inflat, i el llibre és la seva resposta, que l'austeritat no és l'única virtut i que qui només sap parlar baix no és pur, sinó incomplet. La part final, sobre el ritme de la prosa, és la discussió més detallada que l'antiguitat ens ha deixat sobre com sona una frase. Amb el «Brutus» del mateix any forma un díptic, i al Renaixement va ser un llibre de capçalera: la disputa sobre el ciceronianisme és en bona part una disputa sobre aquest text.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
Vtrum difficilius aut maius esset negare tibi saepius idem roganti an efficere id quod rogares diu multumque, Brute, dubitavi. Nam et negare ei quem unice diligerem cuique me carissimum esse sentirem, praesertim et iusta petenti et praeclara cupienti, durum admodum mihi videbatur, et suscipere tantam rem, quantam non modo facultate consequi difficile esset sed etiam cogitatione complecti, vix arbitrabar esse eius qui vereretur reprehensionem doctorum atque prudentium. Quid enim est maius quam, cum tanta sit inter oratores bonos dissimilitudo, iudicare quae sit optima species et quasi figura dicendi? Quod quoniam me saepius rogas, aggrediar non tam perficiendi spe quam experiendi voluntate; malo enim, cum studio tuo sim obsecutus, desiderari a te prudentiam meam quam, si id non fecerim, benevolentiam. Quaeris igitur idque iam saepius quod eloquentiae genus probem maxime et quale mihi videatur illud, quo nihil addi possit, quod ego summum et perfectissimum iudicem. In quo vereor ne, si id quod vis effecero eumque oratorem quem quaeris expressero, tardem studia multorum, qui desperatione debilitati experiri id nolent quod se assequi posse diffidant. Sed par est omnis omnia experiri, qui res magnas et magno opere expetendas concupiverunt. Quod si quem aut natura sua [aut] illa praestantis ingeni vis forte deficiet aut minus instructus erit magnarum artium disciplinis, teneat tamen eum cursum quem poterit; prima enim sequentem honestum est in secundis tertiisque consistere. Nam in poetis non Homero soli locus est, ut de Graecis loquar, aut Archilocho aut Sophocli aut Pindaro, sed horum vel secundis vel etiam infra secundos; nec vero Aristotelem in philosophia deterruit a scribendo amplitudo Platonis, nec ipse Aristoteles admirabili quadam scientia et copia ceterorum studia restinxit. II.