Orator
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~32.200 paraules · 153 passatges
Cita aquesta obra
- APACiceró. (n.d.). Orator. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/orator
- MLACiceró. Orator. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/cicero/orator.
- ChicagoCiceró. Orator. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/orator.
Referència de l’edició reproduïda. SigPhi és la reproducció digital, no l’editor. S’hi inclouen l’any, l’editorial i el traductor quan consten; «n.d.» indica que no consta l’any. La responsabilitat d’un pròleg o d’una nota es determina segons el passatge citat.
De què tracta
L'original llatí de l'«Orator», del 46 aC: el retrat de l'orador perfecte, que Ciceró admet que no ha existit mai.
Context i història
Brut li havia demanat quin és el millor estil, i Ciceró respon dibuixant un ideal: l'orador complet és el qui domina els tres estils —el senzill per provar, el mitjà per delectar, el gran per commoure— i sap quan toca cadascun. Això és alhora una teoria i una defensa pròpia: els aticistes joves acusaven Ciceró d'inflat, i el llibre és la seva resposta, que l'austeritat no és l'única virtut i que qui només sap parlar baix no és pur, sinó incomplet. La part final, sobre el ritme de la prosa, és la discussió més detallada que l'antiguitat ens ha deixat sobre com sona una frase. Amb el «Brutus» del mateix any forma un díptic, i al Renaixement va ser un llibre de capçalera: la disputa sobre el ciceronianisme és en bona part una disputa sobre aquest text.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
Videmus enim fuisse quosdam qui idem ornate et graviter, idem versute et subtiliter dicerent. Atque utinam in Latinis talis oratoris simulacrum reperire possemus! Esset egregium non quaerere externa, domesticis esse contentos. Sed ego idem, qui in illo sermone nostro qui est eitus in Bruto multum tribuerim Latinis, vel ut hortarer alios vel quod amarem meos, recordor longe omnibus unum me anteferre Demosthenem, quem velim accommodare ad eam quam sentiam eloquentiam, non ad eam quam in aliquo ipse cognoverim. Hoc nec gravior exstitit quisquam nec callidior nec temperatior. Itaque nobis monendi sunt ei quorum sermo imperitus increbruit, qui aut dici se desiderant Atticos aut ipsi Attice volunt dicere, ut mirentur hunc maxime, quo ne Athenas quidem ipsas magis credo fuisse Atticas; quid enim sit Atticum discant eloquentiamque ipsius viribus, non imbecillitate sua metiantur. Nunc enim tantum quisque laudat quantum se posse sperat imitari. Sed tamen eos studio optimo iudicio minus firmo praeditos docere quae sit propria laus Atticorum non alienum puto. VIII. Semper oratorum eloquentiae moderatrix fuit auditorum prudentia. Omnes enim qui probari volunt voluntatem eorum qui audiunt intuentur ad eamque et ad eorum arbitrium et nutum totos se fingunt et accommodant. Itaque Caria et Phrygia et Mysia, quod minime politae minimeque elegantes sunt, asciverunt aptum suis auribus opimum quoddam et tamquam adipatae dictionis genus, quod eorum vicini non ita lato interiecto mari Rhodii numquam probaverunt [Graecia autem multo minus], Athenienses vero funditus repudiaverunt; quorum semper fuit prudens sincerumque iudicium, nihil ut possent nisi incorruptum audire et elegans. Eorum religioni cum serviret orator, nullum verbum insolens, nullum odiosum ponere audebat.…