Les paradoxes dels estoics
- Idioma:
- llatí
- Completesa:
- Obra completa
- Autoria:
- Escrita per l'autor
- Estat del text:
- Sense soroll d'escaneig detectat (mesura automàtica sobre tot el text, no revisada a mà)
- Extensió:
- ~6.740 paraules · 32 passatges
Cita aquesta obra
- APACiceró. (n.d.). Paradoxa Stoicorum [Les paradoxes dels estoics]. Digital reproduction: SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/paradoxa-stoicorum
- MLACiceró. Paradoxa Stoicorum [Les paradoxes dels estoics]. Digital reproduction, SigPhi, https://sigphiai.com/ca/works/cicero/paradoxa-stoicorum.
- ChicagoCiceró. Paradoxa Stoicorum [Les paradoxes dels estoics]. Digital reproduction, SigPhi. https://sigphiai.com/ca/works/cicero/paradoxa-stoicorum.
Referència de l'edició que reprodueix SigPhi: SigPhi n'és la reproducció digital, no l'editor. L'any de l'edició no consta a les metadades (per això «n.d.») i el traductor només hi surt quan consta.
De què tracta
L'original llatí de l'opuscle del 46 aC en què Ciceró defensa sis tesis estoiques que semblen increïbles.
Context i història
Les sis paradoxes són les que els mateixos estoics anomenaven així: que només l'honest és bo; que la virtut basta per ser feliç; que totes les culpes són iguals; que tot insensat està boig; que només el savi és lliure; i que només el savi és ric. Ciceró no hi fa filosofia d'escola sinó un exercici declarat: provar si aquestes tesis, que la Stoa demostrava amb lògica seca, es poden defensar amb l'eloqüència del fòrum, davant de gent normal i amb exemples romans. Ho dedica a Brut i ho presenta ell mateix com un joc seriós. És el text més curt del Ciceró filosòfic i una porta lateral esplèndida a l'estoïcisme: s'hi veu què afirmava l'escola quan encara calia convèncer algú que no fos deixeble.
Context editorial, no una font citable: a diferència dels passatges de l'obra, aquestes dades no es poden contrastar amb el corpus.
Laudetur vero hic imperator aut etiam appelletur aut hoc nomine dignus putetur! Quo modo aut cui tandem hic libero imperabit, qui non potest cupiditatibus suis imperare? Refrenet primum libidines, spernat voluptates, iracundiam teneat, coerceat avaritiam, ceteras animi labes repellat, tum incipiat aliis imperare, cum ipse improbissimis dominis, dedecori ac turpitudini, parere desierit; dum quidem his oboediet, non modo imperator, sed liber habendus omnino non erit. Praeclare enim est hoc usurpatum a doctissimis (quorum ego auctoritate non uterer, si mihi apud aliquos agrestes haec habenda esset oratio; cum vero apud prudentissimos loquar, quibus haec inaudita non sint, cur ego simulem me, si quid in his studiis operae posuerim, perdidisse?) dictum est igitur ab eruditissimis viris nisi sapientem liberum esse neminem. Quid est enim libertas? Potestas vivendi, ut velis. Quis igitur vivit, ut volt, nisi qui recte vivit? qui gaudet officio, cui vivendi via considerata atque provisa est, qui ne legibus quidem propter metum paret, sed eas sequitur et colit, quia id salutare esse maxime iudicat, qui nihil dicit, nihil facit, nihil cogitat denique nisi libenter ac libere, cuius omnia consilia resque omnes, quas gerit, ab ipso proficiscuntur eodemque referuntur, nec est ulla res, quae plus apud eum polleat quam ipsius voluntas atque iudicium; cui quidem etiam, quae vim habere maximam dicitur, Fortuna ipsa cedit, si, ut sapiens poeta dixit, 'suis ea cuique fingitur moribus.' Soli igitur hoc contingit sapienti, ut nihil faciat invitus, nihil dolens, nihil coactus. Quod etsi ita esse pluribus verbis disserendum est, illud tamen et breve et confitendum est, nisi qui ita sit adfectus, esse liberum neminem. Igitur omnes improbi servi. Nec hoc tam re est quam dictu inopinatum atque mirabile.…